El món és ple d'homes i dones anònims, nobles, altruistes, persones que donen la mà a qui l'ha de menester amb la mateixa naturalitat amb què caminen, prenen un cafè amb llet o miren per la finestra del tren.
Caminar sola era una mena de ioga, una cura espiritual que la netejava per dins. Buscava la llum, la claredat d'idees que li faltava. Durant anys s'havia autoenganyat, evitava qüestionar-se el sentit d'una feina que, considerada cruament, consistia a facilitar la vida dels homes de negocis perquè fessin els negocis amb més voracitat. El mirall interior li mostrava una inconfessada por a la vellesa que representava la ratlla dels seixanta anys, cada vegada més propera. Es preguntava en quin moment havia començat a encadenar els enganys que no havia tingut la valentia d'afrontar.
Les bones obres es fan perquè surten del cor i l'única recompensa és l'alegria que et queda a dins.
És molt trist veure com et van despullant una casa que t'estimes tant... Quan es van endur el piano va ser com si em clavessin un punyal al cor. Un punyal que encara porto clavat. Sense el piano estic més sola, sola del tot.
Un jove que ho té tot a favor no és conscient dels seus privilegis. Quan vius envoltat de comoditats, la vida fàcil t'impedeix de posar-te en el lloc dels que pateixen, dels que passen fred, dels perseguits.
