Les gratituds - Delphine de Vigan

Traducció de Jordi Martín Lloret

 
Els somnis els explicava diversos cops. Hi havia variants. Ja fos perquè el record s'anava precisant de mica en mica, o bé perquè hi afegia alguns detalls que li semblaven més colpidors, perquè nosaltres –que anàvem i veníem com ens donava la gana, en plenitud de facultatspoguéssim copsar el sentiment de terror que l'envaïa.

M'espera a la butaca.
No fa res mentre m'espera. No fa veure que llegeix, que fa mitja o que està ocupada.
Aquí, esperar és una ocupació a temps complet.

Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l'absència, amb els records desapareguts, i amb aquells que ressorgeixen, darrere un nom, una imatge, un perfum. Treballo amb els dolors d'ahir i amb els d'avui. Amb les confidències. I amb la por de morir.

Envellir és aprendre a perdre.
Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. 
I ja no hi ha res en la columna dels beneficis.
Un dia, deixar de poder córrer, caminar, inclinar-se, ajupir-se, aixecar, allargar, doblegar, girar cap a un costat, cap a l'altre, ni endavant, ni endarrere, ni al matí, ni al vespre, ni mai. No parar d'adaptar-se.

Comentaris

  1. Unes frases ben colpidores....." Aquí, esperar és una ocupació a temps complet." "Envellir és aprendre a perdre." El pas del temps no perdona a ningú....
    Abraçades ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, blogger havia enviat el teu comentari a correu brossa... ho sento però fins avui no ho he vist, no acostumo a mirar-ho, però com que últimament falla avui se m'ha acudit de mirar allà. Disculpa.

      I sí, ja tens raó ja, frases ben colpidores, el temps passa per a tots i amb això sí que no hi podem pas fer res. Anar-nos adaptant als canvis, com més ens resistim, pitjor.

      Abraçades :)

      Elimina
  2. Acredito que seja um livro encantador de ler
    .
    Saudações cordiais
    .
    Pensamentos e Devaneios Poéticos
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un llibre molt bonic, una història molt tendra, emocionant.

      Salutacions poètiques.

      Elimina
  3. És un llibre bonic, perquè hi ha gent amb una gran bondat. I la bondat, finalment és el millor que tenim. Em va agradar molt, ja n'havíem parlat.

    Per altra part (i no recordo si això també ho havíem parlat) em resisteixo molt a creure que es pugui aprendre a perdre. Es perd, simplement. Aprendre és una altra cosa. Aprendre és adquirir alguna cosa nova. Perdre és perdre. Adaptar-se, potser és més adequat. Jo diria directament: envellir és perdre. Però en fi, reconec que és més bonic de l'altra manera, encara que a mi em sembli fals.

    Una abraçada, Núria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El personatge de la Michka és entranyable. És el segon llibre que llegeixo de l'autora i m'ha agradat molt, m'he emocionat amb la història. Ho havíem comentat, ho recordo.

      I no recordo tampoc si havíem parlat d'aquest tema que em comentes, però penso que tal i com ho dius estic d'acord amb tu. D'entrada és això, la frase és bonica dita d'aquesta forma, però sí que potser el verb "aprendre" no hi acaba d'encaixar del tot. Assumir, prendre consciència... o adaptar-se, sí, perquè al cap i a la fi t'has d'adaptar a una nova situació, a una nova manera de fer. Ben vist, Carme.

      Una abraçada!

      Elimina
  4. Tampoc crec que envellir és aprendre a perdre, t'adaptes o no. I mentre ho intentes, directament ho vas perdent tot.

    No l'he llegit, però sí que vaig llegir "No i jo" de la mateixa escriptora i em va agradar molt.
    Gràcies pels retalls.

    Aferradetes, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tal i com li he comentat a la Carme també estic d'acord amb vosaltres. Més que aprendre és adaptar-se, i en ocasions és difícil, s'ha de tenir molta resiliència.

      També vaig llegir el de "No i jo" (crec que em vas comentar els retalls que tinc aquí) i em va agradar molt, aquest és molt bonic, tendre, i també punyent. Crec que t'agradaria.

      Gràcies a tu com sempre, aferradetes, nina.

      Elimina
  5. He llegit els fragments del llibre i m'ha semblat molt bonic...però l'ultim gairebé he passt de llarg, m'estimo més no pensar-hi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un llibre bonic, i dur també... empatitzes amb la protagonista, que està en una residència, i dues persones que la cuiden i estan amb ella van narrant la seva situació. Hi ha fragments que costen, és cert.

      Petonets, Roser, bon inici de setmana.

      Elimina
  6. No dejemos de trabajar con todo lo que dice y sigamos adaptándonos aunque poco a poco vamos viendo como sin querer perdemos.
    Me lo apunto se ve bien . Me gusta leer recomendaciones que hacen amigos tengo una amiga de blog gran lectora que las hace.
    Buen domingo Núria.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Siempre hay que intentar hacer un esfuerzo, no dejarse vencer, aunque es fácil de decir y especialmente cuando ves que vas perdiendo, cuando te encuentras en la situación, el trabajo es más duro y se pierden las fuerzas y las ganas.
      Es una historia tierna, que te llega al corazón.
      Siempre me gusta compartir aquellos fragmentos de los libros que voy leyendo :)

      Feliz semana, Laura, un abrazo.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada