Camins de vida

Traducció d'Antoni Garcia En els llibres que escric sempre hi ha una recerca que es basa en els sentiments, en allò que dóna sentit, fonament i riquesa a la vida. Mai no m’ha interessat parlar del xiuxiueig superficial de les tafaneries, la paròdia trista i degradant del sentimentalisme que ens aclapara contínuament. Què és el bonisme? Si he de ser sincera, no ho sé, no en tinc ni idea. Com tots els «ismes», pertany a una categoria de pensament que és totalment aliena a la meva manera de ser. La destrucció és sempre el camí més curt: per matar, n’hi ha prou de prémer un gallet; per no matar, hem de fer l’esforç enorme de provar d’entendre’ns. Hem de netejar els cors, ens hem d’acostumar a comprendre els altres en comptes de jutjar-los, hem de deixar de tancar-nos i hem de començar a obrir-nos, no hem de viure la pau com una idea, sinó com el ritme mateix de la vida. Qui no em coneix personalment, es pensa que sóc una dona tancada, neuròtica, intolerant. Sempre m’he

El nostre pas mai no és neutre i modifiquem, potser de manera irreversible, el significat del camí; ignorar aquest poder és un recurs infantil o covard. Potser aprofita aquestes escletxes d’autoritat per imaginar-se important, per alimentar la il·lusió que el món gira per complaure’l; simular tenir el poder a les mans és una manera antiga d’amagar febleses. El buit té una força desesperada, i quan t’agafa no et deixa anar, com un nàufrag; que tu també t’enfonsis no és el seu problema. Trencar un vell costum pot fer-te dubtar, perdre l’equilibri que t’aguantava dalt del fil. Per a alguns la vida és un camí; per a altres, una corda fluixa; i ell sempre ha patit l’estrany vertigen del trapezista.