Un raig de llum
penetra a la fageda,
intensifica
el verd de tantes fulles
encén un bri de màgia.
Ensumar ens fa més humans, alhora que ens abraça a la deliciosa complexitat de la natura. Practicar i entrenar el sentit de l'olfacte són aquí, a la nostra disposició. No es necessita un equip o material sofisticat. Tampoc fa falta pagar cap coach, guru o entrenador privat. No has d'apuntar-te a cap gimnàs. Les olors, a milers de milions, són aquí, al nostra abast i a la nostra disposició. La vida fa olor i és gratis.
Els paisatges ens construeixen i ens conformen, molt més del que estem disposats a reconèixer. Però no ho fan només a través de la mirada. Ho fan amb els sentits. I l'olfacte és, sense cap mena de dubte, el que té un poder més evocador. I de què fan olor els paisatges? Si posem a banda l'activitat humana i la d'altres animals, el paisatge bàsicament fa olor de plantes. Pol·len, nèctar, fulles, flors, resina, fustes, algues. Eren aquí molt abans que nosaltres, i seguiran després que ens extingim.
Realment penso que entrenar el nostre olfacte, aprendre i alimentar la nostra curiositat olfactiva, pot ajudar-nos a tirar endavant i superar la crisi de valors, mediambiental i social que patim. Perquè no va només d'ensumar, sinó de canviar la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres, amb l'entorn natural i amb els nostres semblants.
Avui he tornat al camí de can Padró per arribar fins al Grau, en un matí que ha començat amb boira, la boira típica d’aquesta època de l’any, una boira que no et deixa veure el paisatge. Si has estat allà saps què hi ha, però si és el primer cop has d’imaginar. No era el cas, ja que he recorregut aquest camí unes quantes vegades, i conec bé què hi ha, encara que sempre hi ha detalls en els quals no m’havia fixat, o hi hagi hagut canvis, com els que he percebut després d’un mes sense passar per allà: les fulles ja estan tenyides dels colors de tardor. La riera, que feia molt de temps que estava seca, portava una mica d’aigua, se sentia el seu so, tímid però constant; les pluges han estat abundants, generoses. Alhora m’ha entristit veure arbres tombats, amb els troncs partits, i és que no tots han resistit a les fortes tempestes.
Tercera i última part de la cartografia poètica sobre el camí fins a la masia del Grau, passant per Can Padró i el Grauet, que vaig recórrer i escriure l'any passat.
Deixo també un enllaç al document en pdf amb les tres parts de tot el camí, per si ho voleu llegir tot junt, on trobareu algunes imatges i textos més. Es pot llegir clicant aquí.
Gràcies i espero que hagueu gaudit amb les fotografies, les paraules i tot el que la natura té per ensenyar-nos.
He recorregut una altra vegada el camí cap a Can Padró, avui amb la intenció d’arribar més lluny, fins al Grauet. He passat pel costat de la via del tren. M’he aturat a observar els pals de llum, on no hi havia ocells aquest matí de diumenge, no se sentien les seves veus, no hi eren amb els seus cants. Sí que he vist algunes papallones, especialment de color blanc, també alguna de color taronja, el color de la tardor que aviat tenyirà camins, parcs, boscos. Què em transmet aquesta estació? Octubre, el primer mes de tardor, acostuma a agradar-me, tot i que cada dia hi hagi menys hores de llum. Passar temps a l’aire lliure en aquesta època és agradable, no fa la calor sufocant de l’estiu ni el fred intens de l’hivern, aquest fred que cala ànima endins.
A la tardor el que cala endins són els seus paisatges, els seus colors ocres, notar els teus passos trepitjant fulles seques. Agafar fulles de terra, crear formes amb elles, intentar dibuixar-les, pintar-les; desenvolupar la creativitat innata que portem dins nostre, explorar-la, treballar-la perquè s’expandeixi. I que aquesta creativitat ens acompanyi la resta de l’any, a cada estació. Aprendre a observar la natura, amb tots els seus canvis: mirar-la, tocar-la, escoltar-la... notar-la al nostre interior, sempre amb cura, amb respecte i estima.
