En obrir la porta del balcó al matí he contemplat un cel pel de núvols i boira, notant el fred d'aquest dia d'hivern a la pell del rostre i les mans. Ben a la vora he sentit el so d'algun ocell que no he reconegut, mentre a la teulada de davant, la gata de la veïna estava ajaguda amb els ulls tancats. He tornat a entrar a casa, fins a la cuina, on se sentia l'olor de farigola de la infusió que m'havia preparat i que he anat bevent a poc a poc. Tot seguit, he sortit al carrer amb una bossa d'escombraries buida. Segur que l'ompliré, m'he dit a mi mateixa.
M'he dirigit fins a la zona del riu, a prop d'on visc, i en arribar-hi el paisatge era desolador. En el camí més proper a l'aigua un munt de deixalles s'hi acumulaven: llaunes, gots, ampolles de vidre, paquets de tabac... he tret la bossa d'escombraries i he començat a recollir tota aquella brutícia. La bossa ha quedat gairebé plena. I en acabar m'ha arribat el seu crit característic: "craag, craag", m'he girat cap al riu i, efectivament, era allà: un bernat pescaire. Semblava que m'agraís que hagués netejat el seu espai, el nostre, l'espai de tothom. L'he observat uns minuts, quiet a sobre d'una pedra, atent a l'entorn. Llavors m'he assegut en un banc, deixant-me embriagar pel so de l'aigua i observant com dos pardals avançaven amb els seus salts pel camí.
Tornant a casa he llençat el que duia als contenidors corresponents: els envasos de plàstic al groc, el vidre al verd, i altres residus al gris. Ja a casa he anat a l'habitació i he tornat a sortir al balcó, volia entrar una planta per protegir-la del fred. En obrir la porta la gata de la veïna seguia allà, a sobre de la teulada. Ha aixecat el cap i ha pronunciat "miaau" un parell de vegades. Tenen molta intuïció els animals, reconeixen les persones que fan bones accions, he pensat. Potser ella també m'ha agraït que hagi deixat un espai natural com sempre hauria d'estar.
