Lletres i fils | Setembre 2025

Comença la tardor i això vol dir que arriba una nova edició de Lletres i fils. Aquest cop es tracta d'escriure un text a partir de la imatge proposada i opcionalment s'hi poden incloure les següents paraules: font - arc - biblioteca. N'hi pot sortir una, dues o totes tres. El text pot ser de l'extensió i el gènere que es vulgui.

Tenim tres mesos per endavant per fer volar la imaginació i compartir-ho. Us animeu a participar-hi?

---

PROPOSTES REBUDES

· Sa lluna: Somieig

· Núria Lorente: La vida al mas

· Carme Rosanas: Records

Haikus | El Breny

Grup d'orenetes
juntes faran el viatge
de migració.

Vol d'orenetes

ens encomana vida,

el cap enlaire.

-Carme Rosanas-

Orenetes van,

sospiren en el vent,

la primavera.

-Sa lluna-

Solitària

espera les companyes

per volar juntes.

A finals del mes d'agost, en una passejada curta, vaig veure moltes orenetes. Hi va haver un moment que el cel es va omplir amb el seu vol, no vaig fotografiar aquest instant, simplement el vaig observar.
Sí que vaig captar aquestes dues imatges: un grup d'orenetes juntes, sempre s'agrupen en el moment de la migració. I una oreneta sola, esperant les companyes per marxar en companyia.
Ara les orenetes ja han marxat, però esperarem el seu retorn a finals de febrer / principis de març, anunciant-nos que la primavera ja s'acosta.

I d'aquestes imatges n'han sortit un parell d'haikus que s'han publicat a l'últim número de la revista El Breny.

El blau entre nosaltres - Ayesha Harruna Attah

El cos absorbeix la calor de la música, gira quan augmenta el volum i alenteix quan el ritme canvia. El cos giravolta. I finalment, se sent lliure. Lliure de la por que sempre l'ha seguida. La por que l'ha escollida La por que sovint li talla la llengua i fa que li costi trobar les paraules, que sovint li fa caure les llàgrimes. La por que l'ofega tant que fins i tot ara, quan se n'alça per damunt, no se'n pot desfer del tot.

---

La van fer estar en un barracó durant moltes llunes abans que l'obliguessin a pujar a un vaixell. D'entrada, van deixar que jugués per allà, perquè era una nena. Però quan es va descobrir que els esclaus tramaven saltar per la borda, van encadenar tothom a un pal o a una altra persona. Va fer tot el viatge encastada al cos de dues persones. Massa cossos en un espai petit de fusta. Centenars de criatures, dones i homes. 

---

Et presenten la guerra com una cosa gloriosa. «Estem posant fi a l'esclavitud», diuen. «Estem posant fi al sacrifici humà, això farà que la Costa d'Or sigui segura». Però valien això, les vides que s'han perdut?

L'abans i el després | Relats d'estiu de la Carme

Representació de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues

Hi va haver un temps en què en aquells boscos hi vivien molts animals: cérvols, cavalls, cabirols, porcs senglars, vaques, vedells... als arbres s’hi enfilaven esquirols i molts ocells hi feien parada o hi tenien el seu niu: gafarrons, verdums, tallarols... i també hi havia els insectes i els fongs, petits alguns, invisibles els altres, tots necessaris.

En aquells boscos també hi vivien persones que cuidaven i treballaven la terra, però cada vegada eren menys els qui volien ocupar-se’n i els pocs que quedaven feien el que podien amb els recursos de què disposaven. Amb el pas dels anys tot es degradava cada cop més: acumulació de deixalles, espais abandonats, i en conseqüència, menys vida vegetal i animal.

I va arribar un dia en què aquells boscos van començar a cremar: unes petites flames que de seguida es van convertir en gegants es van escampar ràpidament, sense aturador. Van tardar setmanes en poder-les apagar del tot, lluitant dies i nits senceres: bombers, voluntaris, moltes persones s’hi van deixar la pell i, malauradament, alguns d’ells la vida.

I què en va quedar després? Milers d’hectàrees cremades, animals morts, i els pocs que havien sobreviscut sense aliment a prop. Famílies senceres ho havien perdut absolutament tot: allò que havien construït, allò que els donava vida havia desaparegut. La natura havia cremat, i amb ella tota identitat s’havia convertit en cendra.

Han passat uns quants anys i aquells boscos encara no s’han regenerat. A la natura tot segueix el seu ritme, i la lentitud i l’anar fent en són trets identitaris. Allà, no hi ha lloc per a les presses que imperen a la societat.

Passejant entre petits arbres en creixement, entre paratges malmesos per la deixadesa dels qui haurien de posar-hi les eines i els recursos per preservar-los, s’hi poden apreciar les cicatrius de la vida que hi va haver: animals i persones vivint del que estimaven, en harmonia amb la natura, una harmonia que avui és molt lluny de recuperar-se. Hi ha quedat el color negre i, mai esborrats del tot, els senyals i les marques del que un dia va existir.

---

La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme