Camins de vida

La guerra arribava i deixava anar la seva ombra damunt la vida tranquil·la que havien dut fins a aquell moment i els mostrava la feblesa dels homes, tot advertint-los que els somnis són com fum, que s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls. Ella, com molts altres, vivia l’ocupació del poble amb un dolor intens, i es mirava els veïns, els que semblava que no tenien memòria, ni orgull, ni vergonya, amb un silenci fet de retrets. Sí que n’hi havia, de gent, que no oblidava els morts, ni els presoners. Que no els oblidaria mai. El que més desitjava en aquell moment era escapar-se dels silencis, del pou profund de soledat en què vivia. Ara que el front és lluny, ara que s’estan en aquest poble, envoltats de gent corrent, de gent com la que hi ha allà, a casa seva; que ploren els morts, com els ploren allà, amb les mateixes llàgrimes i un dolor idèntic, ara es pregunta si tot això paga la pena. Tanta guerra. Tants morts. Tantes llàgrimes. La pèrdua d’algú insubstituïble és com

Per la quantitat moderada de fotos que té publicades, dedueixo que fa poc temps que forma part del club de fotoaddictes que metrallen l’espai cibernètic cada dos per tres. O bé és que l’Arlette pertany a la mena de persones a qui no ens entusiasma compartir gaire informació i la utilitzem amb comptagotes. Queda clar, com a mínim, que no pateix la diarrea exhibicionista d’altres usuaris i no exposa res personal que la pugui comprometre. Els sentiments no es poden canviar tan fàcilment, i les situacions que no acceptes no te les pots treure del cap així com així… La vida no és mai lineal, té espai i temps, i els humans estem sotmesos a la seva força gravitatòria, a moviments centrífugs i centrípets. Tornados i tsunamis que ens sacsegen mentre estem vius. Potser són fenòmens inevitables, similars als que s’esdevenen en l’univers: en un moment determinat esclata una situació en mil bocins. Al final, som nosaltres qui escollim entre la confiança o la desesperació. Jo vull con

Tant tu com jo tenim instruments que no són protagonistes; al percussionista i als violes, poques vegades ens fan saludar. El públic no ens veu. Poca gent coneix la viola, fora dels músics, però la nostra feina és importantíssima. Nosaltres som els que fem brillar la música, amb la nostra presència discreta. Sense nosaltres, la música estaria despullada. Si comences a desviar-te del camí perquè un altre pugui fer coses, mai no aconseguiràs arribar on podries. Has d’escriure perquè no pots fer altra cosa. Potser la teva obra no passarà més enllà de tu. Però ets indigna si escrius per passar a la història. El quid de la qüestió no és si la teva obra serà prou bona per anar més enllà de tu. El que t’has de plantejar és si tu ets prou bona per escriure-la. La música ens dóna el que l’escriptura no pot. És curiós: algú podria dir que és molt menys concreta, però jo sento que precisament això fa que cadascú se l’administri, que a cadascú li doni el que necessita. Jo t’escric

  Publicació artesana amb un recull de poemes escrits entre els anys 2016 i 2018. Il·lustracions de les portades de Remei Sánchez, artterapeuta. Maquetació i enquadernació a mà feta per mi.

. La poesia és l’art de la immensa minoria, però un dia serem majoria i el món serà molt millor. I la pitjor solitud és aquella que s’esdevé sense estar sol. I, si a sobre de no estar sol, tothom està eufòric, aleshores és un drama. El camí recte no és el camí natural. Arrisquem-nos a anar camp a través. L’univers l’anem construint entre tots, minut a minut, si acceptem allò que ens ve donat, no som més que uns conformistes perpetuadors de models caducs.

Xop i trasbalsat, però feliç, vaig acomiadar-me de París, dels meus vint anys i del record de la noia que va fer que aquells dies de joventut finalment valguessin la pena. Quan algú no vol parlar gaire del seu passat, o bé té alguna cosa a amagar o bé encara hi ha alguna ferida que no s’ha tancat. El Borja va tornar a la meva vida de la mateixa manera que n’havia marxat, intempestivament, sense avisar, com si allò fos la cosa més natural del món.

.   Potser la fugida era l’única cosa que els seus pares li havien ensenyat. Marxar per evitar enfrontar-se a les adversitats. Durant anys hem fet com si mai hagués passat res. Com si no parlar d’una cosa la fes desaparèixer. Sempre he viscut envoltada de silencis. Els de la meva família i els meus. No era habitual que cap company de classe se li acostés si no era per fer-ne befa, sobretot quan l’enxampaven parlant sola. Hi havia un grupet de tres o quatre nois que es comportaven com cretins. Després de tant de temps lluitant per oblidar, per què hauria de tornar al passat i voler trobar les respostes a què havia renunciat? No havia estat fàcil créixer sabent que els pares l’havien abandonada.

Per què quan ets humiliat et sents pitjor tu que la persona que ho ha fet malament? Per més que passin ets anys, per més que esborrem ses petjades a sa pols, alguns records cremen com calius. Tan fàcil que seria si tots fóssim capaços de conformar-nos amb el que tenim a prop en lloc d’enyorar el que no serà.

