UNA NIT AL PARC
Nit freda de tardor. Fa setmanes que el maleït insomni em té
desvetllat. M’aixeco del sofà, em poso la jaqueta i decideixo sortir. El
silenci inunda els carrers del barri i rere les persianes abaixades, la
foscor guanya a les escasses llars on encara hi ha llum. Passo per
davant de l’església, les agulles del rellotge del campanar marquen
gairebé la una de la matinada.
A pas lent i notant el fred a la pell del rostre i les mans, segueixo
avançant fins al parc. Els alts pins cobreixen els fanals i m’endinso
per camins foscos i solitaris. En la llunyania sento uns xiscles que no
encerto a definir. Pujo unes escales de pedra i els crits esmorteïts són
cada cop més a prop. Una alenada d’inquietud em recorre el cos. Quan ja
gairebé arribo a l’últim dels graons trobo una caixa de cartró. La
destapo i descobreixo cinc gatons menuts.
“Però qui ha gosat deixar-vos d’aquesta manera?” Pronuncio en
veu alta. Sense pensar-m’ho gens agafo la caixa, no els vull deixar a la
intempèrie. Tremolo de fred i de ràbia i camino amb el cor accelerat
fins a casa. Deixo la caixa sobre la taula del menjador i acaricio, un
per un, el pèl glaçat de cada gató. Vaig a buscar una manta i
delicadament els col·loco a sobre perquè s’impregnin de la seva
escalfor.
Tinc clar que no els tornaré a abandonar, no em desfaré d’ells com si
d’una joguina es tractés. Al matí trucaré a la protectora. Els oferiré
el que estigui a les meves mans. Els puc acollir i proporcionar aliment i
les necessitats que calgui fins que trobin una llar on els cuidin, on
se sentin estimats. Potser algun d’ells es quedarà aquí. Fa temps que
aquesta casa està massa plena d’absències i una companyia felina
ompliria la buidor que hi habita.
Una nit més l’insomni m’acompanyarà. Però a partir d’ara, crec que em canviarà la vida.
Primera col·laboració a la revista La Veu de Torre Llobeta, projecte que coordina el grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. La revista es pot llegir en el següent enllaç: La Veu número 69.