Segona part de la cartografia poètica del camí de Can Padró, aquest cop arribant fins una mica més enllà de la casa del Grauet, i que vaig recórrer i escriure l'octubre de l'any passat. El proper cap de setmana compartiré la tercera i última part del camí i la cartografia.
| . |
L’inici del camí, al final del passeig Francesc Macià a Sant Vicenç de Castellet, no crida l’atenció, no convida a endinsar-s’hi, però pocs metres després de començar, apareixen algunes flors i la mirada s’hi dirigeix; poques a la tardor, gairebé cap a l’hivern, tot i que algunes resisteixen a les temperatures fredes dels mesos de poca llum, aquests mesos en què ve de gust passar més temps a casa, alentint el ritme, mirant cap a dins per tornar a mirar cap a fora a la primavera, quan tornem a tenir més hores de llum i les flors creixin un altre cop en aquest camí, en molts camins i camps que s’ompliran de colors i olors.
Avançant uns metres, amb el camí que comença a fer pujada, trobem una casa ben cuidada on a vegades llueixen algunes flors al pati; a l’altre costat, davant de la casa i darrera d’una paret poc atractiva, hi ha els edificis d’unes fàbriques, la majoria d’elles tancades, tot i que encara queda alguna nau os es treballa. Anys enrere van ser lloc de feina per a moltes persones i famílies. Hi ha diferents formes de recórrer un camí, per plaer o per obligació, no és el mateix sortir a fer una volta perquè et ve de gust, que anar-hi perquè toca, perquè allà hi ha el teu lloc de feina. Com s’hi treballava en aquestes fàbriques? Hi havia bon ambient? Segur que hi ha moltes històries per conèixer, i si poguéssim parlar amb persones que hi van treballar, en aquestes o altres fàbriques, tindrien moltes anècdotes per explicar, experiències que romanen en els seus cors, segur que moltes d’elles dures, vivències que no s’obliden. Perquè en aquests llocs s’hi treballava dur, amb jornades llargues i un salari miserable, un salari just per viure.
Al final del primer tram el camí s’eixampla, amb la via del tren a mà esquerra; travessant-la, unes cases velles, algunes de reformades i d’altres abandonades, formen el barri del Raval. A davant i al fons, les imponents muntanyes de Montserrat i a mà dreta i a baix, uns horts mal cuidats al costat del riu Llobregat acaben de configurar el paisatge. Des d’allà ens arriba el so de l’aigua, barrejat a vegades amb el so del vent que podem notar a la pell; sons de la natura que ens atrapen, sensacions a percebre que ens conviden a estar en el moment present.
Primera part de la cartografia poètica del camí de Can Padró, que vaig recórrer en tres dies diferents (l'octubre de l'any passat 2024). La segona i tercera part de la cartografia, amb un tram més de camí a cada una, les publicaré els propers dies.
La meva relació amb la natura ha estat sempre molt propera. Recordo que quan era petita, amb la família, fèiem sortides i excursions per camins i boscos; jo jugava amb la terra, amb troncs o pedretes, m'embrutava les mans, em sentia feliç envoltada d'arbres, de fulles i flors. En l'edat adulta és quan he experimentat que passejar per un bosc, vora un riu o un parc és reparador, tant per a la ment com per al cor i l'ànima. La natura m'asserena, em calma, em retorna a l'essència.
Sempre m'ha fascinat visitar espais naturals, amb l'admiració i el respecte que mereixen, i ha estat en els últims anys quan he començat a interessar-me en els seus hàbitats, en les espècies que hi habiten. I en gran part ha estat possible gràcies a la fotografia. Captar ocells, flors, papallones... m'ha portat a descobrir-ne els seus noms de forma autodidacta, consultant llibres, webs, xarxes socials o demanant a altres persones. Però l'interès i la curiositat han continuat despertant-se i creixent dins meu, així que vaig fer una formació en educació ambiental que m'ha permès adquirir uns coneixements més sòlids i estimar encara més la natura, donant-li més valor i un significat més profund, així com la necessitat de transmetre com d'important n'és la seva preservació i conservació.
