diumenge, de novembre 16, 2025

Tanka i haikus


Un raig de llum
penetra a la fageda,
intensifica
el verd de tantes fulles
encén un bri de màgia.
(El Brogit - Número 497)



Captivadores,
com tres sols que llueixen
somric mirant-les.
(El Breny - Número 505)


Un ram d'espígol
perfuma les carbasses.
Olor de calma.
(El Breny - Número 506)


Comparteixo avui la tanka publicada a l'últim número de la revista El Brogit del Montserrat i dos haikus, publicats als números 505 i 506 de la revista El Breny. I si recordeu, la darrera foto pertany a la proposta de Lletres i fils, que em va inspirar també aquest haiku.

dilluns, de novembre 10, 2025

Ensumar - Ernesto Collado


Ensumar ens fa més humans, alhora que ens abraça a la deliciosa complexitat de la natura. Practicar i entrenar el sentit de l'olfacte són aquí, a la nostra disposició. No es necessita un equip o material sofisticat. Tampoc fa falta pagar cap coach, guru o entrenador privat. No has d'apuntar-te a cap gimnàs. Les olors, a milers de milions, són aquí, al nostra abast i a la nostra disposició. La vida fa olor i és gratis.


Els paisatges ens construeixen i ens conformen, molt més del que estem disposats a reconèixer. Però no ho fan només a través de la mirada. Ho fan amb els sentits. I l'olfacte és, sense cap mena de dubte, el que té un poder més evocador. I de què fan olor els paisatges? Si posem a banda l'activitat humana i la d'altres animals, el paisatge bàsicament fa olor de plantes. Pol·len, nèctar, fulles, flors, resina, fustes, algues. Eren aquí molt abans que nosaltres, i seguiran després que ens extingim.


Realment penso que entrenar el nostre olfacte, aprendre i alimentar la nostra curiositat olfactiva, pot ajudar-nos a tirar endavant i superar la crisi de valors, mediambiental i social que patim. Perquè no va només d'ensumar, sinó de canviar la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres, amb l'entorn natural i amb els nostres semblants.

dijous, d’octubre 30, 2025

Olivarda




Nom en català: Olivarda
Nom científic: Dittrichia viscosa

L'olivarda  és una planta originària del Mediterrani que creix als arenys, codolars dels rius i s'ha anat estenent també a les vores de camins, carreteres i fins i tot solars abandonats i terres remogudes.
És una mata perenne, llenyosa i olorosa que resisteix a la sequera i les condicions adverses. Pot fer fins a 120 cm d'alçada però generalment no sobrepassa el metre.
Floreix al mes de setembre, amb nombrosos capítols de flors grogues, i la seva floració dura tot l'octubre fins a primers de novembre. Es pot confondre amb l'herba de Sant Joan, però aquesta floreix a la primavera.

Algunes espècies de papallones, com les "blavetes", viuen lligades a l'olivarda, així com enemics naturals de la mosca de l'olivera, una de les plagues més importants de l'olivera, la seva larva s'alimenta de les olives i fa malbé l'oli. Per aquest motiu s'aconsella mantenir o plantar olivardes als olivars. 

Tot i que generalment es considera una mala herba, té múltiples aplicacions a la medicina tradicional casolana contra el paludisme, malalties de les vies urinàries i com a astringent. També és apreciada per l'oli essencial que s'extreu de la planta.


FONTS:
VIQUIPÈDIA

dissabte, d’octubre 25, 2025

Cartografia poètica: El Grau (III)

Avui he tornat al camí de can Padró per arribar fins al Grau, en un matí que ha començat amb boira, la boira típica d’aquesta època de l’any, una boira que no et deixa veure el paisatge. Si has estat allà saps què hi ha, però si és el primer cop has d’imaginar. No era el cas, ja que he recorregut aquest camí unes quantes vegades, i conec bé què hi ha, encara que sempre hi ha detalls en els quals no m’havia fixat, o hi hagi hagut canvis, com els que he percebut després d’un mes sense passar per allà: les fulles ja estan tenyides dels colors de tardor. La riera, que feia molt de temps que estava seca, portava una mica d’aigua, se sentia el seu so, tímid però constant; les pluges han estat abundants, generoses. Alhora m’ha entristit veure arbres tombats, amb els troncs partits, i és que no tots han resistit a les fortes tempestes.



Al llarg del camí he anat trobant uns fruits rodons i petits, de color vermell intens alguns, altres taronges. Què deuen ser?, m'he demanat en aquells moments.
Ho he buscat i s'anomena piracant, un nom ben potent per a aquesta planta arbustiva de fulla perenne. Floreix a finals de primavera o principis d'estiu, i les seves flors són de color blanc. Té abundants baies a la tardor, com he pogut comprovar, que es queden a les branques durant l'hivern.
Ara que ja conec la planta tinc ganes de veure-la a la primavera amb les seves flors blanques.



