Vaig dormir al carrer - Joan Roqueta

Joan Roqueta, converses | Juan Lemus, fotografies

Retalls de les converses de cinc persones que han dormit al carrer: Manel N., Lute, Valerior, Manel G., Gema. Primer uns retalls de la presentació del llibre, a càrrec de Ferran Busquets, director d'Arrels i una introducció a càrrec de Joan Roqueta, qui ha portat a terme les converses. Un llibre de la Fundació Arrels.

---

Acceptar que hi ha gent dormint al carrer comporta una vulneració de drets en cadena de la qual tots i totes tenim part de responsabilitat. La primera és la vulneració del dret a l'habitatge. A partir d'aquí, segueixen molts altres drets vulnerats: el dret a la seguretat, perquè la majoria ha rebut algun tipus d'agressió; el dret a la intimitat, perquè la seva vida està tot el dia sota la mirada de tothom; o el dret a la salut, ja que les persones que han estat al carrer viuen fins a vint anys menys que la resta de la població. I també el dret a la veritat, perquè la mirada que tenim sobre aquestes persones està condicionada per molts prejudicis que, en certa manera, perpetuen l'acceptació del fet de veure gent dormint als carrers.

Ferran Busquets - Director d'Arrels Fundació

 

---

Explicar la teva vida a algú que no coneixes de res, i més quan has de burxar en moments o records que potser no ve massa de gust reviure, tenia una dificultat evident i objectiva. Per això els agraeixo que ho hagin fet, conscients que les seves vivències i el seu exemple han de servir per sensibilitzar i conscienciar les persones, i evidenciar que és possible recuperar la il·lusió de viure un cop s'ha tocat fons, que hi ha esperança en uns moments on, a més, el sentiment d'intolerància cap el diferent, el perdedor, augmenta de forma inexorable, fet que ho fa encara tot més complicat.

Joan Roqueta

---

Sempre dic que ja no em queden llàgrimes per plorar. Ja he plorat prou. He patit i he begut oli... això només ho sap qui ho passa. Trobar-te al carrer, no tenir un lloc on anar a dormir. Pluja, fred. Posar-te en un portal i venir un veí i 'eh, eh, fora d'aquí'.

Manel N.

---

Uno está como abstraído. Llega un momento que a uno no le importa que pase gente, que mire... Yo, por lo menos, iba higienizado, me cambiaba la ropa, trataba de cuidar mi aspecto, pero ya llega un momento que uno no busca trabajo ni nada. Ya es imposible. Qué dirección voy a dar, dónde voy a ir, nada...

Lute  

---

Es una situación inaceptable la de nuestra sociedad... el comercio con las personas. Lo que no puedes hacer es que a una persona que ha estado muy mal, que ha dormido en la calle... y ya ha mejorado su autoestima y sale a buscar trabajo, que tiene almenos otro aspecto, y que se le niegue la oportunidad... que se encuentre con las puertas cerradas. Es una situación que no entiendo. No sé por qué ocurre eso.

Valerio

---

Això de compartir la pròpia experiència a mi em dóna autoestima. Mentalitzes a la joventut, els poses en alerta, per si un dia cauen en la beguda, de les conseqüències que pot tenir. M'agrada explicar-ho perquè la joventut reflexioni, que ara ho tenen tot, però que s'imaginin com canviaria la seva vida si, d'un dia per un altre, deixessin de tenir-ho. A vegades, només queda el carrer.

Manel G.

---

Este verano escuché en la radio que mueren más personas por suicidarse que por accidentes de tráfico, que en el mundo, cada cuatro minutos alguien se quita la vida. No conviene hablar de esto. Yo creo que eso se tendría que hablar abiertamente. Siéndote sincera, yo, cuando la depresión, me quería morir. Me despertaba viva y me enfadaba. Y ya fue una vez que venía de un sitio y estaba haciendo el transbordo en Plaça Catalunya, y me entraron ganas de tirarme al metro. No lo hice y fue cuando pensé 'Necesitas ayuda'.

Gema