divendres, de febrer 12, 2021

Vaig dormir al carrer - Joan Roqueta

Joan Roqueta, converses | Juan Lemus, fotografies



Retalls de les converses de cinc persones que han dormit al carrer: Manel N., Lute, Valerior, Manel G., Gema. Primer uns retalls de la presentació del llibre, a càrrec de Ferran Busquets, director d'Arrels i una introducció a càrrec de Joan Roqueta, qui ha portat a terme les converses. Un llibre de la Fundació Arrels.

Acceptar que hi ha gent dormint al carrer comporta una vulneració de drets en cadena de la qual tots i totes tenim part de responsabilitat. La primera és la vulneració del dret a l'habitatge. A partir d'aquí, segueixen molts altres drets vulnerats: el dret a la seguretat, perquè la majoria ha rebut algun tipus d'agressió; el dret a la intimitat, perquè la seva vida està tot el dia sota la mirada de tothom; o el dret a la salut, ja que les persones que han estat al carrer viuen fins a vint anys menys que la resta de la població. I també el dret a la veritat, perquè la mirada que tenim sobre aquestes persones està condicionada per molts prejudicis que, en certa manera, perpetuen l'acceptació del fet de veure gent dormint als carrers.
Ferran Busquets - Director d'Arrels Fundació
 

Explicar la teva vida a algú que no coneixes de res, i més quan has de burxar en moments o records que potser no ve massa de gust reviure, tenia una dificultat evident i objectiva. Per això els agraeixo que ho hagin fet, conscients que les seves vivències i el seu exemple han de servir per sensibilitzar i conscienciar les persones, i evidenciar que és possible recuperar la il·lusió de viure un cop s'ha tocat fons, que hi ha esperança en uns moments on, a més, el sentiment d'intolerància cap el diferent, el perdedor, augmenta de forma inexorable, fet que ho fa encara tot més complicat.
Joan Roqueta


Sempre dic que ja no em queden llàgrimes per plorar. Ja he plorat prou. He patit i he begut oli... això només ho sap qui ho passa. Trobar-te al carrer, no tenir un lloc on anar a dormir. Pluja, fred. Posar-te en un portal i venir un veí i 'eh, eh, fora d'aquí'.
Manel N.

Uno está como abstraído. Llega un momento que a uno no le importa que pase gente, que mire... Yo, por lo menos, iba higienizado, me cambiaba la ropa, trataba de cuidar mi aspecto, pero ya llega un momento que uno no busca trabajo ni nada. Ya es imposible. Qué dirección voy a dar, dónde voy a ir, nada...
Lute  

Es una situación inaceptable la de nuestra sociedad... el comercio con las personas. Lo que no puedes hacer es que a una persona que ha estado muy mal, que ha dormido en la calle... y ya ha mejorado su autoestima y sale a buscar trabajo, que tiene almenos otro aspecto, y que se le niegue la oportunidad... que se encuentre con las puertas cerradas. Es una situación que no entiendo. No sé por qué ocurre eso.
Valerio

Això de compartir la pròpia experiència a mi em dóna autoestima. Mentalitzes a la joventut, els poses en alerta, per si un dia cauen en la beguda, de les conseqüències que pot tenir. M'agrada explicar-ho perquè la joventut reflexioni, que ara ho tenen tot, però que s'imaginin com canviaria la seva vida si, d'un dia per un altre, deixessin de tenir-ho. A vegades, només queda el carrer.
Manel G.

Este verano escuché en la radio que mueren más personas por suicidarse que por accidentes de tráfico, que en el mundo, cada cuatro minutos alguien se quita la vida. No conviene hablar de esto. Yo creo que eso se tendría que hablar abiertamente. Siéndote sincera, yo, cuando la depresión, me quería morir. Me despertaba viva y me enfadaba. Y ya fue una vez que venía de un sitio y estaba haciendo el transbordo en Plaça Catalunya, y me entraron ganas de tirarme al metro. No lo hice y fue cuando pensé 'Necesitas ayuda'.
Gema
 

6 comentaris:

  1. Quin món aquest tan insolidari! De fet no és necessari caure en la beguda per perdre-ho tot. Hi ha moltes més raons per que et passi, com perdre la feina a una edat on no et vol ningú. I tot és un procés, comença per acaba-se els estalvis i haver d'anar als serveis socials, anar al menjador social, trobar-te sense roba i això va creixent cada cop més. Si per sort et trobes amb una feina, et paguen a 2'5€ l'hora o la vergonya que passes per anar a demanar menjar. Però to això no es veu i lo pitjor és que, ara amb la pandèmia, hi ha molta més gent que necessita un lloc per a dormir, per a menjar... Haver d'arribar a aquesta situació perquè la gent es doni compte de que tots hi podem estar, és molt trist. Aquest tema m'indigna...

    Aferradetes, nina.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, ja ho pots ben dir, vivim en un món insolidari que gira l'esquena als problemes aliens. I en el cas del sensellarisme és cert que no tan sols la beguda et fa perdre-ho tot; he escollit un fragment d'una persona que hi va caure però les raons per acabar al carrer poden ser moltes: la pèrdua d'un ésser estimat, quedar-se sense feina... tot s'acumula i arriba un moment que no se sap què fer, i es va caient en el pou de la depressió. Amb la pandèmia tot això ha augmentat molt més (i el que queda encara malauradament), i és trist i indignant ni adonar-se'n.

      Aferradetes per tu també, nina

      Suprimeix
  2. El primer fragment m'ha arribat a l'ànima...Em fan molta pena la gent que ha de viure al carrer. Me'l compraré!
    Petonets, Núria.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Conèixer les històries d'aquestes persones toca ben endins... segur que la seva lectura t'arribarà a l'ànima.
      Petonets, Roser

      Suprimeix
  3. Quina tristesa!! És una cosa horrible trobar-se sense casa. I que no hi hagi manera de resoldre aquest tema amb tota la història de la humanitat és una vergonya.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, és molt trist no tenir casa, un lloc on aixoplugar-se. I cada cop hi ha més persones en aquesta situació, una injustícia més d'aquelles que no hi ha manera de resoldre.

      Suprimeix