Una altra sorpresa ha estat anar trobant alguns bolets. Això em fa pensar que hi ha molta gent aficionada a anar a buscar bolets. Si els coneixen, si saben com collir-los correctament, si cuiden el bosc, endavant. Però n'hi ha que no en saben, de collir bolets, n'hi ha que embruten i maltracten. Per a mi és una autèntica llàstima com deixen el bosc, com fan malbé la natura.


El romaní florit també ha estat protagonista al llarg del camí. M'hi he acostat, passant els dits per les seves flors liles i les he olorat. A què em recorda la seva olor? Em recorda als dies de constipats, de tos, quan em prenc un xarop que porta romaní, eucaliptus i farigola, entre altres plantes que alleugereixen els símptomes. També em recorda a una crema que faig servir després d'una llarga caminada, una crema amb romaní, àrnica i hipèric. Ideal per a peus i cames cansades.
Tot allò que provingui de la natura em recorda que en som part i que si la cuidem, ella ens cuida a nosaltres.


Deixant la casa del Grauet enrere he continuat el camí, que a partir d'aquí s'eixampla fins a la següent casa: el Grau. En aquest tram hi ha unes vistes espectaculars de Montserrat, però la boira era allà, present, densa, tot i que es començava a apreciar un sol tímid que s'amagava sota un cel blanc.
I pas a pas, tranquil·lament, m'he anat fixant en alguns detalls on la mirada em portava.


Un últim tram amb pujada per a presenciar-la davant dels ulls, senyorial, immensa: la casa del Grau. D’on li ve el nom? S’anomena El Grau perquè és més gran que el Grauet? Qui hi deu viure? Preguntes que es fa la meva ment i el meu interior. Quines històries es podrien escriure a partir d’aquesta casa?



Val la pena parar-s’hi una estona aquí, observar l’entorn; la muntanya de Montserrat començava a veure’s una miqueta però al sol encara li costava sortir. Com a molts de nosaltres, que ens costa mostrar-nos, per timidesa, per inseguretats, per por al que diran, especialment mostrar les nostres vulnerabilitats.


Deixant enrere El Grau i retornant al camí principal, he anat baixant fins arribar a un mur llarg i estret on ve de gust seure, encara que no sigui especialment còmode. Quedar-se una estona allà, fer una pausa i descansar. Prendre’s un respir, tan necessari en la societat actual, tan reconfortant. I tan simple com posar l’atenció a la respiració, deixant que aquesta flueixi de forma lliure i natural. Com he fet avui. Amb els ulls tancats, deixant que els sons llunyans dels cotxes i els cants més propers dels ocells m’arribessin, inhalant i exhalant amb consciència.

La natura em convida a abaixar el ritme, a posar-hi tots els sentits, a fotografiar-la i a escriure. Descriure camins, expressar emocions, sentiments, sensacions.
Natura, escriptura, respiració, consciència, presència. No només són paraules, són desitjos que bateguen dins meu. I vull cuidar-los perquè en cada batec hi hagi ganes, il·lusió, amor. Si no fem les coses amb amor, per què les fem? Aquesta qüestió em retorna a les fàbriques de l'inici del camí, i em demano: Quantes persones de les que treballaven en aquelles fàbriques els agradava la feina? Quantes s'hi sentien a gust? Quants de nosaltres anem a treballar per convicció, perquè la feina ens apassiona i no per obligació, perquè toca, perquè cal guanyar-se la vida d'alguna manera? Quants de nosaltres tenim somnis i no ens atrevim, o no podem? No tothom té les mateixes circumstàncies, no tots partim dels mateixos privilegis. A vegades no es pot escollir. 


He deixat enrere les muntanyes de Montserrat, amb boira encara, tot i que el sol ja s'havia imposat en bona part deixant un cel blau. Penso que la boira és com les emocions, impermanents, canviants. Durant el dia podem sentir tristesa, alegria, preocupació, por... el problema sorgeix quan ens estanquem en alguna emoció i aquesta s'allarga en el temps. Per això és essencial cuidar-nos, conèixer-nos per aprendre a regular-les.


Per a mi una forma de regular les emocions és estar present a la natura, posar-hi tots els sentits. Escriure, pintar, cantar... expressar i treure allò que fa mal, allò a què ens aferrem és necessari també per alleugerir-nos i asserenar-nos.

"Si t'és possible, fes alguna activitat que t'ajudi a desconnectar: mou-te, balla, camina, salta. Deixa anar tot allò que està intentant aferrar-se a tu; està bé així". Lidia Luna, El viaje de la escritura




Tercera i última part de la cartografia poètica sobre el camí fins a la masia del Grau, passant per Can Padró i el Grauet, que vaig recórrer i escriure l'any passat. 

