Una dolça cançó - Leila Slimani

Traducció de Lluís Anton Baulena

Quan la Myriam es va disculpar per no haver assistit a les darreres reunions i haver enviat la Louise en el seu lloc, la mestra de cabells grisos va fer-li un gest amb la mà: «Si vostè sabés! Aquest és el mal del segle. Tots aquests pobres nens són abandonats a si mateixos, mentre que els dos pares són devorats per l’ambició. És molt senzill, estan corrent tot el temps. Sap quina és la frase que els pares diuen més sovint als seus fills? “Afanya’t!” I, per descomptat, som nosaltres qui ho patim. Els petits ens fan pagar a nosaltres les seves ansietats i sentiments d’abandó».

---

Ja en tindria prou mirant com vivien, actuant entre bastidors perquè tot fos perfecte, perquè el mecanisme no s’aturés mai. Ara mateix té l’íntima convicció, una convicció ardent i dolorosa, que la seva felicitat els pertany. Que ella és d’ells i que ells són d’ella.

---

La solitud se li va rebregar com una bretxa immensa en la qual la Louise s’hi veia naufragar. La solitud que se li enganxava al cos, a la roba, va començar a modelar-li la cara i li va donar gestos de velleta. La solitud li saltava a la cara durant el crepuscle, quan cau la nit i augmenta el soroll de les cases on vivim amb els altres, quan la llum disminueix i les remors se senten; i també les rialles i els esbufecs, fins i tot els sospirs d’avorriment.

El secret del meu turbant - Nadia Ghulam - Agnès Rotger

.

Aquell dia en què vaig despertar a l’hospital, i que per a la meva mare va ser un dels més feliços de la seva vida, jo vaig entrar a l’infern. El meu cos menut i àgil de nena es va convertir en una carcassa. Em costaria gairebé vint anys, ja no estimar-lo, sinó simplement poder-lo mirar sense sentir ganes de plorar.

---

En aquella època en què no hi havia televisors a les cases i la majoria de gent no sabia llegir, era habitual que les àvies dediquessin molt de temps a explicar històries i a recitar poesies que els nens aprenien de memòria, com jo també vaig fer a l’hospital.

---

A mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que estudiar, a més d’un plaer, era una necessitat. Sovint el pare sempre deia que la ignorància dels homes era la base de la maldat i de les guerres. I jo hi afegia: també de la marginació i l’engany.

---

Aquella colla de nois ben vestits i alimentats, alegres i despreocupats, eren benvinguts a tot arreu, i a mi, no podia entendre perquè, m’hi havien inclòs. No parlava com ells, no vestia com ells, no compartíem els mateixos neguits, però tot i així vaig esdevenir un membre més del seu grup. No sé què van veure en mi, però jo sí que tinc clar què em va agradar d’ells: que em van ensenyar una nova manera de viure, solidària, sense prejudicis, retrets ni obligacions, en la qual tots podien comptar amb tots. No em van preguntar mai per què tenia el cos cremat, com em passava sempre, ni es van ficar amb mi pel fet de no anar a la moda. Si algú gosava mirar-me malament, trobava els meus amics per defensar-me. Per primer cop feia coses normals per a un jove, i ja no estava sol.

---

En aquell país nostre, en què les dones estaven tan oprimides, els nois tampoc no eren lliures del poder inapel·lable del pare. Per això moltíssimes de les xerrades entre nois eren sobre les noies de què estàvem enamorats i quins trucs podríem fer servir per convèncer-les a elles i als pares de tots dos. Dèiem animalades per treure-hi ferro, perquè era un tema que provocava una gran sensació d’impotència a tots els joves.

La nedadora - Francesc Puigpelat

El pare, acostumat a viure en idees abstractes, a penes percebia el patiment de persones concretes. És una cosa habitual a Europa: les famílies veuen les desgràcies de gent del Tercer Món des de la pantalla del televisor, però ho senten tan lluny que en cap moment es plantegen si hi podrien intervenir per evitar-les.

---

A l’Iraq, com a tot arreu, la gent va a la seva i tothom intenta treure profit del patiment dels altres. Som pobres, però no som sants. Els emigrants porten diners estalviats i les màfies de passadors se n’aprofiten per muntar un gran negoci.

---

Les injustícies només es poden corregir amb el compromís individual, amb petits gestos i actes concrets, i l’excusa que “els de dalt” no fan res només és una justificació per a la covardia i la mesquinesa.

---

El drama de la immigració està assolint nivells difícils de suportar, i cada cop hi ha menys excuses, per a la població europea, que justifiquin una passivitat que, en el fons, és còmplice.

Els desorientats - Amin Maalouf

Traducció d'Anna Casassas

En una societat com la nostra, la vergonya és un instrument de la tirania. Si els homes i les dones poguessin parlar obertament de les seves relacions, dels seus sentiments, del seu cos, tota la humanitat estaria més satisfeta, seria més creadora.

---

Cada cop hi ha més gent que substitueix la moral per la religió. Et parlen de lícit i d’il·lícit, de pur i d’impur, i amb citacions que ho demostren. Jo trobaria millor que primer es preocupessin de què és honest i de què és decent. Com que tenen una religió, es pensen que no cal que tinguin cap moral.

---

Un minoritari prefereix callar la seva diferència més que no pas exhibir-la o fer-ne una bandera. Només es mostra al descobert quan el posen entre l’espasa i la paret, cosa que, d’altra banda, sempre acaba passant.

---

Cadascú ha de poder decidir si té ganes de dir qui és o no, i davant de qui, i amb quines paraules. Els que volen fer-te fer declaracions intempestives no són amics. La gent decent no t’atabala. Es limiten a ser amics teus, o companys, o alumnes, o veïns.

Mil sols esplèndids - Khaled Hosseini

Traducció de Beatriu Cajal

En aquell moment la Mariam no ho va entendre. No sabia què volia dir la paraula harami (bastard/a). Tampoc no era prou gran per entendre la injustícia, per veure que són els creadors dels harami els que són culpables i no els mateixos harami, que només són culpables d’haver nascut.

---

Recordava que la Nana havia dit una vegada que cada floc de neu era un sospir emès per una dona ofesa en algun racó de món. Que tots els sospirs anaven cel amunt, eren recollits als núvols i llavors es dividien en peces minúscules que queien silenciosament sobre la gent. «Com a recordatori de com pateixen les dones com nosaltres», havia dit, «com suportem en silenci tot el que ens cau al damunt».

---

No era fàcil, tolerar que li parlés d’aquella manera, tolerar els seus menyspreus, com la ridiculitzava, els insults, i com li passava pel costat, com si fos només un gat. Però després de quatre anys de matrimoni, la Mariam veia clarament fins a quin punt podia aguantar una dona quan tenia por. I la Mariam tenia por. Vivia en la por dels seus canvis d’humor, del seu temperament volàtil, de la seva insistència a conduir diferències d’opinió banals fins a la confrontació. Enfrontaments que, de tant en tant, resolia a cops de puny, amb una bufetada, una puntada de peu i, a vegades, intentava esmenar-los amb disculpes poc sinceres.

El dol del quetzal - Pius Alibek

.

Són una minoria els que s’apropen a Déu i no cauen en la trampa de pensar que són uns privilegiats. La majoria comencen a sentir una mena de superioritat sobre els altres i es creuen amb més drets que ells. Els condemnen i, quan tenen poder, es pensen que les seves vides els pertanyen. Que poden decidir matar-los en nom de Déu. Però el més curiós, encara, és que la majoria de les persones que aspiren a tenir privilegis i poder comencen a apropar-se a Déu per assolir-los.

