Bressol de sentiments | Els relats de la Carme

Des de la finestra de la petita i acollidora casa on passa uns dies de vacances mira el paisatge que s'obre davant dels seus ulls: el riu, ample i amb petites onades, on algunes persones van amunt i avall, travessant-lo en caiac; el cel blau, arbres, els xiscles i xipolleig d'aigua des de la piscina... i és així, mirant aquest paisatge, com nota que una pluja de sentiments comença a brollar dins seu. Agafa llibreta i ploma. Deixa anar.

Sota un cel tenyit

d'un blau intens

el riu s'eixampla

i creix l'enyor

que batega dins

la meva ànima.

Les meves mans

cerquen el tacte

d'aquelles mans

que ja mai més

s'agafaran vora

el riu en calma.

Avui la inspiració ha sorgit contemplant un gran riu; un dia qualsevol arriba passejant sota les fulles verdes d'un bosc espès, o des de l'espigó d'una platja solitària, admirant una posta... Els versos del poeta neixen en indrets plàcids i de gran bellesa, però el bressol on es gesten els poemes és dins seu, allà on els sentiments fan bategar la vida.

---

Aquesta és la meva proposta a 'Els relats d'estiu de la Carme', que publica cada any els mesos de juliol i agost al seu blog: https://carmerosanas2.blogspot.com/2021/07/els-relats-de-la-carme-quan-el-riu.html

La Veu de Torre Llobeta - Número 76

Una vegada més col·laboro a la revista La Veu de Torre Llobeta, projecte coordinat per l'Associació de Dones en Forma amb el suport del Centre Cívic Torre Llobeta.

A principis de mes vaig anar al Centre Cívic a buscar les tres últimes revistes en paper ja que amb la pandèmia no hi havia pogut passar abans. I tot i que es poden llegir en format digital també m'agrada guardar-les en paper. 

Us deixo la meva aportació d'aquesta darrera edició, la número 76, narrada per un protagonista ben especial. I us animo a llegir la revista ja que conté poemes, haikus, relats, humor i articles interessants sobre diferents temes.

---

ARBRE UFANÓS

El meu despertar comença amb el silenci trencat per un rajolí d'aigua. Davant meu un extens camp d'espígol vesteix el paisatge d'una calma incandescent. Coneixedor de les anècdotes que observo des del meu privilegiat indret i espectador de moltes vivències. Coneixedor de secrets inconfessables i testimoni de més d'una promesa.

Refugi d'escriptors que busquen inspiració, pintors que s'esforcen a plasmar la meva essència i fotògrafs que volen contemplar-me a través d'una pantalla o en un àlbum, al costat d'altres fotos revelades en paper.

Molt més que un tronc arrelat, hi ha qui m'abraça per impregnar-se de la meva energia i sentir l'afecte de la naturalesa. A la primavera i en temps càlid els ocells reposen damunt les meves branques. El vent mou les meves fulles, d'un verd intens a l'estiu i de colors ocres a la tardor. A l'hivern, completament nu, més d'una nevada m'ha glaçat el cor.

Alçat ufanosament, els dies transcorren entre sol o pluja, el xiuxiueig del vent i les veus que s'atansen al meu entorn. I sempre amb el murmuri constant d'aigua que, amb més o menys força, baixa de la font que em fa companyia eterna.

 

---

Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta en el següent enllaç: La Veu número 76

No aconseguireu el meu odi - Antoine Leiris

Traducció d'Oriol Sánchez Vaqué

Per descomptat, tenir un culpable a mà, algú a qui puguis adreçar la ràbia, és una porta entreoberta, una oportunitat d'esquivar el patiment. I com més odiós és el crim, més ideal és el culpable, més legítim és l'odi. Penses en ell per no pensar més en tu, el detestes per no odiar la teva vida, t'alegres de la seva mort per no somriure més als que queden.

---

Els moments més bonics de la nostra vida són els que no enganxem als àlbums de records. Tinc present tots aquells instants en què ens dedicàvem a estimar-nos. Creuar-nos amb una parella de vellets i voler-nos-hi assemblar. Una riallada. Un matí blanc mandrejant entre els llençols. 

Aquests moments més insignificants, en què no hi ha res a ensenyar, res a explicar, són els més bonics. Són els que omplen la meva memòria.

---

Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. 

És clar que estic destrossat pel dolor, us concedeixo aquesta petita victòria, però serà breu. Sé que ella ens acompanyarà cada dia i que ens tornarem a trobar al paradís de les ànimes lliures, al qual vosaltres no accedireu mai.

El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Traducció d'Anna Casassas

Jo soc impotent. No tinc força, i encara menys mobilitat. No em veig ni amb cor de comunicar, d'interactuar, de conversar. Ni ganes. Prefereixo donar voltes a la meva dissort en silenci.

---

O esperem que els dies i les nits se'ns mengin de viu en viu. O bé ens fabriquem unes ales i fugim volant. Només cal que ens enganxem plomes als braços, amb cera. Per emprendre el vol, n'hi ha prou que agafem embranzida. Després ja no ens podrà retenir res. Però abans de marxar escolta. Si voles massa baix, la humitat et posarà plom a les ales i t'esclafaràs a terra. Si voles massa alt, l'escalfor del sol les desintegrarà i t'estimbaràs en el buit.

---

Les històries es repeteixen. Vam voler fugir del destí que ens estava reservat i aquí ens tens, dragats pel curs dels esdeveniments. Engolits per una balena. I, lluny de la superfície, esperem que ens escupi cap a la costa. Som al ventre de l'hivern, a les seves entranyes. I, dins aquesta foscor calenta, sabem que no es pot fugir mai del que ens toca.

---

Em pregunto com deu estar la ciutat actualment. Potser tornen a tenir electricitat i la vida ha tornat a la normalitat. O potser tothom n'ha fugit abandonant els vells, els malalts i els més febles. Com aquí.