Camins de vida

Traducció d'Antoni Garcia Últimament he reflexionat amb freqüència sobre la paraula judici i sobre el verb jutjar . N'hi ha prou que mirem al voltant per adonar-nos que el judici s'ha convertit en un esport popular, molt més estès que el futbol o la petanca. La pantalla del televisor és plena de "jutges", i les pàgines dels diaris també. Tothom que té la possibilitat d'expressar-se en públic es considera automàticament autoritzat a imposar la veritat als altres, i condemna sense possibilitat de reclamació tot allò que està en desacord amb aquella veritat. Jutjar vol dir situar-se, respecte els altres, en un pla de superioritat, i jo considero terriblement sospitós aquell que es proclama superior a la resta de persones. En efecte, qui ens investeix d'un dret com aquest, del dret de dir; "tu sí, tu no", "això sí, això no", del dret d'elogiar o d'enfonsar els altres? Ens erigim en jutges, convençuts que d'aquesta manera manife

. Tardor al Parc del Llac de Navarcles, 2021 Em parlen de tardor les fulles que cauen. Les que resten arrapades a les branques m'ensenyen a mi a no caure. És lluny la meva pau interna però alço la mirada i, com les fulles que s'aguanten, respiro els anhels que persisteixen sobre les branques del meu tronc interior. La meva aportació a 'Lletres i fils' de novembre.

. . Un altre mes arriba una nova proposta de Lletres i fils , i en aquesta ocasió es tracta d'escriure un text on surti la frase "fulles que cauen". Pot ser al principi, al mig, al final... on vulgueu. Relat, poema, diàleg... sense límit d'extensió.Es pot acompanyar d'una fotografia, dibuix, música...  Us animeu a participar-hi? PROPOSTES REBUDES · Artur: Tardor a l'ànima · qui sap si: M'embolcallo amb la tardor · Núria: Em parlen de tardor   · Carme: Fulles que cauen · sa lluna: Fulles Les fulles que cauen van allà on les du el vent. -Xavier Pujol-