 |
| . |
Avui hi he tornat a passar per davant i m'he aturat per veure-la de nou: la casa on vaig viure la infantesa amb els pares i germans. Records i imatges han retornat amb força: els jocs al bosc amagats entre els arbres, els banys d'estiu a la riera, algunes nevades hivernals... i les rialles sinceres, esporàdiques i despreocupades.
Fa temps que està igual la casa, mig amagada rere un fullam espès, amb la cortina blanca al balcó que sempre està passada. I llavors penso en la nostra de cortina, aquella amb què ens cobrim per por de ser ferits una altra vegada. És una cortina fina, però pesa, és un vel feixuc de dur. Si l'obrim revelarem el nostre interior, allà on resideixen les nostres pors, però també els nostres somnis més íntims, aquells que el nostre cor té guardats.
Asseguda davant de la casa duc les mans al pit i em dic que és hora d'atrevir-s'hi i, a poc a poc, anar movent la cortina per descobrir l'essència. Amb els records d'una infantesa feliç m'aixeco per desfer camí i em prometo que tornaré a somriure, a il·lusionar-me i retrobar-me amb la nena interior que hi ha dins meu.
La meva aprotació als Relats d'estiu de la Carme:
https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/07/relat-de-juliol-de-la-carme-finestra.html
Un bon relat i una bona reflexió, obrir-se als sentiments....als demés.... a poc a poc i amb cura, pot aconseguir-ho !.
ResponEliminaBona setmana :)
Pas a pas es va aconseguint.
EliminaMoltes gràcies, Artur, bona setmana :)
Nena interior, segur que seràs ben rebuda.
ResponEliminaI si és amb les persones adequades segur que sí, és un donar i rebre mutu.
EliminaGràcies, Xavier.
Un preciós relat, Núria.
ResponEliminaDe vegades inconscientment ens anem tapant, cada cop rebut una mica més, fins aconseguir no reconèixer-nos ni a nosaltres mateixos.
Aferradetes, nina.
Moltes gràcies, Paula.
EliminaEs fa sense ni adonar-se'n, fins que com dius arriba un punt que ni ens reconeixem, i llavors el camí per reconstruir-se és molt més costós encara, però mica en mica vas obrint de nou.
Aferradetes, preciosa.