Ell sobreviu en una comarca difícil. Jo només he d'asseure'm en una oficina i remenar un ordinador. Un pensament com aquest em ve sovint aquests darrers temps, i m'abalteix, noto un esfondrament dins meu, com si perdés les forces. No sé per què, però en moments així sols aconsegueixo alçar l'ànim pensant en les feixes, en la verdor, en la pedra seca, en la infinitud de formes i colors que llueixen els marges del país.
La vida té aquest punt apocalíptic quan t'allunyes de la gent i deixes que tota mena d'idees t'assaltin sense combat previ, sense que hi oposis cap resistència. Quants rius subterranis que desconeixem. Que fràgil que és el terra sota els nostres peus. Només a recer dels marges la vida esdevé calma, seguretat –si més no aparent. Recolza-hi l'esquena. Enterra-t'hi.
Tot ha estat dit, escrit, pintat. No cal tornar a escriure, tornar a pintar. Però ho fem. I saps per què? Perquè no tothom ho ha vist o ho ha llegit tot. Tu no trobaràs mai un tema nou, ni una manera diferent d'expressar-lo. En canvi, el que diguis sempre trobarà algun lector que se sentirà sorprès perquè no ha llegit mai abans una idea com la que tu expresses. Tu seràs el primer per a algú. Per tant, no et frenis, no t'aturis, escriu i busca el teu lector.
La solitud és una cosa que pots desitjar molt quan no la tens a l'abast però que se't pot fer bastant inimaginable quan en gaudeixes sense límits. No ho saps fins que no t'hi trobes.
