La vida al mas | Lletres i fils

Vaig arribar al punt de trobada uns minuts abans de l’hora que havíem quedat, em vaig asseure en un dels bancs que hi havia en aquella placeta, al costat d’una font. Mica en mica la resta del grup van anar arribant i quan ja hi érem tots, vam començar la caminada fins al Mas Sales, una passejada curta i planera que va durar uns vint minuts aproximadament. Allà ens va rebre el Xavier, l’impulsor del projecte de restauració del mas. Ens en va explicar la història, el que volia portar a terme i el que ja estava fent, i tota la burocràcia amb què s’havia trobat.

El paisatge, fora el mas, era preciós: els colors ocres de la tardor destacaven i la calma surava en l’ambient. Em va fascinar passar sota un arc de fulles grogues i taronges i captar, amb la càmera, l’essència d’uns dels racons més bells d’aquell espai on es respirava serenor. Vam continuar la visita, passant per l’hort, entrant a l’hivernacle, admirant uns ànecs a la bassa, contemplant el bosc de pins al fons.

Tot seguit vam entrar en una sala on hi havia mobles i quadres antics, una llar de foc i una petita biblioteca. Quin goig! Vam seguir cap al celler i d’allà fins a una sala on hi havia el taller d’artesania, ple de peces de ceràmica: plats, gerros, rajoles... omplien bona part de l’espai. Però el que més ens va meravellar a tots va ser aquella taula tan ben parada: una carbassa que destacava entre totes per la seva mida i l’olor del ram d’espígol ho impregnaven tot de calma, de la feina de la terra, de bosc i natura. Ens hi vam quedar estona, sentint-nos part del lloc.

Poc després que els últims raigs de sol acomiadessin aquella tarda de novembre, vam donar per acabada la visita, felicitant el Xavier pel projecte i per les explicacions tan ben detallades.

Vam retornar pel mateix camí fins al punt de trobada inicial amb la foscor al cel però amb els cors plens de llum, esperant retrobar-nos en la propera sortida fotogràfica.

---

La meva aportació a Lletres i fils de setembre, amb aquesta narrativa on explico la visita que vam fer a Mas Sales, a Terrassa, el novembre de l'any passat, organitzada per Crisàlide Comunicació. Cada any fan dues dues o tres sortides fotogràfiques per aprendre conceptes de fotografia que es combinen, a vegades, amb pinzellades d'educació ambiental i el coneixement de projectes relacionats amb la natura.

Precisament ahir vaig tornar a una altra sortida fotogràfica, aquest cop per camins de Torrebonica, una caminada interessant passant per llocs plens d'història. Unes sortides que a mi m'omplen i on sempre aprenc conceptes nous, tant de fotografia com del medi natural.

Lletres i fils | Setembre 2025

Comença la tardor i això vol dir que arriba una nova edició de Lletres i fils. Aquest cop es tracta d'escriure un text a partir de la imatge proposada i opcionalment s'hi poden incloure les següents paraules: font - arc - biblioteca. N'hi pot sortir una, dues o totes tres. El text pot ser de l'extensió i el gènere que es vulgui.

Tenim tres mesos per endavant per fer volar la imaginació i compartir-ho. Us animeu a participar-hi?

---

PROPOSTES REBUDES

· Sa lluna: Somieig

Haikus | El Breny

Grup d'orenetes
juntes faran el viatge
de migració.

Vol d'orenetes

ens encomana vida,

el cap enlaire.

-Carme Rosanas-

Orenetes van,

sospiren en el vent,

la primavera.

-Sa lluna-

Solitària

espera les companyes

per volar juntes.

A finals del mes d'agost, en una passejada curta, vaig veure moltes orenetes. Hi va haver un moment que el cel es va omplir amb el seu vol, no vaig fotografiar aquest instant, simplement el vaig observar.
Sí que vaig captar aquestes dues imatges: un grup d'orenetes juntes, sempre s'agrupen en el moment de la migració. I una oreneta sola, esperant les companyes per marxar en companyia.
Ara les orenetes ja han marxat, però esperarem el seu retorn a finals de febrer / principis de març, anunciant-nos que la primavera ja s'acosta.

I d'aquestes imatges n'han sortit un parell d'haikus que s'han publicat a l'últim número de la revista El Breny.

El blau entre nosaltres - Ayesha Harruna Attah

El cos absorbeix la calor de la música, gira quan augmenta el volum i alenteix quan el ritme canvia. El cos giravolta. I finalment, se sent lliure. Lliure de la por que sempre l'ha seguida. La por que l'ha escollida La por que sovint li talla la llengua i fa que li costi trobar les paraules, que sovint li fa caure les llàgrimes. La por que l'ofega tant que fins i tot ara, quan se n'alça per damunt, no se'n pot desfer del tot.

