La platja estava envoltada de filats espinosos, i a dins s'hi aglomerava una multitud increïble de persones, molts milers, que jeien a la sorra i es tapaven amb mantes. No hi havia res més. Les tanques de filferro, la sorra i el mar. I un vent i un fred que ho cobrien tot de desolació.
Un cop morim, passem a ser pols, aire, res de res. Però si hem pogut escriure, perdurem. I si els que vénen després ens llegeixen, poden saber com hem viscut i, sobretot, poden evitar caure en els mateixos errors que nosaltres.
Sense història som com un arbre sense arrels. Sense memòria, només som sorra fràgil de la platja.
Segur que és un llibre emotiu i preciós. Els teus fragments són molt suggeridors.
ResponEliminaMalgrat tot, ara mateix no tinc gaires ganes de camps de refugiats o de concentració, ni de guerres. Esperaré un altre moment per aquest llibre.
Una abraçada, bonica.
Un llibre molt emotiu, i també molt dur i tendre alhora.
EliminaEntenc perfectament el que dius Carme, hi ha llibres que no venen de gust llegir en segons quins moments.
Una abraçada!
Unes sàvies paraules aquestes .... cal fer i tenir memòria del que som i fem i dels que ens han precedit en el temps, per intentar i aprendre , per no repetir errors que no s'haurien de repetir mai més....
ResponEliminaPenso que el llibre deu fer esmena del camp d'Argelers a França...
Bona setmana , Núria.
Coincideixo amb tu, Artur, hi ha errors que no s'haurien de tornar a repetir mai més, però l'ésser humà no n'aprèn, o no en vol aprendre. Hi ha històries que, en un lloc o altre, sempre acaben tornant a passar...
EliminaI sí, el llibre fa referència al camp d'Argelers, és la història de dos germans bessons i la seva família a qui la guerra civil els separa.
Bona setmana per a tu també, Artur, una abraçada.