Passegem, un cop més, per aquests
carrers empedrats, solitaris i silenciosos. Fa una tarda freda de
desembre però dins nostre l'escalfor ens acompanya. La nostra mirada
es dirigeix a cada detall que no deixem escapar, tot i que coneixem
cada racó d'aquest pintoresc poble que visitem tantes vegades.
Contemplem també els tions que cada any llueixen per les festes
nadalenques.
Enfilem el carrer de la Muntanya fins a
dalt de tot, on seiem en un dels bancs de la placeta. Agafo la mà de
la Mariona, l'altra me l'emporto a la panxa.
–La noto bellugar-se –dic a
la Mariona.
–Està revolucionada –confirma posant-me
la seva mà a la panxa.
Totes dues somriem. Comença a
fosquejar i davant nostre el llum d'un fanal s'encén. I l'estel,
present en aquestes dates, també. Després d'observar-lo fixament
uns instants se m'il·luminen els ulls.
–I si li posem Estel? –proposo
alegrament.
–Sí! Per què no?! –respon
entusiasmada la Mariona sense pensar-s'ho gens.
–Aquí ens vam conèixer –recordo amb
tendresa.
–I aquí ens vam fer el primer petó.
–Estel, un nom molt bonic
–Quina bona pensada has tingut,
Gisela.
–Aquí sempre ens passen vivències
màgiques.
La Mariona i jo ens quedem abraçades
amb la llum de l'estel que, davant nostre, il·lumina el carrer. Dins
meu un altre Estel creix i, d'aquí uns mesos, posarà més llum a
les nostres vides.
Aquesta és la meva aportació a la proposta
Lletres i fils de desembre.