---

La van fer estar en un barracó durant moltes llunes abans que l'obliguessin a pujar a un vaixell. D'entrada, van deixar que jugués per allà, perquè era una nena. Però quan es va descobrir que els esclaus tramaven saltar per la borda, van encadenar tothom a un pal o a una altra persona. Va fer tot el viatge encastada al cos de dues persones. Massa cossos en un espai petit de fusta. Centenars de criatures, dones i homes. 

---

Et presenten la guerra com una cosa gloriosa. «Estem posant fi a l'esclavitud», diuen. «Estem posant fi al sacrifici humà, això farà que la Costa d'Or sigui segura». Però valien això, les vides que s'han perdut?

L'abans i el després | Relats d'estiu de la Carme

Representació de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues

Hi va haver un temps en què en aquells boscos hi vivien molts animals: cérvols, cavalls, cabirols, porcs senglars, vaques, vedells... als arbres s’hi enfilaven esquirols i molts ocells hi feien parada o hi tenien el seu niu: gafarrons, verdums, tallarols... i també hi havia els insectes i els fongs, petits alguns, invisibles els altres, tots necessaris.

En aquells boscos també hi vivien persones que cuidaven i treballaven la terra, però cada vegada eren menys els qui volien ocupar-se’n i els pocs que quedaven feien el que podien amb els recursos de què disposaven. Amb el pas dels anys tot es degradava cada cop més: acumulació de deixalles, espais abandonats, i en conseqüència, menys vida vegetal i animal.

I va arribar un dia en què aquells boscos van començar a cremar: unes petites flames que de seguida es van convertir en gegants es van escampar ràpidament, sense aturador. Van tardar setmanes en poder-les apagar del tot, lluitant dies i nits senceres: bombers, voluntaris, moltes persones s’hi van deixar la pell i, malauradament, alguns d’ells la vida.

I què en va quedar després? Milers d’hectàrees cremades, animals morts, i els pocs que havien sobreviscut sense aliment a prop. Famílies senceres ho havien perdut absolutament tot: allò que havien construït, allò que els donava vida havia desaparegut. La natura havia cremat, i amb ella tota identitat s’havia convertit en cendra.

Han passat uns quants anys i aquells boscos encara no s’han regenerat. A la natura tot segueix el seu ritme, i la lentitud i l’anar fent en són trets identitaris. Allà, no hi ha lloc per a les presses que imperen a la societat.

Passejant entre petits arbres en creixement, entre paratges malmesos per la deixadesa dels qui haurien de posar-hi les eines i els recursos per preservar-los, s’hi poden apreciar les cicatrius de la vida que hi va haver: animals i persones vivint del que estimaven, en harmonia amb la natura, una harmonia que avui és molt lluny de recuperar-se. Hi ha quedat el color negre i, mai esborrats del tot, els senyals i les marques del que un dia va existir.

---

La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme

Gavines i gavians

Gavina corsa

En la publicació d'avui parlaré d'aquests tres ocells: la gavina riallera, la gavina corsa i el gavià argentat de potes grogues. Sabeu distingir-los? A continuació, una explicació breu de cada un d'ells i els trets distintius.

Gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus)

Gavina típica que en plomatge estival té una caputxa de color marró xocolata fosc molt característica, es torna morena, he he. A l'hivern el cap el té de color blanc amb una taca negre darrere l'orella. El bec és vermell, més o menys pujat de to segons l'època de l'any. El seu crit recorda al d'una rialla, d'aquí li ve el nom. 

Es veu sovint en molls, ports i costes, generalment en grups que poden arribar a ser nombrosos. Sempre lligada a l'aigua, s'alimenta de qualsevol matèria viva que hi trobi, des de cuquets i crustacis a petits peixos. Sovint també aprofita deixalles.

A l'hivern és quan la costa catalana s'omple de gavines procedents del centre i nord d'Europa que arriben massivament. 

Gavià argentat (Larus michahellis)

Ocell de mida considerable, de color blanc amb la part superior de les ales grises i les puntes negres. Les potes i el bec són de color groc en els exemplars adults. Els exemplars joves són més bruns.

És molt freqüent a platges i ports, però també s'observa sobrevolant diferents ciutats i terra endins. 

S'alimenta de peixos, mol·luscs, vegetals, petits mamífers i restes que troba als abocadors. És un ocell molt adaptable i acostumat a les persones, si no es va en compte, et pot arribar a robar un gelat o un entrepà.

Gavina corsa (Larus audouinii)

És més aviat grossa, però no tant com el gavià argentat. Té el bec roig i les potes negres, que fa que es pugui distingir del gavià argentat i la gavina riallera. La gavina corsa, a més, està lligada a la costa i no es veu a l'interior. La colònia més important és al Delta de l'Ebre, una de les més grans del món. Fa desplaçaments importants al llarg de tot el Mediterrani i s'alimenta principalment de peixos. 

FONTS: 

GRIMBIRDS.COM

BIRDING CATALUNYA

Haikus | El Breny

Des de fa uns mesos, els integrants que formem el grup 'Tastet de haikus', hem començat a col·laborar a la revista El Breny de Sant Vicenç de Castellet, sumant d'aquesta forma un altre espai on publicar els nostres haikus, com fem a la revista El Brogit del Montserrat. 

Comparteixo els haikus que vaig escriure i que han sortit publicats en els números 501, 502 i 503. El primer ja estava publicat aquí al blog, en el repte de 25 dies d'escriptura de principis d'any ;)

El bosc em guia

cap a la meva essència

on tot és calma.

(El Breny - Número 501)

Ales esteses,
blanqueta i pura es mostra
abans d'alçar el vol.

(El Breny - Número 502)

El mar ens banya

el cos i la mirada.

És temps de pausa.

(El Breny - Número 503)

Gràcies als companys de la revista El Breny per oferir-nos una pàgina per a haikus a la seva revista.

L'olor que fa després de la pluja | Cédric Sapin-Defour

L'Ubac es meravella per tot, per una eruga, pel vent entre els arbres, pel que ja no es veu. No deixa passar res del que podria animar-li la vida. La seva facultat per meravellar-se és un antídot al desencantament, no exigeix cap estràs, és bastant vital en suma, tots els rondinaires haurien de passar un hora amb un gos.

---

Avui, no moure'm constantment entre els blaus de postal ja no em desagrada tant, aquest gos m'ha ensenyat a fruir de l'exterior tal com es presenti, a trobar-li, si està turmentat, un caràcter, una estètica addicional perquè al capdavall només és, com tota altra cosa, l'ús que en fem. Avui, si n'hagués de triar un de sol, m'inclinaria pel cel incert. És una mica la vida, això: si fos sempre radiant o emplomada, podríem cansar-nos-en. Inestable, amb les seves variacions, les valorem totes i cadascuna.

---

Nosaltres, els hiperconnectats, en la gran història de les separacions, hem perdut la connexió més afavoridora, cada passejada m'ho confirma, aviat els únics cants d'ocell que ens faran aixecar les orelles seran les recepcions de missatges a les nostres pantalles. Aquest gos em torna a ensenyar els ésser vius del voltant, a escoltar les músiques de la natura, les seves amplituds, les seves respiracions, a mesurar-ne els estats, a desxifrar-ne els codis. Que ho he sabut mai? Si la vida m'ha demostrat que, per conèixer un paisatge, no hi ha res més fidel que experimentar-lo a través del cos, a la llarga, humil i en qualsevol època, l'Ubac em diu encara una altra cosa, que cal ser-ne, confondre-s'hi i no tenir por que ens travessi. 

L'obrador dels prodigis - Cristian Escribà & Sílvia Tarragó

L'educació ha de tenir una base científica i racional. Castigar no porta enlloc. S'ha de guiar els nens perquè aprenguin, sense condicionar-los. Per això em va agradar tant que inauguressin fa tres anys l'Escola de Bosc a la torre de l'advocat Josep Laribal. Allà els nens aprenen a través del contacte directe amb la natura, poden experimentar amb l'entorn... una meravella!

---

La prioritat dels Escribà durant aquells primers anys de postguerra va ser tirar endavant el negoci. Una tasca extremament difícil, ja que el país es trobava immers en la penúria després de la devastació ocasionada per la guerra. I la política econòmica del règim, basada en l'autarquia i l'intervencionisme, només va servir per sumir encara més la població en l'empobriment i la necessitat.

---

De sobte, va tornar a veure-ho clar. Que li proposessin treballar a l'obrador anava més enllà de casualitats o diligències encertades. Era un nou prodigi. Perquè no era habitual que una dona s'iniciés en l'aprenentatge de la pastisseria, ja que era un món tradicionalment masculí.

---

La feina del pastisser anava molt més enllà dels dolços. Si s'hi posava l'ànima, l'obrador podia esdevenir una fàbrica de sensacions, il·lusions i sorpreses.

Unes altres vacances | Relats d'estiu de la Carme

Refugi de l'Illa, Principat d'Andorra - Foto de Xavier Pujol

Després del cansament per la ruta d’aquest primer dia de vacances, l’Aina arriba al refugi de l’Illa amb la intenció de descansar. S’ha omplert la vista i l’ànima de paisatges meravellosos, s’ha embriagat del so de cascades d’aigua, s’ha refrescat les mans i la cara en algunes fonts, ha notat el sol i el vent a la pell, s’ha descalçat per sentir l’herba als peus. Es mereix una pausa, físicament però també anímicament. Aquest primer dia ha estat fantàstic, però un estiu més, i ja en fa uns quants, ha de passar les vacances sola. Per diferents circumstàncies la vida l’ha allunyada de persones que havien estat importants per a ella, però a vegades cadascú segueix els seus camins.

Entra al refugi i, en una de les taules, dues cares conegudes la saluden:

–Hola, Aina! Quina casualitat! –expressa sorprès en Víctor.

–Seu amb nosaltres –la convida l’Alfred.

–Hola nois, sí que és casualitat trobar-nos aquí, tan lluny de casa, oi? –fa l’Aina, i tots tres fan una rialla d’assentiment.

En Víctor i l’Alfred són veïns de l’Aina, viuen al mateix carrer, gairebé davant per davant, però coincideixen poc, només en comptades ocasions.

Després d’una bona estona en què mantenen una conversa agradable i de parlar de les rutes planificades, en Víctor no dubta gens i demana:

–Per què no vens amb nosaltres, Aina? 

–I tant, així estaràs acompanyada –afirma l’Alfred.

–No vull ser cap molèstia, potser voleu anar a la vostra –fa l’Aina amb timidesa.

–Molèstia cap ni una! Si et convidem és perquè volem compartir –afirma en Víctor.

–I serà una manera de conèixer-nos una mica més també, vivim tan a prop però hem interactuat poc –diu l’Alfred.

–Gràcies, nois! Doncs va, compartiré aquests dies amb vosaltres –diu l’Aina mentre se li il·luminen els ulls i un somriure se li dibuixa als llavis.

Mentre al refugi de l’Illa van entrant i sortint alguns excursionistes, l’Aina, en Víctor i l’Alfred continuen conversant alegrament. Per a ella ha estat una sorpresa ben agradable trobar uns veïns aquí dalt, a més de 100 quilòmetres de la seva ciutat. A vegades hi ha persones que són ben a prop i gairebé no coneixes, i en una estona vas descobrint aspectes d’elles que fan que t'hi sentis a gust i amb qui pots compartir més que veïnatge. Per a l’Aina, aquest estiu les vacances han començat d’una altra manera: amb menys soledat, amb més ganes de resseguir rutes en bona companyia.

---

La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme.

Aniré passant pels vostres blogs i posant-me al dia, he fet vacances i, tot i que he passat més dies a casa que no pas a fora, la desconnexió digital sempre va bé. 

Una altra manera de celebrar | Lletres i fils

Lletes i fils - estiu 2025

Si a Pòntia dels Cards hi ha una altra manera de viure també hi ha una altra manera de celebrar, per això la seva festa major es planifica amb activitats pensades en el gaudi i benestar de tothom: persones, animals i, per descomptat, tenint en compte el respecte cap a la Mare Terra. Tota activitat genera una petjada, un impacte en el medi, però en aquest petit poble dels Pirineus volen que aquest sigui mínim.

La festa començarà divendres al vespre amb el tradicional “Correespècies”, un joc en què, per grups, els veïns recorren els carrers del poble a la recerca d’ocells i papallones. Cada grup anota totes les espècies que veu, així com els cants d’ocells que reconeix. Si poden també fan fotografies, acostant-se a l’espècie sense causar-li cap molèstia ni espantar-la. A més també s’han de passar diferents proves com buscar arbres i plantes. Un joc entretingut en què posen a prova els seus coneixements i es diverteixen observant i escoltant sons de la natura. En finalitzar es reuneixen tots a la placeta de la Dent de Lleó per compartir les seves troballes, fent una posada en comú de les espècies, mostrant fotografies i escoltant àudios de cants d’ocells. El “correespècies” acaba amb una traca de melodies que omplen el poble amb la música de diferents ocells, no només d’aquells que han gravat, sinó de tots els que, entre les fulles i branques dels arbres de la placeta, s’afegeixen a la festa.

La festa continuarà dissabte al matí amb una remullada al Gorg dels Pollancres, on es pot accedir per un camí planer i accessible per a tothom, el camí de la riera dels Bedolls. Després d’un bany refrescant tornaran pel mateix lloc fent parada a la font del Salze, i qui ho vulgui podrà pintar una aquarel·la, escriure un poema o fotografiar els bells paratges d’aquest entorn únic.

L’activitat central de la festa tindrà lloc dissabte al vespre-nit, en el sopar popular al passeig de les Ravenisses, un àpat en què els veïns porten plats, gots, coberts i tovallons de casa i preparen un plat per a compartir, entre els quals hi haurà: gaspatxo amb herbes, sopa freda de cogombre, iogurt i fonoll, trinxat de patates amb salsa de ravenissa, canapès d’herbes, tàrtar d’ortiga especiada, amanida de llenties i plantes perfumades, etc. A cada taula també hi haurà gerres d’aigua i sucs de fruita naturals. Com a novetat, enguany una sorpresa espera als veïns de Pòntia dels Cards: una veïna ha preparat unes postres molt especials per a arrodonir aquest àpat popular: pecats de xocolata amb espècies, que no són altres que unes galetes de romaní perfumades amb llimona i uns bombons de xocolata amb gingebre.