---

La vida del nostre poble mai ha estat fàcil. Sempre hem hagut de buscar-nos algun aliat per sobreviure i sovint aquest aliat s’ha tornat en contra nostre un cop hem deixat de ser-li útils. Els kurds no tenim més amics que les muntanyes. Ens han oprimit els governs dels dos països i ara tots dos ens volen amb ells. No sé si estic al lloc correcte, però sé que he triat el que em corresponia, al costat dels meus.

---

Síria n’estava plena, de refugiats iraquians. Per una banda, hi havia els opositors a Saddam, de tots colors, que el govern sirià protegia i tenien seus pròpies on es reunien. Per l’altra, hi havia els que no pretenien altra cosa que salvar-se i intentar viure dignament, però les opcions per a aquests últims no eren gens fàcils. Tothom els tancava les portes. Europa no els facilitava visats i per migrar als Estats Units, Canadà o Austràlia s’havien d’apuntar a les llistes d’espera de les ambaixades corresponents i esperar. La vida, però, no podia esperar, i aquells supervivents s’enginyaven les mil i una per salvar-se. Els passaports i els visats falsos dels països del Primer Món arribaven com ofertes dels grans supermercats i els seus preus variaven segons el benestar que prometia cada país.

---

Caminava tot distret pensant en aquestes línies anomenades fronteres que fan que la mateixa gent, a una banda i a l’altra, visquin de maneres tan dispars i, amb el pas del temps, vagin distanciant-se els uns dels altres fins al punt d’estar disposats a matar-se per protegir-les. Es preguntava si responien a l’instint de marcar el territori o al de l’autoprotecció. Per comprendre-ho, repassava les fronteres que havia conegut i s’adonava que no responien a la delimitació del territori d’una unitat social sinó a la influència d’un poder. Arribava a la conclusió que les fronteres eren un fet circumstancial i no pas vital.

---

Sempre he cregut que els veritables problemes no són fora sinó dins d’un mateix. Els problemes que et causen els altres són visibles. Et poden donar maldecaps, però no espanten com els que no es veuen. Els que portem amagats dins.

El nen que sabia parlar l'idioma dels gossos - Joanna Gruda

.

Traducció d'Isabel Obiols

A la vida, és millor fer el que ens sembla just sense preocupar-nos de la reacció dels nostres pares, perquè, de totes maneres, els adults són éssers imprevisibles.

---

L’Stach és pretensiós i arrogant, i es creu que ho sap tot. És anarquista i s’ho passa la mar de bé insultant la meva mare per la seva obediència comunista. A mi no em diu res perquè em considera massa petit per rebaixar-se a parlar-me de política. Segons ell, l’anarquisme és l’únic sistema que ofereix una llibertat real al poble. Que discuteixi amb la meva mare, que s’hi baralli, rai. Però una vegada que anava completament pet el vaig veure donant una pallissa a l’Olga, la dona amb qui viu. Si tots els anarquistes són així, no em puc imaginar que la seva doctrina pugui conduir a la llibertat.

---

Quan entro en aquesta casa càlida que fa olor de sopa i de pollastre rostit, quan veig aquestes persones que m’acullen amb un somriure immens i que corren a buscar-me un jersei gruixut mentre criden «Oh, pobret, es deu estar pelant de fred!», em sento envaït per un benestar tal que tornaria a sortir per tornar-hi a entrar deu vegades, per no oblidar aquesta sensació.

'A les baranes del cel', poema musicat per Jordi Albero

Comparteixo un video d’un dels meus poemes musicat per Jordi Albero, cantautor, compositor i coach musical.

Després de parlar amb ell i veure diferents opcions sobre quins poemes eren més musicables ens vam decidir per ‘A les baranes del cel‘.

Moltes gràcies al Jordi per la feina feta.

Instagram: @jordialbero

* Poema està inclòs en el llibre 'Camins de vida', recopilatori de poemes i relats, publicat per El Punt Volat.