Camins de vida

  El món és ple d'homes i dones anònims, nobles, altruistes, persones que donen la mà a qui l'ha de menester amb la mateixa naturalitat amb què caminen, prenen un cafè amb llet o miren per la finestra del tren. Caminar sola era una mena de ioga, una cura espiritual que la netejava per dins. Buscava la llum, la claredat d'idees que li faltava. Durant anys s'havia autoenganyat, evitava qüestionar-se el sentit d'una feina que, considerada cruament, consistia a facilitar la vida dels homes de negocis perquè fessin els negocis amb més voracitat. El mirall interior li mostrava una inconfessada por a la vellesa que representava la ratlla dels seixanta anys, cada vegada més propera. Es preguntava en quin moment havia començat a encadenar els enganys que no havia tingut la valentia d'afrontar. Les bones obres es fan perquè surten del cor i l'única recompensa és l'alegria que et queda a dins. És molt trist veure com et van despullant una casa que t'estimes tan

Explico als meus amics de lletra coses sobre l'institut, els professors, els estudis. Descric les estacions, la terra, les collites de blat i olives, i les celebracions de l'Eid. També escric sobre la llengua àrab, i per això tradueixo moltes paraules i frases. Els explico que els verbs en àrab formen arrels que creen arbres de substantius i estructures compostes. An yaktub vol dir escriure. Maktoob vol dir una carta escrita. Katebah és una dona escriptora. Ala-katebah és una màquina d'escriure. Kitab és un llibre. Maktab és un escriptori. Maktabah és una biblioteca, el lloc on es troben llibres. Totes aquestes arrels surten de l'arrel verbal kataba . Crear paraules en àrab és com plantar un camp amb llavors, un hort d'arbres fruiters — els mots pengen de les vinyes com gotims de raïm, les fulles projecten ombres de significats a la terra . El meu diari real s'escriu sense bolígraf ni paper dins del meu cap, amb una mà invisible a l'aire. Ningú no el tr

Em parlen de llibertat les teves ales esteses. M'ensenyen que també puc volar. Però jo soc l'altra, aquella que passeja per les aigües encalmades, a vegades remogudes, del seu llac interior. Solitària i atenta, contemplo com els altres alcen el vol. No em sento preparada, encara, per obrir les meves ales, tot i que cada cop  hi soc més a prop. I a poc a poc vaig fent camí confiant que hi ha un lloc per a mi a l'exterior del llac. La meva participació al Lletres i fils del mes de setembre: https://nurialaroca.blogspot.com/2021/09/lletre-i-fils-setembre-2021.html

Després del descans durant els mesos de juliol i agost, retorna el Lletres i fils amb la setena proposta de l'any. Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aquí. Aquesta vegada amb una fotografia, que vaig fer al llac de Graugés, al Berguedà, ja fa uns quants anys. Veient aquesta imatge podeu escriure el que us inspiri: poema, relat, diàleg, reflexió... us hi animeu? Endavant amb les propostes!   PROPOSTES REBUDES:   · Núria: Em parlen de llibertat · Carme: En Potesfortes · Salluna: Aparellar-se   · Artur: Sur-re-a-liiiiis-me! .... que diria en Dalí · Carme: Trobades matineres   Il·lustració de la fotografia feta per Carme Rosanas, gràcies!