No cal anar lluny per allunyar-se. Tanmateix, si volem creure que una altra manera de viure és possible, no n'hi ha prou amb dir-ho, és necessari experimentar-ho, ser curiosos i provar alternatives al sistema on vivim. Per a nosaltres, l'estada al bosc no només va ser una manera de trencar la quotidianitat i d'experimentar una forma diferent de viure. Per damunt d'això va esdevenir un veritable aprenentatge. Vam obrir els ulls a tot un món que es mostrava davant nostre i que, fins al moment, havia romàs ocult.
La societat de consum ens domina amb l'estímul positiu, i això fa que a vegades consumim sense plantejar-nos quins efectes pot tenir comprar un producte determinat. Evidentment és impossible ser totalment conseqüents amb tot el que comprem; ara bé, és important que si més no intentem prendre consciència d'on provenen aquests productes i que procurem que siguin de proximitat alhora que mirem de reduir el consum superflu.
Durant el mes del bosc, passàvem llargues estones callats, asseguts a la vora del foc sense fer res, absolutament res. I no era perquè no hi hagués feina, al contrari, sempre hi havia coses per reparar, llenya per recollir o aliments per recol·lectar. No obstant això, ens permetíem el luxe de parar. Avorrir-se és una forma necessària de ser al món. És una manera de dialogar amb el jo interior i de deixar anar la ment.
La salut de l'ànima passa per estar més en contacte amb la natura. I no és una qüestió purament espiritual, només el fet de respirar immers entre arbres té infinitat de beneficis per a la nostra salut física.
Sembla ben interessant. Hi ha gent que són valents i que prenen opcions radicals i difícils. Els admiro molt.
ResponEliminaUna abraçada, Núria!
Sí, s'ha de ser valent per anar-se'n a una cabana al bosc durant gairebé un mes, una experiència plena de lliçons i aprenentatges.
EliminaHi ha unes reflexions ben profundes i interessants, el vaig gaudir.
Una abraçada, Carme!
La vida a les ciutats, atropella a tothom que es posa per devant i a ritme frenètic , no deixa escollir masses coses.....
ResponEliminaUna abraçada !.
Així és, a les ciutats sobretot és on més es nota aquest ritme de vida accelerat, les presses, voler fer moltes coses... hi ha molts estímuls que ens desconnecten de nosaltres mateixos. Per això molta gent buscar espais naturals, per abaixar el ritme i anar més pausats.
EliminaUna abraçada, Artur!
Dropping by via Artur I remember that in the past I visited your site now and then. Today, after all, I am fiercely determined to overcome my laziness and at least leave a short com(pli)ment. ;-)
ResponEliminaWhen reading your post Thoreaus "Walden" came to my mind. And the enigmatic Novalis who already 300 years ago commended his contemporaries to exercise slowness. ;-)
The peace of the night.
Hola Sean, recordo que havies visitat el blog fa temps, sí. Vaig estar un temps sense actualitzar i fa poc que he tornat per aquí. Agraïda per la teva visita i comentaris.
ResponEliminaI cert, aquest llibre fa pensar en Thoreau i els textos de Walden. Tots dos llibres valen la pena de llegir, enriqueixen molt.
Good night.