Des que era una nena la Rita va tenir
certa
dificultat per
encaixar en un entorn que se li feia hostil. A l'escola no tenia cap
amiga i, quan a l'hora del pati els seus companys jugaven i es
divertien, ella es quedava en un racó amb una llibreta i llapis de
colors, cosa que provocava motius de burla.
Els pares treballaven tot el dia i, les
poques hores que eren a casa, mai no li preguntaven com se sentia;
només es preocupaven per les seves notes cada trimestre, però no
s'interessaven pels seus sentiments. La Rita va créixer envoltada
d'escasses mostres d'afecte i d'aquesta manera s'aïllava i es
tancava cada cop més en ella mateixa.
A l'adolescència la seva soledat
es va agreujar, especialment quan va decidir que no volia continuar
estudiant. Ningú no va entendre la seva decisió i a partir de
llavors va ser quan més va necessitar expressar les seves
inquietuds, el seu món interior. La Rita agafava els pinzells i
treia la seva ira, la seva desesperança.
Ara mateix, davant de la seva primera
exposició, rememora els camins que ha hagut de recórrer per
arribar fins aquí. Observa cada un dels seus quadres i el seu
significat. Ràbia, tristesa, por... cada un d'ells representa un
estat d'ànim. Els dos últims, l'alegria i l'amor,
són els més valuosos, conscient que per poder arribar-hi ha hagut
de passar per tots els altres, per aquells que són més
desagradables.
Amb fermesa i coratge,
la Rita s'ha anat desprenent de les cuirasses que s'havia anat
formant, i amb les seves pinzellades mostra tot allò que, com ella,
tota persona experimenta a la vida. Cada pinzellada una emoció, un
sentiment. Cada pinzellada un esclat de plenitud
que s'ha obert dins seu.
La meva aportació a
Lletres i fils del mes de juny.
