La roda de l'oblit - Cari Ariño

.

Tenia por i no volia matar ningú. Potser ara el seu enemic també s’estava llevant del llit i guaitava, com havia fet ell, una filla adormida sense saber si mai més la tornaria a veure. Qui sap si, a l’altra banda, hi hauria un pobre home que, com ell, anava a la guerra contra la seva voluntat.

---

Els veterans reien mentre contemplaven aquells cossos joves que havien crescut i madurat sota les bombes i l’artilleria. El Biel va desitjar que en algun racó dels seus cors quedés amagat un bri d’esperança en la humanitat, per algun dia, somriure de nou a la vida.

---

De vegades no es pot fer cap altra cosa que fugir cap endavant per sobreviure. Nou anys seguits de guerra, camps de concentració, treballs forçats… Arriba un dia que tot el que havies estat fins aleshores ja només són records embolicats de melangia. Et converteixes contra la teva voluntat en un apàtrida i, al final, acabes pertanyent al grup que t’accepta com un dels seus. Jo era un home vençut.

El noi de Sarajevo - Jordi Cussà

 

Totes les guerres tenen dos fronts (l’exterior i l’interior), i en tots dos comença com una lluita entre el bé i el mal, i en tots dos, gairebé sense excepció, la batalla acaba entre dos mals. Per a un supervivent, una guerra no s’acaba mai. L’exterior sí, probablement, però la interior et persegueix fins a la fi dels dies. Boban Minic al pròleg

---

Es preguntava si, quan fos gran, perdria aquell biaix de por que l’esverava o si seria una mica covard tota la vida. Això, algunes nits, el preocupava fins al punt de no saber agafar el son, perquè la covardia enfront del perill era el defecte pitjor en un home.

---

Les guerres, sempre i a tot arreu, responen a la voluntat d’acaparar riquesa i poder. Poder i riquesa que algú té i algú altre ambiciona.

---

Van parlar de pobles saquejats, no un ni tres sinó molts i alguns de grans; van parlar de veïns i coneguts, vells i joves, separats per ètnies i assassinats sense contemplacions; van parlar amb paraules toves de violacions massives amb premeditació i acarnissament, i de dones i criatures deportades i empresonades en camps de refugiats on sobreviure podia ser més horrorós que morir.

---

El Dusko es va girar com un ruc, com si la frontera, en aquell paradís de serres quasi verges, fos una línia senyalada artificialment. Només va veure la graella, és clar: els arbres d’un costat eren idèntics als de l’altre, i la terra i l’herba i l’aire també eren idèntics. I les persones ell també les veia iguals, però ja sabia que n’hi havia, a les dues bandes d’aquella frontera i les de tot el món, que saben enganyar tothom. Fins i tot a si mateixes, a vegades, per disfressar com a actes nobles accions rotundament perverses.

Des del balcó - Teresa Muñoz

Li va explicar tota la conversa, però el que no li va dir és l’agror que va sentir a la boca de l’estómac quan es van dir adéu i es van fer una abraçada, la que havia de ser l’última. Totes dues sabien que no es tornarien a veure ni a creuar-se mai més, perquè cadascuna per la seva banda havien començat el camí final, el camí on ja no trobes ningú, el camí on tot queda enrere i el que hi ha per endavant ja no és la vida.

---

Més enllà dels seus coneixements, admirava Maria Montessori com a persona, com a dona que havia reivndicat els seus drets, que havia defensat en veu alta els seus pensaments, sabent que seria acusada d’un munt de coses poc agradables, que adreçarien crítiques punyents a la seva manera de pensar i a la seva persona per haver decidit la via difícil, la de lluitar contra el que calgués pel que ella creia, per estar disposada a patir si calia pel que volia. Admirava en general tots els que eren capaços de fer coses com aquella, els valents que per un motiu o altre havien estat capaços de ser el que volien ser i amb això canviar el món.

---

Després d’haver estat amb gent que pateix, de veure com malviuen, marxar cap al teu país, on tens una vida privilegiada, és com una traïció que mai no et perdones, com si els abandonessis. Em vaig adonar que la responsabilitat humana supera els límits de l’obligació, i que la culpabilitat supera els límits de la justícia. És inevitable alhora que inútil.

La distància fins al cirerer - Paola Peretti

Traducció d'Anna Casassas

Tots els nens tenen por de la foscor.
La foscor és una cambra sense portes ni finestres, amb monstres que t’agafen i se’t mengen en silenci.
Jo només tinc por de la meva, de foscor, de la que tinc dins dels ulls.

---

Caminar a les fosques fa sentir estrany, sembla que nedis entre les fulles líquides i negres d’un arbre amb les branques que volen aturar-te, però amablement, sense arrencar-te la samarreta. I tu avances sentint-te en perill, però també en equilibri, estàs sola, però com vigilada per algú que no saps qui és.

---

Els grans parlen, i jo faig veure que no els escolto. He de fer veure moltíssimes coses: he de fer veure que tinc el llum encès, que no ploro, que no escolto… I després, de gran, hauré de fer veure que no parlo d’una persona que hi és, com fan ara els pares.

---

El meu arbre. De vegades penso com serà viure allà dalt i m’imagino una mena de caseta feta de fulles, al costat dels nius dels ocells. Sempre n’hi ha molts, al cirerer. I, a més, quan em senti sola, podré trucar al tronc i la veu de l’àvia em dirà: «Qui hi ha?».