Deixo també un enllaç al document en pdf amb les tres parts de tot el camí, per si ho voleu llegir tot junt, on trobareu algunes imatges i textos més. Es pot llegir clicant aquí.

Gràcies i espero que hagueu gaudit amb les fotografies, les paraules i tot el que la natura té per ensenyar-nos.


dimarts, d’octubre 21, 2025

Cartografia poètica: El Grauet (II)


He recorregut una altra vegada el camí cap a Can Padró, avui amb la intenció d’arribar més lluny, fins al Grauet. He passat pel costat de la via del tren. M’he aturat a observar els pals de llum, on no hi havia ocells aquest matí de diumenge, no se sentien les seves veus, no hi eren amb els seus cants. Sí que he vist algunes papallones, especialment de color blanc, també alguna de color taronja, el color de la tardor que aviat tenyirà camins, parcs, boscos. Què em transmet aquesta estació? Octubre, el primer mes de tardor, acostuma a agradar-me, tot i que cada dia hi hagi menys hores de llum. Passar temps a l’aire lliure en aquesta època és agradable, no fa la calor sufocant de l’estiu ni el fred intens de l’hivern, aquest fred que cala ànima endins.

A la tardor el que cala endins són els seus paisatges, els seus colors ocres, notar els teus passos trepitjant fulles seques. Agafar fulles de terra, crear formes amb elles, intentar dibuixar-les, pintar-les; desenvolupar la creativitat innata que portem dins nostre, explorar-la, treballar-la perquè s’expandeixi. I que aquesta creativitat ens acompanyi la resta de l’any, a cada estació. Aprendre a observar la natura, amb tots els seus canvis: mirar-la, tocar-la, escoltar-la... notar-la al nostre interior, sempre amb cura, amb respecte i estima.


Des de sota el pont de l’autopista el sol il·luminava aquest matí càlid d’octubre el primer arbre. Les seves fulles encara eren verdes avui, però aviat es tornaran marrons, es renovaran, en naixeran de noves d’aquí uns mesos.

Des d'aquí el camí continua recte cap a Can Padró, lloc on de petita anava moltes tardes de dissabte amb el meu pare, al parc infantil que hi havia al costat d'un restaurant. Allà em gronxava, baixava pel tobogan. Ara ja no en queda res de tot allò, està tot abandonat. Cada cop que hi vaig la nostàlgia m'envaeix, i m'entristeix adonar-me com ha canviat.


Per sort, des d'aquest tram la muntanya de Montserrat es veu meravellosa, i si el dia és assolellat encara més. Caminar més lent, fins i tot parar-se i tenir aquestes vistes és un privilegi.

Tornant de Can Padró he continuat fins el Grauet, deixant enrere l'asfalt, trepitjant un camí de terra amb bastantes pedres, algunes de petites, altres més grosses; cal anar en compte, estar present. La presència, ser en l'aquí i l'ara, això que costa tant a la societat actual, on es viu en mode automàtic, fent les coses acceleradament. Es nota quan vas al supermercat, a la cua per a pagar, si algú "s'entreté" desant la compra hi ha males cares, queixes. Es percep també en la forma de caminar de moltes persones, anant a agafar un tren o un autobús que se'ls escapa. O quan t'envien un missatge al mòbil i has de respondre immediatament. I es nota especialment en les expressions de la gent, en els seus gestos i paraules: "La meva vida es basa en córrer des que em llevo fins que me'n torno al llit", és una frase que he sentit pronunciar a moltes persones, masses. 
Per què hem normalitzat viure així? Tot va molt de pressa i moltes activitats es fan sense ser-hi presents, ja que tot s'ha de compartir a l'instant a les xarxes socials: on som, amb qui, què fem... i així, mirant pantalles, se'ns escapa el present. Què passa si fem fotos, les mirem tranquil·lament hores més tard, o fins i tot l'endemà, i les compartim llavors? Fins i tot prendre la decisió de no fer fotos ni gravar-ho sempre tot. Posar atenció a allò que estem fent, al que ens envolta amb tots els sentits és una forma d'estar present.


Sento que a la natura estic present, i si la ment se'n va a un altre lloc, de seguida que me n'adono torno als detalls amb amabilitat: a observar els arbres i la forma de les seves fulles, a deixar que m'arribi el cant dels ocells i buscar-los entre les branques, a contemplar un cel net de núvols, o senzillament, a tornar al cos i notar quines sensacions hi ha.
En passar per les copes altes dels arbres aquest matí m'he sentit acollida, refugiada. Entre arbre i arbre, al fons, la muntanya de Montserrat és una imatge que mai no cansa de mirar, així com la llum i les ombres a terra, el blanc i blau del cel. Hi ha molts detalls on la vista et porta.