. La vida s’ha d’aprofitar, no tothom ho recorda, això. Moltes persones només pensen a fer diners i prou… Encara no havia fet deu passos va sentir que parlaven d’ell. No va captar res més perquè parlaven fluix i ell seguia allunyant-se’n. La gent té el vici de ficar-se a la vida dels altres com si no tingués prou feina amb la seva. He anestesiat molts desitjos, però ja no em vull enganyar més sobre els meus sentiments.

El tap d’aquell nou silenci va propiciar una caixa anaeròbica on els bacteris dels rancors i el llevat dels records van fer créixer una nova massa que tots notaven com creixia però cap d’ells no gosava tastar. Davant de tota aquella fotuda realitat, el seu voluntariat representava una fugida. Una alienació dels problemes i de la presó on se sentia reclosa quan era a casa. L’amor també pot ser una esclavitud. Es pot estimar a algú que no et convé. O, fins i tot, estar enamorada d’algú que no et fa feliç. Es va acotar davant d’aquell nano encara embadalit a qui tenia totalment seduït, i el tibava, aferrant-lo de les mans. Sense saber-ho, estaven començant una aventura que els marcaria per sempre.

Johan Gilroy, dècada dels anys 30   Sobresaltat, en Tomàs fa un bot del llit. Al seu costat, el Tom comença a bordar i remena la cua. –Quin somni més angoixant, Tom! Resulta que, cervesa en mà, sortia corrents del bar de l’Enric mentre em perseguia un lleó. Estava a punt d’atrapar-me, sort que m’he despertat! Al cap d’uns minuts i més calmat, en Tomàs es lleva de la llarga migdiada, agafa una cervesa de la nevera i se’n va cap al menjador. Comença a fullejar el diari per darrera: la secció de fotografies dels lectors, el temps, l’horòscop… –Ai Tom, no n’encerten ni una aquests! Segons l’astròleg, avui els Bessons rebrem bones notícies pel que fa a l’aspecte laboral. I a nivell sentimental, ens retrobarem amb la persona que fa tant de temps que esperem –en Tomàs riu, en to burleta, i fa un glop a la cervesa quan sona el mòbil. –Hola Enric! Què passa tio ? –en Tomàs s’aguanta el riure. –(…) –Sí, buscant feina encara. Amb la mà de currículums que he deixat, i no em truquen

Traducció d'Antoni Garcia En els llibres que escric sempre hi ha una recerca que es basa en els sentiments, en allò que dóna sentit, fonament i riquesa a la vida. Mai no m’ha interessat parlar del xiuxiueig superficial de les tafaneries, la paròdia trista i degradant del sentimentalisme que ens aclapara contínuament. Què és el bonisme? Si he de ser sincera, no ho sé, no en tinc ni idea. Com tots els «ismes», pertany a una categoria de pensament que és totalment aliena a la meva manera de ser. La destrucció és sempre el camí més curt: per matar, n’hi ha prou de prémer un gallet; per no matar, hem de fer l’esforç enorme de provar d’entendre’ns. Hem de netejar els cors, ens hem d’acostumar a comprendre els altres en comptes de jutjar-los, hem de deixar de tancar-nos i hem de començar a obrir-nos, no hem de viure la pau com una idea, sinó com el ritme mateix de la vida. Qui no em coneix personalment, es pensa que sóc una dona tancada, neuròtica, intolerant. Sempre m’he

El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard. Potser aprofita aquestes escletxes d’autoritat per imaginar-se important, per alimentar la il·lusió que el món gira per complaure’l; simular tenir el poder a les mans és una manera antiga d’amagar febleses. El buit té una força desesperada, i quan t’agafa no et deixa anar, com un nàufrag; que tu també t’enfonsis no és el seu problema. Trencar un vell costum pot fer-te dubtar, perdre l’equilibri que t’aguantava dalt del fil. Per a alguns la vida és un camí; per a altres, una corda fluixa; i ell sempre ha patit l’estrany vertigen del trapezista.

Giuditta che decapita Oloferne – Artemisia Gentileschi, 1612-13 La Roser, que fa un mes que treballa a El Descans, es va emportar una sorpresa quan fa deu dies es va substituir el quadre que presideix l’entrada de l’hostal per una obra en què es veu una dona degollant el cap a un home. –Però a qui se li ha ocorregut posar això aquí? –va exclamar– M’agradava més l’anterior, el d’El concert. Aquest fa esgarrifar. Per què s’ha canviat? –va preguntar a la noia de recepció. –Ha ha ha! –la recepcionista va riure– El dia 15 de cada mes es canvia, d’aquesta manera hi ha varietat d’obres i autors –va explicar a la Roser. Així que durant un mes li tocaria veure aquella imatge tan desagradable a l’entrada de El Descans, que en aquells moments va pensar que seria millor anomenar El Martiri. Des de llavors, la Roser entra a pas lleuger i amb un nus a la gola se’n va directa a les habitacions. Immersa en la seva tasca, es planteja una vegada i una altra les mateixes reflexions respect