Camins de vida

. Traducció d'Eulàlia Sandaran La mare ha treballat tota la seva vida; a les cuines, per tota la casa. No ha tingut la vida fàcil. Recordo la vida sense nevera, sense cuina de gas, sense aigua corrent, sense telèfon. La mare s'ha cansat molt. * La mare també ha esdevingut "gemegaire i capriciosa". La malaltia, l'avorriment i la solitud li han afavorit les males inclinacions. Insisteix, es repeteix i cansa els que estan al seu costat. A vegades se n'adona i demana que no donem importància a aquestes "petites coses". * Què estava dient? Recorda'm el que deia, ja no em recordo de les coses recents, però recordo molt bé les coses llunyanes, és curiós, els records més antics em són fidels, no ens abandonen, mentre que els d'aquest matí, no els he conservat, no sé què n'he fet, potser han caigut per terra com les ulleres. Els vells records ens acompanyen fins a la tomba. En què es converteixen després?, no ho sé pas. * Des que hem vingut a aque

Foto: Gonçal Portabella Damunt de l'aigua els arbres xiuxiuegen ecos de somnis. Remoguts per les ones, ben altius, persisteixen. Continuem amb la publicació a la revista El Brogit de Castellbell i el Vilar, aquest cop amb una tanka, publicada al darrer número del mes d'abril. En aquesta ocasió amb un article sobre el mite de Narcís i Eco, escrit per Miquel Palau, que és qui publica un article cada mes sobre algun tema, i la col·laboració d'una companya i la meva en aquesta secció d' Haikús, Tankes i més ...  . Vola la fulla  remolí vers l'aigua sura pel mirall. -qui sap si- Només la gota desfà amb els seus cercles la pau dels arbres. Les branques esbotzades, els troncs ben clivellats. -Carme Rosanas- Reflex a l'aigua d'uns arbres que respiren. Gota que romp. -sa lluna- Plora la gota de rosada matinal. Cau molt lentament en son llit humit i fred bàlsam de ma tristesa. -qui sap si- Ondes sonores entre els arbres arrelen al mig de l'aigua. -Xavier Pujol-

Traducció de Jordi Martín Lloret "Desenes d'adults que havien creat canals amb els noms dels seus fills i que ni tan sols es plantejaven la qüestió de l'exposició o la sobreexposició. I aquests no eren els únics. N'hi havia prou de donar una ullada a les plataformes d'intercanvi de continguts per veure que la noció d'intimitat, per regla general, havia evolucionat profundament. Les fronteres entre l'interior i l'exterior ja feia temps que havien desaparegut. Aquella exposició de si mateix, de la pròpia família, de la pròpia quotidianitat, la recerca del m'agrada... Avui tot allò era una manera de viure, de ser al món. Un terç dels nens que naixien ja tenien una existència digital. I per tot el món centenars de famílies compartien la seva vida quotidiana amb milions de subscriptors.  Quantes ecografies es publicaven cada setmana a Instagram o Facebook? Quantes fotos de nens i familiars, quantes selfies? I si la vida privada ja no era res més que un c

. Per un camí amb vistes a Montserrat I una de les primeres flors que he trobat, amb companyia Elles també estan acompanyades Una que no hi pot faltar, la margarida Temps de roselles Un pipiripip ben eixerit                                                       Si us hi fixeu bé, a part del gallaret, què més hi veieu? Aquesta imatge no hi podia faltar                                                                   Unes campanetes, ben blanques i pures Entre el verd, surt el lila de les malves Demanem un desig? Minúscules però ben unides, fan un bon conjunt A l'exterior d'una casa, aquest test tan ben cuidat, quin goig I abans de tornar a casa, una darrera amiga, avui prenent el sol Doncs avui comparteixo les fotografies d'un camí que faig tot sovint. I ara que és temps de primavera hi ha una bona varietat de flors que el fan encara més atracctiu. Una d'elles, la rosella, ja sabeu té molts noms segons la zona; n'he posat de diferents a cada una de les fotos que he