Després d'un últim tram amb una mica de pujada, ja es veu la casa del Grauet. Fins fa pocs anys estava en ruïnes, però ja fa temps que l'estan arreglant, condicionant-la per fora i per dins. Només la puc veure des de fora, amb les seves parets de pedra, les plaques solars al sostre.
M'agrada percebre els canvis a la casa cada cop que hi vaig, adonar-me de com avança. Com deu ser per dins? M'imagino una sala amb una llar de foc on escalfar-se a l'hivern, m'agradaria ser-hi, en aquesta sala, una tarda d'hivern mentre em prenc una infusió, asseguda en un sofà amb un llibre i una llibreta on escriure i prendre notes. Música suau per acompanyar. I, posats a imaginar i somiar, des de la finestra contemplar les muntanyes i els arbres coberts de neu. Neu i fred als camins. Calidesa a l'ànima.


F
er un trosset més de camí, continuar veient el Grauet sobresortint entre el verd dels pins. Trobar flors que encara desconec, i algunes que sí que conec. I llavors tenir-la a ella davant dels ulls: Montserrat. Obrir els braços, enmig del camí, per acollir-la, per agrair-li aquests moments, aquest regal que és la seva bellesa, la seva màgia, les seves formes i la seva immensitat. I cercar detalls per ressaltar l’espectacularitat d’aquesta muntanya a cada imatge.




Segona part de la cartografia poètica del camí de Can Padró, aquest cop arribant fins una mica més enllà de la casa del Grauet, i que vaig recórrer i escriure l'octubre de l'any passat. El proper cap de setmana compartiré la tercera i última part del camí i la cartografia.


divendres, d’octubre 17, 2025

Cartografia poètica: Camí de Can Padró (I)

.

L’inici del camí, al final del passeig Francesc Macià a Sant Vicenç de Castellet, no crida l’atenció, no convida a endinsar-s’hi, però pocs metres després de començar, apareixen algunes flors i la mirada s’hi dirigeix; poques a la tardor, gairebé cap a l’hivern, tot i que algunes resisteixen a les temperatures fredes dels mesos de poca llum, aquests mesos en què ve de gust passar més temps a casa, alentint el ritme, mirant cap a dins per tornar a mirar cap a fora a la primavera, quan tornem a tenir més hores de llum i les flors creixin un altre cop en aquest camí, en molts camins i camps que s’ompliran de colors i olors.

Avançant uns metres, amb el camí que comença a fer pujada, trobem una casa ben cuidada on a vegades llueixen algunes flors al pati; a l’altre costat, davant de la casa i darrera d’una paret poc atractiva, hi ha els edificis d’unes fàbriques, la majoria d’elles tancades, tot i que encara queda alguna nau os es treballa. Anys enrere van ser lloc de feina per a moltes persones i famílies. Hi ha diferents formes de recórrer un camí, per plaer o per obligació, no és el mateix sortir a fer una volta perquè et ve de gust, que anar-hi perquè toca, perquè allà hi ha el teu lloc de feina. Com s’hi treballava en aquestes fàbriques? Hi havia bon ambient? Segur que hi ha moltes històries per conèixer, i si poguéssim parlar amb persones que hi van treballar, en aquestes o altres fàbriques, tindrien moltes anècdotes per explicar, experiències que romanen en els seus cors, segur que moltes d’elles dures, vivències que no s’obliden. Perquè en aquests llocs s’hi treballava dur, amb jornades llargues i un salari miserable, un salari just per viure.


Al final del primer tram el camí s’eixampla, amb la via del tren a mà esquerra; travessant-la, unes cases velles, algunes de reformades i d’altres abandonades, formen el barri del Raval. A davant i al fons, les imponents muntanyes de Montserrat i a mà dreta i a baix, uns horts mal cuidats al costat del riu Llobregat acaben de configurar el paisatge. Des d’allà ens arriba el so de l’aigua, barrejat a vegades amb el so del vent que podem notar a la pell; sons de la natura que ens atrapen, sensacions a percebre que ens conviden a estar en el moment present.

Les flors continuen formant part del paisatge: malves, dents de lleó, ravenissa blanca... i alguns arbres, especialment pins.
Uns metres més i deixant una casa de parets blanques a mà dreta, travessant per sota el pont de la via, més arbres configuren el paisatge: pins, oliveres, ametllers i un camp que a la primavera floreix, així com els marges del camí, que s'omplen de pipiripips, la flor per excel·lència cada primavera.




El cant dels ocells pren protagonisme, si alces la mirada els veus a sobre d’uns cables. Alcen el vol en bandada, tornen un altre cop. Ens regalen els seus cants amb les seves veus particulars i uns cossos ben menuts. Quines espècies deuen ser? em pregunto; en conec alguns, en desconec molts més. M’agrada fer-los fotos i després a casa, tranquil·lament, descobrir qui són.


