Pams | Els relats de la Carme

“Abans de formar part de la nostra entitat llegeix aquesta història, si us plau, i decideix si vols unir-te a nosaltres.”

Aquest missatge, escrit a sota d'una il·lustració on es veu un grup de persones mirant embadalides cap amunt i amb uns nassos molt llargs, està penjada al vestíbul d'entrada del local de l'Associació PAMS. A sobre d'una taula, un fulletó explica el perquè d'aquesta imatge.

«L'Associació fotogràfica PAMS va néixer l'any 2015 després que un grup de fotògrafs aficionats vam decidir crear-la per oferir cursos i tallers de fotografia així com organitzar exposicions benèfiques a favor de diferents projectes d'ajuda humanitària i animalista. A més, l'esperit de l'entitat sempre ha estat la cooperació i mai ens hem plantejat competir, així que des d'un principi vam deixar per escrit en els nostres estatuts que no promouríem cap concurs on, per exemple, s'hagués d'escollir quina imatge és millor.

PAMS realitzem, cada trimestre, un taller d'iniciació a la fotografia per conèixer els aspectes principals i bàsics de la càmera i, un cop finalitzat, els participants trien una o dues imatges que hagin fet durant el curs per exposar-les al nostre local i posar-les a la venda. Així doncs, cada tres mesos té lloc una exposició els beneficis de la qual es destinen a una entitat concreta.

Quina va ser la nostra sorpresa quan, en l'exposició corresponent al tercer trimestre de l'any 2018, hi va haver persones que ens informaven que les fotografies exposades eren de la seva autoria i no dels qui havien fet el taller amb nosaltres. I ens ho van demostrar ja que estaven publicades a les seves pàgines web, blogs o xarxes socials. Evidentment el primer que vam fer va ser disculpar-nos i canviar els noms a cada fotografia. Però vam voler anar més enllà. Quan algú s'inscriu en un taller demanem una fotografia digital mida carnet, així que vam agafar les fotografies de tots els plagiadors i en vam fer una composició allargant-los el nas a cada un d'ells. La imatge es va exposar al vestíbul del nostre local explicant els motius d'aquell muntatge i amb els noms i cognoms de cada plagiador, a qui vam convidar i, en saber-se descoberts, la majoria van sentir vergonya, alguns van demanar perdó i algun altre encara es va fer el milhomes expressant “tampoc n'hi ha per tant, només per agafar unes fotos”. Quins nassos! La fotografia la vam tenir penjada fins la següent exposició i llavors la vam canviar per aquesta il·lustració.

Com pots comprovar, a la nostra entitat no acceptem ni lladres ni pedants. En cas de detectar qualsevol plagi o irregularitat, no podràs formar part del nostre projecte.

Com hem esmentat a l'inici d'aquest escrit, tenim ganes d'ajudar i millorar la societat en què vivim, ni que sigui una mica. Som conscients que no és una tasca fàcil i que no aconseguirem grans canvis però, com diuen, els petits canvis són poderosos. I això només ho podem fer des de la honestedat, la humilitat i la transparència.

Si vols contribuir a construir cada dia un pam més de solidaritat, les portes de la nostra associació i dels nostres cors són obertes. Pas a pas, pam a pam amb il·lusió i ganes d'aprendre volem fer un món una mica menys hostil per uns quants. Posant-hi pams d'empatia, de comprensió, de bondat i esperança. Aquests són els lemes de l'Associació PAMS. Gràcies per la teva col·laboració.»

---

Aquesta és la meva proposta a 'Els relats d'estiu de la Carme', que publica cada any els mesos de juliol i agost al seu blog: https://carmerosanas2.blogspot.com/2021/08/relats-de-la-carme-del-mes-dagost-un.html

Memòries d'un amic imaginari - Matthew Dicks

Traducció de Mar Albacar i Morgó

No sé perquè tothom diu que en Max és tan complicat. A en Max l'únic que li passa és que les persones no li agraden de la mateixa manera que als altres nens. Sí que li agrada estar amb la gent, però d'una altra manera. Li agrada la gent a certa distància. Com més allunyat et mantens d'en Max, més li agrades.

---

La gent desconcerta en Max, per això li costa tant tenir-los a prop. La senyoreta Hume intenta ensenyar a en Max a jugar amb altres nens, per entendre el que volen dir quan són sarcàstics o fan bromes. En Max, senzillament, no ho entén. Quan els seus pares discuteixen, la mare diu que al seu pare els arbres no li deixen veure el bosc. Això és el que li passa a en Max, només que amb el món sencer. No és capaç de veure les coses grosses per culpa de totes les coses petites que li passen per davant.

---

És molt estrany ser un amic imaginari. No et pots ofegar, ni posar malalt, ni caure i obrir-te el cap, ni agafar una pneumònia. L'única cosa que et pot matar és que una persona no cregui en tu. Això passa molt més sovint que els ofecs, els cops i les pneumònies junts.

---

Tocar en Max seria el pitjor que podria fer. Tampoc seria convenient escridassar-lo. Seria com empènyer-lo al món interior en què de vegades es queda blocat. En comptes d'això, li parlo en veu baixa i ràpidament una vegada i una altra. Intento acostar-m'hi amb la veu. És com si li llancés una corda i li estigués demanant que s'hi agafés. De vegades, funciona i el puc treure abans no es bloqui i, de vegades, no funciona. Tanmateix, és l'únic que serveix.

---

Has de ser la persona més valenta del món per poder sortir cada dia i ser tu mateix quan a ningú no li agrada com ets.