Les gratituds - Delphine de Vigan

Traducció de Jordi Martín Lloret

 

Els somnis els explicava diversos cops. Hi havia variants. Ja fos perquè el record s'anava precisant de mica en mica, o bé perquè hi afegia alguns detalls que li semblaven més colpidors, perquè nosaltres –que anàvem i veníem com ens donava la gana, en plenitud de facultats– poguéssim copsar el sentiment de terror que l'envaïa.

---

M'espera a la butaca.

No fa res mentre m'espera. No fa veure que llegeix, que fa mitja o que està ocupada.

Aquí, esperar és una ocupació a temps complet.

---

Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l'absència, amb els records desapareguts, i amb aquells que ressorgeixen, darrere un nom, una imatge, un perfum. Treballo amb els dolors d'ahir i amb els d'avui. Amb les confidències. I amb la por de morir.

---

Envellir és aprendre a perdre.

Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. 

I ja no hi ha res en la columna dels beneficis.

Un dia, deixar de poder córrer, caminar, inclinar-se, ajupir-se, aixecar, allargar, doblegar, girar cap a un costat, cap a l'altre, ni endavant, ni endarrere, ni al matí, ni al vespre, ni mai. No parar d'adaptar-se.

Vides quotidianes | Lletres i fils

Art urbà a Manresa

Des de la finestra d'aquesta habitació estreta però lluminosa contemplo l'edifici que tinc davant: al primer pis la senyora Martina és a la finestra amb la mirada al cel; des que va quedar vídua se sent sola, la casa li cau a sobre. La senyora Amàlia, la veïna dels baixos, aparta la cortina per saber què passa a fora. I al pis on jo vivia fins fa tres mesos hi han arribat uns nous veïns; des de la vorera dos nois pugen un sofà mentre el nou llogater els dona indicacions des del balcó del que va ser el meu menjador durant vint-i-set anys. Els observo amb certa recança però alhora penso que he tingut sort de trobar un lloc al mateix barri, just davant del que ha estat casa meva durant tant de temps. Des que a la feina em van reduir la jornada i amb la impossibilitat de trobar res més vaig haver de fer un plantejament. Els mesos avançaven i no podia pagar el lloguer. I va sortir aquesta oportunitat, que mai havia imaginat que em podria tocar de prop, però la vida dona moltes voltes.

Ara comparteixo pis amb cinc persones més: un matrimoni amb dues nenes i un jove estudiant. La convivència és bona, cadascú té el seu espai i fem els àpats al menjador, on alguns dies coincidim tots, com avui.

–Sara! He preparat cuscús, vols portar-ne a les veïnes? –crida la Fatima des de la cuina.

–Sí, gràcies Fatima –dic mentre vaig cap a la cuina.

Agafo els dos plats amb cuscús, hi afegim dos platets més amb uns dolços i surto del pis. L'Amàlia, que encara mira des de darrera les cortines em saluda.

–Vinc a veure-us a tu i a la Martina -dic abans de travessar.

A l'Amàlia se li il·lumina la mirada, mentre la Martina no m'ha vist encara, abstreta en els seus pensaments a la finestra de casa seeva, tot i que sé que la meva visita l'alegrarà. Gairebé trenta anys de veïnatge no s'obliden fàcilment i, malgrat no estar a la mateixa escala, els lligams d'amistat continuen ben forts entre nosaltres.

---

La meva proposta per a Lletres i fils de març: https://nurialaroca.blogspot.com/2022/03/lletres-i-fils-marc-2022.html

La noia del quadern - Bart Van Es

Traducció d'Ernest Riera

La Lien nota una tibantor a tot arreu i s'adona que plora i, un cop ho sap, ja no pot parar. Les llàgrimes li surten a raig. Llavors, la pena l'aclapara com una malaltia, li cau al damunt com una onada fosca i enorme. Desesperada, sense saber què fer amb ella, la tieta s'emporta la Lien a fer una passejada pel parc, on la nena continua plorant sense parar. Llavors són totes dues, les que ploren, amb les mans agafades i el cel gris de la tardor al damunt. Mentre ploren juntes, la Lien s'agafa a aquella dona forta i càlida, i al sentiment de pèrdua se n'hi afegeix un altre, el d'amor.

---

La mortalitat jueva als Països Baixos durant la Segona Guerra Mundial, d'un vuitanta per cent, va ser més del doble que a cap altre país occidental, molt més alta que a França, Bèlgica, Itàlia o fins i tot Alemanya i Àustria. Per a mi, educat vagament en el mite de la resistència holandesa, això és un veritable xoc.

---

Un cop més, la Lien passa d'un adult a un altre, sense una explicació ni un comiat com cal. La Lien lliurada aquest cop, però, és una criatura diferent: cap llista de noms de carrer divertits no li cridaria l'atenció, ara. No la veureu plorar perquè troba a faltar els seus pares o els Van Es, ni s'esforçarà per fer amistat amb una nova colla de nens quan arribi a la seva nova llar. Una cortina d'autoprotecció l'envolta. Gairebé l'única cosa que enregistra la seva memòria és el terra fred de pedra i la manca de llum natural.

---

Com pot ser que jo, criat en un món de privilegi i estabilitat, entengui l'experiència d'una nena durant la Segona Guerra Mundial? Com puc entendre què se sent quan ets una criatura i vius en un aïllament total, quan perds tota consciència de tu mateix? En quina profunditat podem entendre l'experiència vital d'una altra persona?

---

–Mira! Aquesta és exactament la roba que recordo que la meva mare tallava a la taula de la cuina!

I vet aquí –com un animal suspès per Damien Hirst en un tanc de formol–, una cinta ampla de roba groga on hi ha estampades estrelles on hi posa «Jueu», «Jueu», «Jueu», «Jueu».

És monstruós, però també íntim. La Lien s'hi està al davant, amb un mig somriure, amb la cara engroguida pel reflex de la llum. Just darrere seu, en un altre aquari, hi ha un vestit de nena amb una estrella cosida, i també un rètol de fusta amb la llegenda: «Prohibit als jueus».

Lletres i fils | Març 2022

Art urbà a Manresa - Via de Sant Ignasi

Arriba una nova proposta de Lletres i fils, aquesta vegada amb la imatge d'aquest mural pintat en un edifici de Manresa. A veure quines històries imaginem; pot ser un relat, poema, diàleg, carta...

Us animeu a participar-hi?  

---

 

PROPOSTES REBUDES 

 

· Artur: Un dia qualsevol

· Carme: Lletres i fils - Març  

· Núria: Vides quotidianes

· Salluna: Concentració al barri