Jo desitjava, i encara desitjo, tenir dins meu una força que em faci caminar sense defallir per un únic camí, en comptes d'anar cap aquí i cap allà, amb la ment recorrent una xarxa de pistes de conill que serpentegen i giravolten i tornen sobre si mateixes, perseguida sempre per l'ombra d'esparver del dubte.
Els boscos estaven despullats de fulles i de sotabosc, els garrofers prims i eriçats, rosegats fins al blanc per les barres de les llagostes, les enfiladisses de trompeta desfullades. Els camps de blat tenien l'aspecte de finals de novembre.
A vegades, només sortint de casa i passejant pels camps, podia centrar-me i trobar la vida suportable. Si hagués xisclat i udolat que no podia suportar-ho, s'haurien pensat que m'havia tornat boja; però la veritable bogeria és el silenci, estar callada, quedar-se quieta, continuar com si tot fos el mateix. No hi havia ningú amb qui pogués parlar.
.JPG)