La natura, sàvia i al seu ritme, ens continua oferint flors, especialment d’olivarda, que es troba en època de floració; tot s’omple de groc. Els arbres, en aquest tram més junts, més densos, ofereixen ombra, fent-ho tot més misteriós, més bucòlic, convidant-nos a observar les seves copes altes, a contemplar les seves fulles, i des d’aquí, començar a mirar cap a dins.


Uns metres abans d'arribar a sota del pont de l'autopista, on el so dels cotxes trenca el silenci, hi ha unes pedres on poder seure i fer una pausa abans de continuar. Des d'allà, observar les agulles dels pins, i darrera, la muntanya de Montserrat, que torna a ser visible.
Aquest lloc és idoni per a tancar els ulls i prendre consciència del moment present. Deixar que les imatges vinguin, que el cant dels ocells o el so del vent, barrejat amb el so d'alguns cotxes, ens arribin a l'oïda, notar el contacte del cos assegut, els peus descalços a terra. Respirar conscientment, sense forçar, deixant que la respiració flueixi per ella mateixa, de forma natural. Tornar a obrir els ulls, lentament. Beure aigua, menjar una peça de fruita i aixecar-se un altre cop per a continuar descobrint el que ens depara el camí, el que ens regala la natura.


Primera part de la cartografia poètica del camí de Can Padró, que vaig recórrer en tres dies diferents (l'octubre de l'any passat 2024). La segona i tercera part de la cartografia, amb un tram més de camí a cada una, les publicaré els propers dies. 

dimecres, d’octubre 15, 2025

Quina és la meva relació amb la natura?


La meva relació amb la natura ha estat sempre molt propera. Recordo que quan era petita, amb la família, fèiem sortides i excursions per camins i boscos; jo jugava amb la terra, amb troncs o pedretes, m'embrutava les mans, em sentia feliç envoltada d'arbres, de fulles i flors. En l'edat adulta és quan he experimentat que passejar per un bosc, vora un riu o un parc és reparador, tant per a la ment com per al cor i l'ànima. La natura m'asserena, em calma, em retorna a l'essència.

Sempre m'ha fascinat visitar espais naturals, amb l'admiració i el respecte que mereixen, i ha estat en els últims anys quan he començat a interessar-me en els seus hàbitats, en les espècies que hi habiten. I en gran part ha estat possible gràcies a la fotografia. Captar ocells, flors, papallones... m'ha portat a descobrir-ne els seus noms de forma autodidacta, consultant llibres, webs, xarxes socials o demanant a altres persones. Però l'interès i la curiositat han continuat despertant-se i creixent dins meu, així que vaig fer una formació en educació ambiental que m'ha permès adquirir uns coneixements més sòlids i estimar encara més la natura, donant-li més valor i un significat més profund, així com la necessitat de transmetre com d'important n'és la seva preservació i conservació.

Vull que la meva relació amb la natura continuï formant part del meu dia a dia, que es faci cap cop més forta i estreta i, d'aquesta manera, compartir allò que m'inspira. I per a mi una de les millors maneres de fer-ho és a través de les paraules, ja sigui amb petits poemes, relats breus o a través d'una cartografia poètica, que compartiré en aquest espai pròximament. 
Vaig conèixer aquest mètode a través de Lidia Luna, amb qui he fet diferents tallers i formacions en escriptura. La cartografia o documentació poètica és un procés artístic amb el qual registrem elements sensorials que passen al nostre voltant: a casa, en un trajecte quotidià, en un entorn determinat; i ho fem a través de l'escriptura lliure o creativa, la lectura de textos o documents que podem utilitzar com a referència i el registre del que ens arriba a través dels sentits, que podem documentar ja sigui mitjançant la fotografia, el vídeo o l'àudio. Qui cartografia llegeix l'entorn amb la intenció de documentar, per transmetre a altres persones el que percep.
Crec que de forma intuïtiva és alguna cosa que ja feia, i que alguns dels qui em seguiu en aquest blog també feu: documentar i establir un diàleg amb l'exterior i alhora amb l'interior, viatjar a través de la memòria, deixant que els records aflorin. La cartografia sorgeix per si sola, no hi ha un objectiu concret, simplement caminem i ens deixem portar, mentre escoltem l'interior i l'exterior. 

Els propers dies publicaré la cartografia que vaig escriure en el taller El viaje de la escritura, de Narrativas y otras lunas, i que vaig fer a partir d'una caminada prop de casa, en un lloc on la natura i altres elements em van portar a documentar-los. Per a mi, cartografiar sobre natura, amb la relació tan estreta i propera que hi tinc com he esmentat anteriorment, és interessant i enriquidor, així com una forma més de deixar que l'escriptura surti de dins.

dissabte, d’octubre 11, 2025

La filla del Ganges - Asha Miró


Dins meu es regirava el sentiment de pertinença a la terra tan intens com ho era el sentiment d'estranyesa. Esperava aterrar a un país que era el mirall de la meva persona, on per atzar ja no hi vivia perquè, d'entre milions de criatures, el destí se'm va endur. Vaig ser escollida i aquest privilegi, que sempre he tingut molt present, fa que em pregunti sovint: i per què jo? I com a única resposta rebo un silenci aclaparador. Si no vius d'esquena al món, un privilegi d'aquesta magnitud també fa de molt mal dur. 