Dins meu es regirava el sentiment de pertinença a la terra tan intens com ho era el sentiment d'estranyesa. Esperava aterrar a un país que era el mirall de la meva persona, on per atzar ja no hi vivia perquè, d'entre milions de criatures, el destí se'm va endur. Vaig ser escollida i aquest privilegi, que sempre he tingut molt present, fa que em pregunti sovint: i per què jo? I com a única resposta rebo un silenci aclaparador. Si no vius d'esquena al món, un privilegi d'aquesta magnitud també fa de molt mal dur.
Havent dinat ens perdem pels carrers i carrerons de Bombai. Els carrers són plens d'enormes cartells de pel·lícules i descobreixo, sorpresa, que els pinten a mà. Uns homes enfilats a unes bastides fan anar el pinzell a consciència. Aquesta imatge i la de les dones que treballen a la construcció em sobten, segurament perquè la meva mirada occidental no les tenia enregistrades. Intento que no se me n'escapi cap detall; aquesta hauria pogut ser la meva vida.
A l'hotel, el luxe és tan desmesurat que produeix malestar; em dol la concentració d'ostentació i superficialitat. A l'altra banda del carrer hi ha el Bombai de veritat, això és com una bombolla on no arriba la remor de la vida real. En observar els qui s'hostatgen al Taj Mahal, em fa l'efecte que molts només venen a xuclar el que els ofereix l'Índia: indrets meravellosos, grans temples i palaus, una mica d'exotisme sense que els esquitxi massa. N'hi deu haver més d'un que deu quedar tan aclaparat amb el que hi ha fora que es deu passar les vacances tancat entre aquestes parets, amb aire condicionat i sense trepitjar res que no siguin sumptuoses catifes.
Comença la tardor i això vol dir que arriba una nova edició de Lletres i fils. Aquest cop es tracta d'escriure un text a partir de la imatge proposada i opcionalment s'hi poden incloure les següents paraules: font - arc - biblioteca. N'hi pot sortir una, dues o totes tres. El text pot ser de l'extensió i el gènere que es vulgui.
Tenim tres mesos per endavant per fer volar la imaginació i compartir-ho. Us animeu a participar-hi?
El cos absorbeix la calor de la música, gira quan augmenta el volum i alenteix quan el ritme canvia. El cos giravolta. I finalment, se sent lliure. Lliure de la por que sempre l'ha seguida. La por que l'ha escollida La por que sovint li talla la llengua i fa que li costi trobar les paraules, que sovint li fa caure les llàgrimes. La por que l'ofega tant que fins i tot ara, quan se n'alça per damunt, no se'n pot desfer del tot.
La van fer estar en un barracó durant moltes llunes abans que l'obliguessin a pujar a un vaixell. D'entrada, van deixar que jugués per allà, perquè era una nena. Però quan es va descobrir que els esclaus tramaven saltar per la borda, van encadenar tothom a un pal o a una altra persona. Va fer tot el viatge encastada al cos de dues persones. Massa cossos en un espai petit de fusta. Centenars de criatures, dones i homes.
Et presenten la guerra com una cosa gloriosa. «Estem posant fi a l'esclavitud», diuen. «Estem posant fi al sacrifici humà, això farà que la Costa d'Or sigui segura». Però valien això, les vides que s'han perdut?
![]() |
| Representació de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues |
I què en va quedar després? Milers
d’hectàrees cremades, animals morts, i els pocs que havien sobreviscut sense aliment
a prop. Famílies senceres ho havien perdut absolutament tot: allò que havien
construït, allò que els donava vida havia desaparegut. La natura havia cremat,
i amb ella tota identitat s’havia convertit en cendra.
![]() |
| Gavina corsa |
Comparteixo els haikus que vaig escriure i que han sortit publicats en els números 501, 502 i 503. El primer ja estava publicat aquí al blog, en el repte de 25 dies d'escriptura de principis d'any ;)