Traducció de Pau Joan Hernández No diu res del que l'ha dut fins allà. Potser no ho sap, potser no ho sabrà mai. És l'instrument d'alguna cosa que la ultrapassa, no sap parlar-ne. Entre anorèxiques, el primer que es pregunta sempre és quant –quants quilos, quantes calories, quant de temps –, mai no es pregunta per què. Són coses que vénen més endavant, amb la sal de les llàgrimes. És la història d'una pedra trista. És dur estar trista quan ets una pedra i no tens ni tan sols mans per eixugar-te les llàgrimes. Plora, però qui ha sentit mai una pedra plorar, una pedreta ferida a l'ànima, des de fa tant de temps? Ella s'ofegava. Ja no tenia espai per existir, en la mirada dels seus pares, en el desig de plaure'ls, en aquella recerca de l'èxit, de la perfecció que havia acabat fent seva. Al començament només havia volgut reduir-se una mica per alliberar-se de tanta pressió, fins que un dia havia volgut desaparèixer.
