Avui he tornat al camí de can Padró per arribar fins al Grau, en un matí que ha començat amb boira, la boira típica d’aquesta època de l’any, una boira que no et deixa veure el paisatge. Si has estat allà saps què hi ha, però si és el primer cop has d’imaginar. No era el cas, ja que he recorregut aquest camí unes quantes vegades, i conec bé què hi ha, encara que sempre hi ha detalls en els quals no m’havia fixat, o hi hagi hagut canvis, com els que he percebut després d’un mes sense passar per allà: les fulles ja estan tenyides dels colors de tardor. La riera, que feia molt de temps que estava seca, portava una mica d’aigua, se sentia el seu so, tímid però constant; les pluges han estat abundants, generoses. Alhora m’ha entristit veure arbres tombats, amb els troncs partits, i és que no tots han resistit a les fortes tempestes.
Al llarg del camí he anat trobant uns fruits rodons i petits, de color vermell intens alguns, altres taronges. Què deuen ser?, m'he demanat en aquells moments.
Ho he buscat i s'anomena piracant, un nom ben potent per a aquesta planta arbustiva de fulla perenne. Floreix a finals de primavera o principis d'estiu, i les seves flors són de color blanc. Té abundants baies a la tardor, com he pogut comprovar, que es queden a les branques durant l'hivern.
Ara que ja conec la planta tinc ganes de veure-la a la primavera amb les seves flors blanques.
Una altra sorpresa ha estat anar trobant alguns bolets. Això em fa pensar que hi ha molta gent aficionada a anar a buscar bolets. Si els coneixen, si saben com collir-los correctament, si cuiden el bosc, endavant. Però n'hi ha que no en saben, de collir bolets, n'hi ha que embruten i maltracten. Per a mi és una autèntica llàstima com deixen el bosc, com fan malbé la natura.
El romaní florit també ha estat protagonista al llarg del camí. M'hi he acostat, passant els dits per les seves flors liles i les he olorat. A què em recorda la seva olor? Em recorda als dies de constipats, de tos, quan em prenc un xarop que porta romaní, eucaliptus i farigola, entre altres plantes que alleugereixen els símptomes. També em recorda a una crema que faig servir després d'una llarga caminada, una crema amb romaní, àrnica i hipèric. Ideal per a peus i cames cansades.Tot allò que provingui de la natura em recorda que en som part i que si la cuidem, ella ens cuida a nosaltres.
Deixant la casa del Grauet enrere he continuat el camí, que a partir d'aquí s'eixampla fins a la següent casa: el Grau. En aquest tram hi ha unes vistes espectaculars de Montserrat, però la boira era allà, present, densa, tot i que es començava a apreciar un sol tímid que s'amagava sota un cel blanc.I pas a pas, tranquil·lament, m'he anat fixant en alguns detalls on la mirada em portava.
Un últim tram amb pujada per a presenciar-la davant dels ulls, senyorial, immensa: la casa del Grau. D’on li ve el nom? S’anomena El Grau perquè és més gran que el Grauet? Qui hi deu viure? Preguntes que es fa la meva ment i el meu interior. Quines històries es podrien escriure a partir d’aquesta casa?
Val la pena parar-s’hi una estona aquí, observar l’entorn; la muntanya de Montserrat començava a veure’s una miqueta però al sol encara li costava sortir. Com a molts de nosaltres, que ens costa mostrar-nos, per timidesa, per inseguretats, per por al que diran, especialment mostrar les nostres vulnerabilitats.
Deixant enrere El Grau i retornant al camí principal, he anat baixant fins arribar a un mur llarg i estret on ve de gust seure, encara que no sigui especialment còmode. Quedar-se una estona allà, fer una pausa i descansar. Prendre’s un respir, tan necessari en la societat actual, tan reconfortant. I tan simple com posar l’atenció a la respiració, deixant que aquesta flueixi de forma lliure i natural. Com he fet avui. Amb els ulls tancats, deixant que els sons llunyans dels cotxes i els cants més propers dels ocells m’arribessin, inhalant i exhalant amb consciència.
La natura em convida a abaixar el ritme, a posar-hi tots els sentits, a fotografiar-la i a escriure. Descriure camins, expressar emocions, sentiments, sensacions.
Natura, escriptura, respiració, consciència, presència. No només són paraules, són desitjos que bateguen dins meu. I vull cuidar-los perquè en cada batec hi hagi ganes, il·lusió, amor. Si no fem les coses amb amor, per què les fem? Aquesta qüestió em retorna a les fàbriques de l'inici del camí, i em demano: Quantes persones de les que treballaven en aquelles fàbriques els agradava la feina? Quantes s'hi sentien a gust? Quants de nosaltres anem a treballar per convicció, perquè la feina ens apassiona i no per obligació, perquè toca, perquè cal guanyar-se la vida d'alguna manera? Quants de nosaltres tenim somnis i no ens atrevim, o no podem? No tothom té les mateixes circumstàncies, no tots partim dels mateixos privilegis. A vegades no es pot escollir.
He deixat enrere les muntanyes de Montserrat, amb boira encara, tot i que el sol ja s'havia imposat en bona part deixant un cel blau. Penso que la boira és com les emocions, impermanents, canviants. Durant el dia podem sentir tristesa, alegria, preocupació, por... el problema sorgeix quan ens estanquem en alguna emoció i aquesta s'allarga en el temps. Per això és essencial cuidar-nos, conèixer-nos per aprendre a regular-les.
Per a mi una forma de regular les emocions és estar present a la natura, posar-hi tots els sentits. Escriure, pintar, cantar... expressar i treure allò que fa mal, allò a què ens aferrem és necessari també per alleugerir-nos i asserenar-nos.
"Si t'és possible, fes alguna activitat que t'ajudi a desconnectar: mou-te, balla, camina, salta. Deixa anar tot allò que està intentant aferrar-se a tu; està bé així". Lidia Luna, El viaje de la escritura
Tercera i última part de la cartografia poètica sobre el camí fins a la masia del Grau, passant per Can Padró i el Grauet, que vaig recórrer i escriure l'any passat.
Deixo també un enllaç al document en pdf amb les tres parts de tot el camí, per si ho voleu llegir tot junt, on trobareu algunes imatges i textos més. Es pot llegir clicant aquí.
Gràcies i espero que hagueu gaudit amb les fotografies, les paraules i tot el que la natura té per ensenyar-nos.
