Una novel·la inspirada en la primera dona que va conduir un camió a les comarques de Lleida. Una història ambientada en una bòbila durant uns anys en què ser pionera significava enderrocar els murs d'un món d'homes.
Les peces d'argila s'amuntegaven al pati de la bòbila, endreçades en pilones que creixien o minvaven segons el dia. Eren de diferents mides i formes, i també n'hi havia de diferents colors. A més de les teules, hi havia maons, totxos, cairons, rajoles, pitxolins, toves, barretes i mitjans. El pare deia que les peces són com les persones, cadascuna és diferent i fa un servei que no pot fer l'altra.
Hi ha la gent que vol una vida millor i es reuneix i es planta i fa la revolució en contra dels patrons opressors. Jo no m'hi assemblo, al pare, sempre fent fenya, fenya, fenya... Ell és un patró, petit, però patró i els obrers tenen drets i cal canviar-ho tot. (...) Les paraules «vaga», «patró», «obrer», «lluita» i «revolució» corrien de boca en boca i al bar de la fonda sovintejaven opinions encontrades que, a vegades, acabaven en batusses i baralles.
Em vaig estirar boca amunt per admirar el cel, clar. Avui podria veure la posta de sol, amb tots els tons de vermells i grocs, i amb sort la lluna, al capvespre, a l'altre cantó. I això sí que m'emocionava com quan era menuda, i em feia adonar que potser la vida era això, anar-me acomiadant de persones que li donaven sentit per quedar-me amb mi mateixa, amb qui de ben segur hauria de conviure sempre, la dona forta que volia seguir també el seu camí i triar-lo mentre gaudia del cel immens, i que saludava amb la mirada unes orenetes que el travessaven, xerrotejant.