Camins de vida

Xop i trasbalsat, però feliç, vaig acomiadar-me de París, dels meus vint anys i del record de la noia que va fer que aquells dies de joventut finalment valguessin la pena. Quan algú no vol parlar gaire del seu passat, o bé té alguna cosa a amagar o bé encara hi ha alguna ferida que no s’ha tancat. El Borja va tornar a la meva vida de la mateixa manera que n’havia marxat, intempestivament, sense avisar, com si allò fos la cosa més natural del món.

.   Potser la fugida era l’única cosa que els seus pares li havien ensenyat. Marxar per evitar enfrontar-se a les adversitats. Durant anys hem fet com si mai hagués passat res. Com si no parlar d’una cosa la fes desaparèixer. Sempre he viscut envoltada de silencis. Els de la meva família i els meus. No era habitual que cap company de classe se li acostés si no era per fer-ne befa, sobretot quan l’enxampaven parlant sola. Hi havia un grupet de tres o quatre nois que es comportaven com cretins. Després de tant de temps lluitant per oblidar, per què hauria de tornar al passat i voler trobar les respostes a què havia renunciat? No havia estat fàcil créixer sabent que els pares l’havien abandonada.