No parlaràs - Esteve Llitrà

.

Per dissimular la parla es comunicava en castellà, com si en lloc d’haver nascut a la Franja ho hagués fet a la part més interior de la província. Curiosament ara es comença a adonar de com s’havia equivocat en allunyar-se tant de la seva terra, i com de ridícul havia estat amagant la seva llengua materna i el seu lloc de naixença.

---

Al llarg de la seva vida ha anat prescindint de massa coses. S’ha dedicat a fugir del passat mentre perseguia delinqüents. Potser ha trobat, després de tanta fugida, un cert equilibri, una certa calma, però a canvi de renunciar a qualsevol il·lusió. Només s’interessa per la seva feina i per mantenir la calma. A poc a poc, ha anat embotint dins seu una ànima buida que l’incomoda de tant en tant.

---

Que ràpid que s’oblida la gent de gairebé tot, inclosos el dolor i l’amor! Com si l’ideal a perseguir fos viure adormit, anestesiat, anorreat, inconscient, allunyats dels sentiments intensos que fan que valgui la pena viure la vida.

---

Com l’amor i la vergonya poden ser tan corrosius per a la nostra pròpia vida? Per què no marxem la primera nit que ens violen a casa nostra, encara que qui ens violi sigui el nostre propi marit? Com no l’abandonem el primer cop que ens amenaça amb la mà, que ens humilia i ens insulta, que ens maltracta al llit com si fóssim una nina de drap, i no la seva dona que l’estima? Com podem continuar acotant el cap, abaixant la mirada, davant de la seva indigna conducta?

No tornarà a passar - Inge Schilperoord

Traducció de Laia Fàbregas

Si feia memòria, no es podia recordar d’altra manera que amb aquella por borrosa, la por de no saber com passar el dia, com omplir les hores. Tan bon punt tornava de la feina, el temps que li quedava fins que podria anar a dormir li semblava un buit impossible d’omplir.

---

Els pensaments i les creences tenien conseqüències emocionals que conduïen a una conducta determinada. I després encara hi havia els esdeveniments, les coses que et passaven. Els esdeveniments no es podien controlar. Però es podia triar la manera de gestionar-los.

---

Res d’alcohol. Sota la influència de begudes alcohòliques podria perdre les inhibicions. Si bevia, hi havia moltes més possibilitats de fer coses que realment no volia fer. Coses que no eren bones.

---

Els seus pensaments no van cooperar. No corrien, com feien de vegades, sinó que saltaven amunt i avall. De vegades, s’aturaven i es quedaven en silenci, perquè ell els pogués veure, però n’hi havia tants, i no tenia ni idea de quin havia de prioritzar, quin tenia raó.

Actes humans - Han Kang

Traducció d'Alba Cunill

L’ocellet que surt del cos quan mor algú, on es troba mentre la persona és viva? En el nas arrufat? Darrere del cap, com una corona? O potser en un racó del cor?

---

Cap a la mitjanit, vaig sentir que alguna cosa feble i suau em tocava subtilment. Com que no sabia a qui pertanyia aquella ombra sense rostre, sense cos i sense parla, jo també em vaig quedar callat, esperant. Hauria volgut recordar com es parla amb una ànima, però llavors vaig caure que no n’havia après mai, i semblava que l’altra ànima tampoc en sabia. Encara que no trobàvem la manera de dirigir-nos la paraula, podíem sentir que estàvem pensant l’una en l’altra amb totes les nostres forces.

---

Vull veure’ls les cares amb els ulls tancats mentre dormen, colar-me als seus somnis i moure’m ondulant sobre els seus fronts i les seves parpelles tota la nit, fins que vegin els meus ulls vessant sang i escoltin la meva veu dient: Per què em vas disparar? Per què em vas matar?

---

Creu que l’home és un ésser cruel per naturalesa? El que hem viscut és només una experiència normal i corrent? Aquesta idea que tenim de la dignitat és una mentida, i en qualsevol moment ens podem transformar en insectes, bèsties o masses de pus i sang? El fet que no deixem de ser humiliats, mutilats i massacrats, és l’evidència que ens deixa la història sobre com és la naturalesa humana?

---

A mesura que t’acoses a la realitat els teus somnis es van fent menys cruels i més lleugers, fins que es tornen tan prims com el paper i finalment et despertes. Llavors, són els records els que t’esperen en silenci al teu llit, i et recorden que els malsons no són res comparats amb la realitat.

La filla de la tempesta - Santi Baró

La feina era duríssima i com més dies feia que hi treballaves i, per tant, més ferides a les mans, més dura encara. El capatàs deia que allò ens enfortia com a dones i ens forjava el temperament andalús, fort i alegre, positiu i noble. Tot allò era molt fàcil de dir si dormies calent i menjaves doble ració (…) Però callàvem, tothom callava, homes i dones callàvem perquè teníem tan poca cosa que no teníem ni veu.

---

Morir-se no era fàcil i viure era negre, sense esperances; jo ni volia ni podia passar un segon més en aquella casa, on tots eren animals, preocupats del què diran i incapaços de mirar-te als ulls i parlar.

---

Els adeus mai són per sempre quan et lliguen els sentiments.

---

No podia amagar-me més, no es poden parar eternament les conseqüències de la vida fent veure que no les veus.