Camins de vida

Ell sobreviu en una comarca difícil. Jo només he d'asseure'm en una oficina i remenar un ordinador. Un pensament com aquest em ve sovint aquests darrers temps, i m'abalteix, noto un esfondrament dins meu, com si perdés les forces. No sé per què, però en moments així sols aconsegueixo alçar l'ànim pensant en les feixes, en la verdor, en la pedra seca, en la infinitud de formes i colors que llueixen els marges del país. La vida té aquest punt apocalíptic quan t'allunyes de la gent i deixes que tota mena d'idees t'assaltin sense combat previ, sense que hi oposis cap resistència. Quants rius subterranis que desconeixem. Que fràgil que és el terra sota els nostres peus. Només a recer dels marges la vida esdevé calma, seguretat – si més no aparent. Recolza-hi l'esquena. Enterra-t'hi. Tot ha estat dit, escrit, pintat. No cal tornar a escriure, tornar a pintar. Però ho fem. I saps per què? Perquè no tothom ho ha vist o ho ha llegit tot. Tu no trobaràs mai un

Els llibres sempre han estat per a ell més que una passió, doncs gràcies a la lectura va trobar una forma de fer més suportable el món hostil en què estava immers. Va ser aquella època en què va estar malvivint en una barraca enmig d'uns horts , sense aigua calenta ni llum. Durant el dia anava a la biblioteca i llegia. Fins que unes pluges torrencials el van deixar sense sostre i va acabar al carrer, suportant les inclemències del temps, robatoris, desesperança... Trobar aquella associació on podia dutxar-se, menjar i dormir va ser la seva salvació. Des d'allà van buscar-li feina i un pis, petit i acollidor, al costat d'una escola, la qual li va fer entrega d'un pupitre i una cadira que té a la seva habitació i on cada dia s'asseu per llegir i ara també per escriure. S'ha animat a narrar la seva pròpia història, a explicar les seves vivències. Vol que el seu testimoni serveixi d'ajuda i trencar estereotips sobre les persones que viuen al carrer. La meva

Traducció de Teresa Muñoz Lloret Una de les innombrables coses que he après sobre la meva dona en deu anys de matrimoni és la mania d'aïllar-se en els moments de dolor. Es torna sobtadament inaccessible, no permet que ningú la consoli, m'obliga a estar-me allà, com un espectador inútil del seu sofriment – una esquivesa que alguna vegada he confós amb una manca de generositat. A vegades tinc la impressió que la gent jove com nosaltres, educada sota el domini de la rígida coherència, a l'empara del rigor científic, patim més que no pas els altres: som massa conscients de la infinita propagació dels erros que es difonen pel món, entre individus i fets i generacions, però el fet de ser-ne conscients no significa que puguem fer-hi res. Un dia agafa el cotxe i condueix durant molts quilòmetres, només perquè li ha vingut al cap el pa que couen en un forn de llenya de Giaveno. S'ha passat la vida negant-se capritxos d'aquesta mena en nom d'una conducta exemplar, per res

Arriba un nou fil de Lletres i fils, proposta d'escriptura que trobareu en aquest espai el dia 2 de cada mes. Podeu consultar les bases i propostes anteriors clicant aquí. En aquesta ocasió es tracta d'escriure un text, o més d'un si teniu inspiració i us ve de gust, que contingui les tres paraules de la imatge, podent utilitzar també els seus plurals. Relat, carta, reflexió, poema... el que vulgueu, de l'extensió que vulgueu també.  Us animeu a participar-hi?    PROPOSTES REBUDES:   · Artur: Amors tímids · Carme: Associacions · Salluna: Ser pagès · Carme: L'hort de la vostra vida · Núria: Paraules que ajuden