Després de sopar començarà el concert a càrrec dels Amics de la natura, un duet format per l’Oliver i la Margarida, dos veïns del poble que amb la seves guitarres i la seva veu oferiran cançons de tots els temps, de diferents grups i estils. Aquells que vulguin podran seguir el concert asseguts, sortir a ballar o afegir-se a cantar aquells temes coneguts per a tots. La música s’allargarà fins a la una de la matinada aproximadament, hora en què cadascú retornarà a casa deixant el passeig de les Ravenisses sense cap deixalla, com si allà no s’hi hagués celebrat cap esdeveniment.

Diumenge, últim dia de festa major, hi haurà jocs al carrer per a la quitxalla, conta-contes a la placeta de la Dent de Lleó i exposició a l'Escola de Bosc de les obres creades el dia anterior a la font del Salze: aquarel·les, fotografies i poemes. La festa es clourà a la tarda, amb danses populars al passeig de les Ravenisses.

A Pòntia dels Cards se senten orgullosos amb la seva manera de viure i de celebrar, i és que en un món on el soroll i la brutícia sembla que s’han convertit en emblemes de la diversió, en aquest petit poble dels Pirineus han decidit conviure i festejar de forma més pausada, amable i respectuosa amb les persones, animals i posant el planeta al centre.

---

La meva aportació a Lletres i fils, edició estiu 2025.

Doncs m'ha sortit una segona part del text 'Una altra manera de viure' i he retornat a aquest poble fictici per imaginar una altra manera de celebrar. Quan vaig escriure el primer text no tenia pensat continuar la història, però pensant en què podria escriure per al Lletres i fils em va venir aquesta idea. 

Sobre els plats del sopar popular, he agafat diferents idees de la web Gastronomia salvatge. 

Us animeu a anar a la festa major de Pòntia dels Cards? És aquest cap de setmana, encara hi som a temps ;-) Us imagineu una celebració on tots els carrers queden nets, no hi ha actes incívics i es fan actes que no causin patiment a d'altres persones o animals? És molt fantasiós, ho sé, podria ser un relat de ciència-ficció aquest, però per somniar que no quedi. I és que amb les paraules podem crear el món que voldríem. 

Regals de la natura

"A cada passeig a la natura un rep molt més del que buscava" John Muir

El passat diumenge 15 de juny, l'últim d'aquesta primavera, vaig sortir a fer una passejada no gaire llarga a prop de casa, d'hora al matí, abans que el sol comencés a escalfar de valent. Anava amb la idea de trobar hipèric, no per collir-ne, sinó simplement perquè m'agrada observar la forma de les seves flors amb aquell groc lluent. I sí, en vaig trobar, però a més també em vaig emportar algunes sorpreses; si anem sense expectatives, amb la mirada oberta, posant atenció al nostre voltant, la natura ens ofereix regals que ens canvien l'estat d'ànim. 

M'hi acompanyeu? A continuació comencem un passeig virtual per les diferents espècies que vaig trobar.

Hipèric, pericó o herba de Sant Joan

Com dues estrelles 

No hi podia faltar un angelet de dent de lleó

Tres angelets junts! Demanem tres desitjos?

La primera papallona del dia: una saltabardisses cintada

Volava i saltava de "cinta a cinta"

I finalment va trobar un lloc que li va agradar més, no creieu? ;-)

Vidiella

La segona papallona del dia: una margenera comuna

La margenera comuna es pot confondre fàcilment amb la bruna de bosc

Un gafarró. No s'hi va estar gaire en aquesta branca, el temps just per fotografiar-lo

La blanqueta de la col no hi podia faltar

Una corretjola

I un grup de corretjoles al final del camí

I fins aquí aquesta passejada plena de sorpreses agradables. Vaig a ampliar una mica d'informació sobre les dues papallones que vaig fotografiar per primer cop: la saltabardisses cintada i la margenera comuna.

Saltabardisses cintada - Pyronia bathseba

Típica dels ambients mediterranis, on a vegades pot assolir una gran abundància i convertir-se en una de les espècies dominants. És especialment comuna en boscos oberts i en matollars intercalats amb prats.

Vola al final de la primavera i a principis d'estiu. En ambients molt càlids els primers exemplars poden aparèixer al mes d'abril. Passa l'hivern com a eruga jove.

Margenera comuna - Lassiommata megera

Molt generalista i comuna al nostre territori, on pot aparèixer des del nivell de mar fins l'alta muntanya. Pot viure en ambients molt diversos, inclosos els que es troben fortament humanitzats. Semblant per la mida i el color a la bruna de bosc, amb la qual es pot confondre fàcilment. Morfològicament, se'n diferencia bé per la presència d'una banda d'ocels ben visibles al revers de l'ala posterior, absents en el cas de la bruna de bosc. 