Havent dinat ens perdem pels carrers i carrerons de Bombai. Els carrers són plens d'enormes cartells de pel·lícules i descobreixo, sorpresa, que els pinten a mà. Uns homes enfilats a unes bastides fan anar el pinzell a consciència. Aquesta imatge i la de les dones que treballen a la construcció em sobten, segurament perquè la meva mirada occidental no les tenia enregistrades. Intento que no se me n'escapi cap detall; aquesta hauria pogut ser la meva vida.


A l'hotel, el luxe és tan desmesurat que produeix malestar; em dol la concentració d'ostentació i superficialitat. A l'altra banda del carrer hi ha el Bombai de veritat, això és com una bombolla on no arriba la remor de la vida real. En observar els qui s'hostatgen al Taj Mahal, em fa l'efecte que molts només venen a xuclar el que els ofereix l'Índia: indrets meravellosos, grans temples i palaus, una mica d'exotisme sense que els esquitxi massa. N'hi deu haver més d'un que deu quedar tan aclaparat amb el que hi ha fora que es deu passar les vacances tancat entre aquestes parets, amb aire condicionat i sense trepitjar res que no siguin sumptuoses catifes.


diumenge, d’octubre 05, 2025

La vida al mas | Lletres i fils


Vaig arribar al punt de trobada uns minuts abans de l’hora que havíem quedat, em vaig asseure en un dels bancs que hi havia en aquella placeta, al costat d’una font. Mica en mica la resta del grup van anar arribant i quan ja hi érem tots, vam començar la caminada fins al Mas Sales, una passejada curta i planera que va durar uns vint minuts aproximadament. Allà ens va rebre el Xavier, l’impulsor del projecte de restauració del mas. Ens en va explicar la història, el que volia portar a terme i el que ja estava fent, i tota la burocràcia amb què s’havia trobat.

El paisatge, fora el mas, era preciós: els colors ocres de la tardor destacaven i la calma surava en l’ambient. Em va fascinar passar sota un arc de fulles grogues i taronges i captar, amb la càmera, l’essència d’uns dels racons més bells d’aquell espai on es respirava serenor. Vam continuar la visita, passant per l’hort, entrant a l’hivernacle, admirant uns ànecs a la bassa, contemplant el bosc de pins al fons.
Tot seguit vam entrar en una sala on hi havia mobles i quadres antics, una llar de foc i una petita biblioteca. Quin goig! Vam seguir cap al celler i d’allà fins a una sala on hi havia el taller d’artesania, ple de peces de ceràmica: plats, gerros, rajoles... omplien bona part de l’espai. Però el que més ens va meravellar a tots va ser aquella taula tan ben parada: una carbassa que destacava entre totes per la seva mida i l’olor del ram d’espígol ho impregnaven tot de calma, de la feina de la terra, de bosc i natura. Ens hi vam quedar estona, sentint-nos part del lloc.

Poc després que els últims raigs de sol acomiadessin aquella tarda de novembre, vam donar per acabada la visita, felicitant el Xavier pel projecte i per les explicacions tan ben detallades.
Vam retornar pel mateix camí fins al punt de trobada inicial amb la foscor al cel però amb els cors plens de llum, esperant retrobar-nos en la propera sortida fotogràfica.

La meva aportació a Lletres i fils de setembre, amb aquesta narrativa on explico la visita que vam fer a Mas Sales, a Terrassa, el novembre de l'any passat, organitzada per Crisàlide Comunicació. Cada any fan dues dues o tres sortides fotogràfiques per aprendre conceptes de fotografia que es combinen, a vegades, amb pinzellades d'educació ambiental i el coneixement de projectes relacionats amb la natura.
Precisament ahir vaig tornar a una altra sortida fotogràfica, aquest cop per camins de Torrebonica, una caminada interessant passant per llocs plens d'història. Unes sortides que a mi m'omplen i on sempre aprenc conceptes nous, tant de fotografia com del medi natural.

dilluns, de setembre 22, 2025

Lletres i fils | Setembre 2025


Comença la tardor i això vol dir que arriba una nova edició de Lletres i fils. Aquest cop es tracta d'escriure un text a partir de la imatge proposada i opcionalment s'hi poden incloure les següents paraules: font - arc - biblioteca. N'hi pot sortir una, dues o totes tres. El text pot ser de l'extensió i el gènere que es vulgui.

Tenim tres mesos per endavant per fer volar la imaginació i compartir-ho. Us animeu a participar-hi?


PROPOSTES REBUDES

· Sa lluna: Somieig
· Núria Lorente: La vida al mas
· Carme Rosanas: Records

dimecres, de setembre 17, 2025

Haikus | El Breny

Grup d'orenetes
juntes faran el viatge
de migració.

Vol d'orenetes
ens encomana vida,
el cap enlaire.
-Carme Rosanas-

Orenetes van,
sospiren en el vent,
la primavera.
-Sa lluna-



Solitària
espera les companyes
per volar juntes.


A finals del mes d'agost, en una passejada curta, vaig veure moltes orenetes. Hi va haver un moment que el cel es va omplir amb el seu vol, no vaig fotografiar aquest instant, simplement el vaig observar.
Sí que vaig captar aquestes dues imatges: un grup d'orenetes juntes, sempre s'agrupen en el moment de la migració. I una oreneta sola, esperant les companyes per marxar en companyia.
Ara les orenetes ja han marxat, però esperarem el seu retorn a finals de febrer / principis de març, anunciant-nos que la primavera ja s'acosta.

I d'aquestes imatges n'han sortit un parell d'haikus que s'han publicat a l'últim número de la revista El Breny.

dilluns, de setembre 08, 2025

El blau entre nosaltres - Ayesha Harruna Attah


El cos absorbeix la calor de la música, gira quan augmenta el volum i alenteix quan el ritme canvia. El cos giravolta. I finalment, se sent lliure. Lliure de la por que sempre l'ha seguida. La por que l'ha escollida La por que sovint li talla la llengua i fa que li costi trobar les paraules, que sovint li fa caure les llàgrimes. La por que l'ofega tant que fins i tot ara, quan se n'alça per damunt, no se'n pot desfer del tot.


La van fer estar en un barracó durant moltes llunes abans que l'obliguessin a pujar a un vaixell. D'entrada, van deixar que jugués per allà, perquè era una nena. Però quan es va descobrir que els esclaus tramaven saltar per la borda, van encadenar tothom a un pal o a una altra persona. Va fer tot el viatge encastada al cos de dues persones. Massa cossos en un espai petit de fusta. Centenars de criatures, dones i homes. 


Et presenten la guerra com una cosa gloriosa. «Estem posant fi a l'esclavitud», diuen. «Estem posant fi al sacrifici humà, això farà que la Costa d'Or sigui segura». Però valien això, les vides que s'han perdut?

dimarts, de setembre 02, 2025

L'abans i el després | Relats d'estiu de la Carme

Representació de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues


Hi va haver un temps en què en aquells boscos hi vivien molts animals: cérvols, cavalls, cabirols, porcs senglars, vaques, vedells... als arbres s’hi enfilaven esquirols i molts ocells hi feien parada o hi tenien el seu niu: gafarrons, verdums, tallarols... i també hi havia els insectes i els fongs, petits alguns, invisibles els altres, tots necessaris.
En aquells boscos també hi vivien persones que cuidaven i treballaven la terra, però cada vegada eren menys els qui volien ocupar-se’n i els pocs que quedaven feien el que podien amb els recursos de què disposaven. Amb el pas dels anys tot es degradava cada cop més: acumulació de deixalles, espais abandonats, i en conseqüència, menys vida vegetal i animal.
I va arribar un dia en què aquells boscos van començar a cremar: unes petites flames que de seguida es van convertir en gegants es van escampar ràpidament, sense aturador. Van tardar setmanes en poder-les apagar del tot, lluitant dies i nits senceres: bombers, voluntaris, moltes persones s’hi van deixar la pell i, malauradament, alguns d’ells la vida.

I què en va quedar després? Milers d’hectàrees cremades, animals morts, i els pocs que havien sobreviscut sense aliment a prop. Famílies senceres ho havien perdut absolutament tot: allò que havien construït, allò que els donava vida havia desaparegut. La natura havia cremat, i amb ella tota identitat s’havia convertit en cendra.

Han passat uns quants anys i aquells boscos encara no s’han regenerat. A la natura tot segueix el seu ritme, i la lentitud i l’anar fent en són trets identitaris. Allà, no hi ha lloc per a les presses que imperen a la societat.
Passejant entre petits arbres en creixement, entre paratges malmesos per la deixadesa dels qui haurien de posar-hi les eines i els recursos per preservar-los, s’hi poden apreciar les cicatrius de la vida que hi va haver: animals i persones vivint del que estimaven, en harmonia amb la natura, una harmonia que avui és molt lluny de recuperar-se. Hi ha quedat el color negre i, mai esborrats del tot, els senyals i les marques del que un dia va existir.

La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme

dissabte, d’agost 30, 2025

Gavines i gavians


Gavina corsa

En la publicació d'avui parlaré d'aquests tres ocells: la gavina riallera, la gavina corsa i el gavià argentat de potes grogues. Sabeu distingir-los? A continuació, una explicació breu de cada un d'ells i els trets distintius.

Gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus)
Gavina típica que en plomatge estival té una caputxa de color marró xocolata fosc molt característica, es torna morena, he he. A l'hivern el cap el té de color blanc amb una taca negre darrere l'orella. El bec és vermell, més o menys pujat de to segons l'època de l'any. El seu crit recorda al d'una rialla, d'aquí li ve el nom. 
Es veu sovint en molls, ports i costes, generalment en grups que poden arribar a ser nombrosos. Sempre lligada a l'aigua, s'alimenta de qualsevol matèria viva que hi trobi, des de cuquets i crustacis a petits peixos. Sovint també aprofita deixalles.
A l'hivern és quan la costa catalana s'omple de gavines procedents del centre i nord d'Europa que arriben massivament. 

Gavià argentat (Larus michahellis)
Ocell de mida considerable, de color blanc amb la part superior de les ales grises i les puntes negres. Les potes i el bec són de color groc en els exemplars adults. Els exemplars joves són més bruns.
És molt freqüent a platges i ports, però també s'observa sobrevolant diferents ciutats i terra endins. 
S'alimenta de peixos, mol·luscs, vegetals, petits mamífers i restes que troba als abocadors. És un ocell molt adaptable i acostumat a les persones, si no es va en compte, et pot arribar a robar un gelat o un entrepà.

Gavina corsa (Larus audouinii)
És més aviat grossa, però no tant com el gavià argentat. Té el bec roig i les potes negres, que fa que es pugui distingir del gavià argentat i la gavina riallera. La gavina corsa, a més, està lligada a la costa i no es veu a l'interior. La colònia més important és al Delta de l'Ebre, una de les més grans del món. Fa desplaçaments importants al llarg de tot el Mediterrani i s'alimenta principalment de peixos. 


FONTS: 
GRIMBIRDS.COM
BIRDING CATALUNYA

diumenge, d’agost 24, 2025

Haikus | El Breny


Des de fa uns mesos, els integrants que formem el grup 'Tastet de haikus', hem començat a col·laborar a la revista El Breny de Sant Vicenç de Castellet, sumant d'aquesta forma un altre espai on publicar els nostres haikus, com fem a la revista El Brogit del Montserrat. 

Comparteixo els haikus que vaig escriure i que han sortit publicats en els números 501, 502 i 503. El primer ja estava publicat aquí al blog, en el repte de 25 dies d'escriptura de principis d'any ;)



El bosc em guia
cap a la meva essència
on tot és calma.
(El Breny - Número 501)



Ales esteses,
blanqueta i pura es mostra
abans d'alçar el vol.
(El Breny - Número 502)



El mar ens banya
el cos i la mirada.
És temps de pausa.
(El Breny - Número 503)


Gràcies als companys de la revista El Breny per oferir-nos una pàgina per a haikus a la seva revista.

diumenge, d’agost 17, 2025

L'olor que fa després de la pluja | Cédric Sapin-Defour



L'Ubac es meravella per tot, per una eruga, pel vent entre els arbres, pel que ja no es veu. No deixa passar res del que podria animar-li la vida. La seva facultat per meravellar-se és un antídot al desencantament, no exigeix cap estràs, és bastant vital en suma, tots els rondinaires haurien de passar un hora amb un gos.


Avui, no moure'm constantment entre els blaus de postal ja no em desagrada tant, aquest gos m'ha ensenyat a fruir de l'exterior tal com es presenti, a trobar-li, si està turmentat, un caràcter, una estètica addicional perquè al capdavall només és, com tota altra cosa, l'ús que en fem. Avui, si n'hagués de triar un de sol, m'inclinaria pel cel incert. És una mica la vida, això: si fos sempre radiant o emplomada, podríem cansar-nos-en. Inestable, amb les seves variacions, les valorem totes i cadascuna.


Nosaltres, els hiperconnectats, en la gran història de les separacions, hem perdut la connexió més afavoridora, cada passejada m'ho confirma, aviat els únics cants d'ocell que ens faran aixecar les orelles seran les recepcions de missatges a les nostres pantalles. Aquest gos em torna a ensenyar els ésser vius del voltant, a escoltar les músiques de la natura, les seves amplituds, les seves respiracions, a mesurar-ne els estats, a desxifrar-ne els codis. Que ho he sabut mai? Si la vida m'ha demostrat que, per conèixer un paisatge, no hi ha res més fidel que experimentar-lo a través del cos, a la llarga, humil i en qualsevol època, l'Ubac em diu encara una altra cosa, que cal ser-ne, confondre-s'hi i no tenir por que ens travessi.