He de dir que de moment em costa distingir la bruna de bosc i la margenera comuna, segons com estigui feta la fotografia es pot apreciar més o menys. Així que es tractarà d'observar bé quan n'hi hagi alguna a prop, de bruna o margenera, i si es poden fotografiar, després comparar. Tot és pràctica i aprenentatge.

Informació sobre les papallones extreta de la web Catalan Butterfly Monitoring Scheme

Lletres i fils | Juny 2025

Oficialment avui comença l'estiu i arriba una nova edició de Lletres i fils amb la següent proposta: escriure un text, de l'extensió i el gènere que es vulgui, on s'incloguin aquestes dues paraules: remullada i postres. 

Som-hi doncs, us animeu a participar-hi? Millor després d'unes bones postres i una remullada per refrescar-nos de la calor, i així les idees també estaran més fresques. 

---

PROPOSTES REBUDES

· Sa lluna: Experiments

· Carme: Lletres i fils estiu 2025

· Núria: Una altra manera de celebrar

Hipèric, Herba de Sant Joan o Pericó

Nom en català: Hipèric

Nom científic: Hypericum perforatum

Avui parlaré de l'Herba de Sant Joan, que també es pot anomenar hipèric, pericó, herba dels colps o herba foradada, entre altres noms comuns. 

Les flors de l'Herba de Sant Joan tenen forma d'estrella de cinc puntes, i són d'un color groc intens. Es pot trobar fàcilment a les vores dels camins i la seva recol·lecció ha passat de generació en generació. La tradició diu que ha de ser la nit de Sant Joan, però tot i així, les condicions per a recol·lectar-la aquella nit no sempre es donen, així que va bé consultar el calendari llunar, i recollir les flors una nit de lluna plena (la més propera a Sant Joan). La raó per la qual es preparava la nit del solstici d'estiu era per la influència de les forces de la terra sobre la sàvia de les plantes. 

Són diverses les propietats que se li atribueixen a l'herba de Sant Joan, entre elles es pot destacar els beneficis estomacals i diürètics per via interna, i com a cicatritzant de cremades, ferides lleus i alleugeriment de dolors provocats per colps si és per via externa gràcies a les propietats antiinflamatòries i cicatritzants. 

Si voleu ampliar informació i saber com recollir les seves flors, deixo enllaç a la següent web:

Herba de Sant Joan i la màgia de l'oli d'hipèric • Endèmica

Setmana de la Natura: Gràcies

Fa uns dies va acabar la Setmana de la Natura: durant dues setmanes des d'aquest espai he fet divulgació d'espècies d'ocells, plantes i papallones, he compartit retalls de llibres i hem escrit a partir de la frase 'Hi ha d'haver una altra manera de viure', en un Lletres i fils extra i especial per a l'ocasió; gràcies Carme i Sa lluna per sumar-vos-hi. 

Agrair-vos també per haver passat per aquí a interessar-vos per les espècies, espero que hagueu après alguna cosa o, si més no, potser heu conegut alguna espècie. 

Com que la natura hi és tot l'any, cal implicar-s'hi sempre que sigui possible, cadascú dins de les seves possibilitats i de la forma que pugui. Encara que ens sembli poc el que puguem fer, per petit que sigui el nostre gest, la nostra acció, tota aportació per a la seva defensa i conservació és benvinguda. 

Des del blog seguiré amb la divulgació d'espècies, de forma més espaiada, així com publicant retalls de llibres relacionats amb la natura i altres idees o propostes que se m'acudeixin.

Gràcies un cop més i seguim el camí dels llibres, l'escriptura i la natura. 

Una altra manera de viure | Lletres i fils Setmana de la Natura

A Pòntia dels Cards, un petit poble dels Pirineus, és l’últim dia de la Setmana de la Natura, que com cada any coincideix amb el Dia Mundial del Medi Ambient. Fa quinze dies que van començar a programar activitats relacionades amb el medi natural, però no només durant dues setmanes pensen en la natura, sinó que al llarg de l’any treballen per a la seva conservació i mostren com una altra manera de viure és possible.

Els primers habitants d’aquest poble que fa tretze anys estava abandonat van ser una parella que, cansats del ritme de vida accelerat que duien a la cuitat, van decidir fer un gir radical a la seva vida i anar-se’n a un escenari completament nou per a ells. Amb el temps més persones anaven arribant a Pòntia dels Cards, i han convertit el poble en un referent on el respecte i la conservació vers la natura són part de la seva identitat.

Actualment són vint-i-cinc, les cases habitades, i cada una d’elles porta el nom d’un ocell: Ca l’Oreneta, Cal Pardal, Can Rossinyol, Ca l’Abellerol, ca la Cadernera, Can Cargolet, Ca la Cuereta... i els carrers també tenen el nom d’alguna espècie, així podem trobar el carrer de la Rosella, el passatge de les Ravenisses, la placeta de les Malves amb la font de la Dent de lleó, i a fora del nucli, l’Aiguamoll de la Fotja, un espai natural restaurat amb un mirador per a l’observació d’aus i un entorn amb camins senyalitzats per a fer rutes.

Al poble hi ha un hort comunitari, una escola de bosc i una botiga on es poden comprar productes fets pels mateixos vilatans com sabons i detergents, pa, pastissos, galetes, coques... a més cada setmana ofereixen tallers de cuina per preparar plats amb plantes silvestres que es poden trobar per l’entorn. A fora de la botiga la seva propietària hi va crear un jardí per atraure papallones, i tot sovint les plantes i les flors reben la visita d’alguna espècie: la blanqueta de la col, la bruna de bosc, la blaveta, la papallona reina i, com no podia ser d’altra manera, la pòntia comuna, el símbol de Pòntia dels Cards.

Avui, Dia Mundial del Medi Ambient i per a tancar la Setmana de la Natura es pot visitar, a l’escola de bosc, una exposició amb fotografies, il·lustracions, poemes i reflexions amb el títol de ‘Hi ha d’haver una altra manera de viure’. Tots els habitants han contribuït a l’exposició aportant fotos i aquarel·les d’espècies de la natura, altres han escrit poemes, i alguns han fet reflexions perquè tothom qui visiti l’exposició pugui qüestionar-se el model de vida actual, proposant alhora alternatives per a crear un món en què la connexió amb la natura hi sigui present i la sostenibilitat formi part del dia a dia de cada un de nosaltres.

Com que el respecte, la conservació i l’estima per la natura són la identitat de Pòntia dels Cards, a més d’aquesta exposició per a la Setmana de la Natura, a l’escola de bosc n’hi ha una de permanent, acompanyada d’un audiovisual, amb el títol de ‘Reduïm més, reciclem menys’, en què la reducció de residus i la reutilització passen per davant del reciclatge, que sempre ha de ser l’últim pas. A l’exposició i l’audiovisual es proposen alternatives als plàstics posant èmfasi també en comprar només allò que és necessari. 

La divulgació i l’educació ambiental són constants en aquest poblet dels Pirineus, que és un exemple de com viure en harmonia amb la Mare Terra. Despertar la consciència, reflexionar sobre el model de societat i implementar canvis en el dia a dia és el que els mou, el que els empeny a transmetre-ho a altres persones, perquè els habitants de Pòntia dels Cards saben molt bé que... hi ha una altra manera de viure.

---

La meva aportació a Lletres i fils, especial Setmana de la Natura 2025. 

(*) El poble de Pòntia dels Cards i els noms de cases i carrers són ficticis: he jugat amb el nom d'espècies, algunes d'elles publicades durant la Setmana de la Natura.

Les hores isardes - Xavier Pujol - Enric Domingo

Un llibre fantàstic escrit per en Xavier Pujol, on descriu una ruta pel Pirineu Català durant set dies. Les narracions van acompanyades de fotografies, fetes pel mateix Xavier, i aquarel·les d'Enric Domingo, i totes són una autèntica meravella. En unes i altres hi podem trobar bells paisatges com estanys, muntanyes, animals, boires, flors com l'àrnica, el marcòlic groc, el clavell de pastor, el gerani de bosc, la genciana, etc., i papallones com l'Apol·lo, la Tornassolada, la Cleòpatra llimonera, l'Argentada de muntanya, etc... Text, fotografies i aquarel·les fan una combinació excel·lent que fa de Les hores isardes una lectura per rellegir i unes imatges per admirar una vegada i una altra.

Les hores isardes és més que un simple dietari d'una setmana de ruta. La capacitat descriptiva del Xavier és, realment digne d'elogi. El que fa les seves narracions tan interessants és que les seves paraules estan impregnades de la seva actitud.

L'Enric té un mèrit indescriptible: arribar a un refugi cansat després de triscar durant tot el dia i posar-se a pintar. No hi va haver ni un sol dia que no ho fes.

-Jordi Sant al pròleg-

La passejada de després de sopar la fem envoltant el llac en direcció a la presa de Colomers. Una boira, lleugera com un mantell de seda, reposa sobre l'aigua. Infon una mica de misteri al capvespre, com si fóssim dins d'un núvol.

La humitat i la visió fantàstica dels entorns em fa sentir com si passegés dins d'una de les aquarel·les de l'Enric.

La felicitat va i bé com les nuvolades, com la pluja, com les boires... De sobte t'arriba i no saps quant durarà.

-Fragment de Les hores isardes-

· Blog d'en Xavier Pujol: Fita

L'home que fabricava caixes niu - Javi Gómez - Gemma Solà

"Els parcs i carrers del barri es van anar omplint de les caixes niu d'en Paco. Quan alguna persona li preguntava què era allò que penjava, ell els explicava la importància d'ajudar els ocells i els mostrava les diferents espècies que es podien arribar a veure amb una miqueta d'atenció."

L'home que fabricava caixes niu és la història real d'en Paco, que un bon dia decideix que es dedicarà a ajudar els ocells del seu barri construint caixes niu. Un projecte viu i motivador que ens ensenya que si fem les coses amb il·lusió, amb dedicació i en companyia d'aquells que estimem, podem canviar el món i fer-lo una miqueta millor per a tothom.

Al conte hi ha il·lustracions d'ocells amb els seus noms, ideals per a introduir petits i grans en el món de les aus. També explica com fabricar una caixa niu, quins materials utilitzar i quines són les mides adequades segons el tipus d'ocell.

El títol del conte està inspirat en el de l'obra 'L'home que plantava arbres', del francès Jean Giono (1895-1970), que explica la història d'un pastor, de nom Elzéard Bouffier, que decideix recuperar el paisatge d'un lloc desolat dels Alps plantant-hi arbres cada dia al llarg de la seva vida.

Al conte hi surt la frase: "Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món", d'Eduardo Galeano (1940-2015), periodista i escriptor uruguaià. La cita s'ha convertit en part del pensament i la motivació de les persones que es dediquen a l'educació ambiental. Dones i homes que transmeten valors i actituds que aposten per formes de pensar i de fer més justes i respectuoses amb la natura i amb les persones. 

L'home que fabricava caixes niu

Text de Javi Gómez, il·lustracions de Gemma Solà.

Miniguies de camp

Continuem amb la Setmana de la Natura i en la publicació d'avui porto aquestes miniguies per a descobrir la flora i la fauna de Catalunya. A cada una s'hi han inclòs totes aquelles espècies més comunes i abundants que cal conèixer.

Són desplegables i plastificades, això fa que siguin pràctiques de portar. Jo tinc aquestes quatre: arbres, flors, ocells i papallones. Però n'hi ha més: de mamífers, insectes, arbusts, cetacis, tortugues, orquídies, plantes medicinals... fins a un total de 18 publicacions fins al moment.

Si voleu tenir una guia còmoda, amb informació bàsica però útil per a iniciar-se en la natura i conèixer la biodiversitat que ens envolta, aquesta és una bona opció. 

Miniguies de camp, de Cossetània Edicions i Oryx, amb il·lustracions de Toni Llobet i textos de varis autors segons la guia.

Miniguia de camp - La Finestra Lectora

Les flors són la part més vistosa de plantes que ens expliquen, només pel fet de ser-hi, el tipus de terreny on arrelen. Amb la seva bellesa atreuen i alimenten, a més de les abelles domèstiques, un munt d'insectes salvatges, pol·linitzadors i pedradors, tant o més amenaçats, fonamentals en la dinàmica dels ecosistemes. Moltes també tenen usos culinaris i medicinals per a nosaltres. Costa, doncs, pensar-hi en termes de "males herbes". 

Malgrat això, l'ús –i abús– d'herbicides les ha fet desaparèixer gairebé del tot, en alguns punts dels nostres paisatges agraris. Hi pot haver motivacions productivistes, en determinats conreus, però tot sovint, en marges i vores, sobretot, l'erradicació d'aquestes plantes és un empobriment no només estètic, sinó també com a ecosistema viu i dinàmic.

Conèixer-les millor és un primer pas per a valorar-les més. 

De la miniguia: 101 Flors de camp, de marges i vores de Catalunya que cal conèixer

Dent de lleó

Nom en català: Dent de lleó

Nom científic: Taraxacum officinale

La dent de lleó, o pixallits, és una planta tan habitual com imprescindible. Pertany a la família de les asteràcies o compostes, que té diverses espècies comestibles, però aquesta és una de les més conegudes i té més renom com a planta medicinal per les seves propietats depuratives i diürètiques (d'aquí el nom de pixallits).

Es pot trobar en prats humits, millor si han estat de pastura, racons ombrívols del bosc i indrets frescos. És present al llarg de l'any, però a partir de la primavera ja treu les seves flors groc llimona. La floració pot durar ben bé fins a finals de tardor. Cada flor és com un petit sol que enlluerna. Els fruits són aquenis (*) allargats i rugosos, acabats en un bec molt fi rematat amb un plomall esfèric conegut popularment com a angelet. 

Aqueni (*): fruit sec que no s'obre en madurar, la llavor del qual no s'adhereix a les parets.

FONT:

· Flors silvestres comestibles: Una guia + Un quadern de camp - François Couplan

· Gastronomia salvatge

Que boniques són les dents de lleó! M'agrada veure-les, especialment a la primavera, als marges de camins, als prats enmig d'altres flors. Quan són grogues són precioses, i també quan són com un angelet i  ens ve de gust demanar un desig, oi? Jo demano que hi continuïn sent, que les dents de lleó i altres plantes hi siguin presents, no només per a alegrar-nos la vista, sinó com a importància per a la natura, per gaudir d'ecosistemes rics en biodiversitat.