Camins de vida

Li costava resignar-se a fer de la vida un seguit de dates impertorbables, però inevitablement hi tornava una vegada i una altra per por que en un mal descuit se li esborressin de qui sap quin lloc obscur i pregon. L’espècia humana som ben bé un misteri. No sé en quin punt de l’evolució es va complicar tot tant. Plorava amb els ulls oberts sense consol i només ella sabia perquè ho feia. Plorava perquè sentia els innombrables batecs de la vida i la monotonia del dia rere dia i sobretot sentia l’agredolça sensació que tot se’n va, irremeiablement. La gent veu que la vida dels altres se’n va i mira de consolar-se com pot mentre espera que la seva faci el mateix camí. La gent veu que la seva vida se’n va i calla i no en parla. Què era l’amor? Es resistia a creure el que últimament havia sentit dir en algun programa de la televisió, la perpetuació de l’espècie, un contracte purament emotiu per garantir generacions futures, una emoció que neix en una cinquena part de segon.

Traducció de Montserrat Vendrell Tot i les seves circumstàncies, mai no va perdre el tremp o la seva estimació per la vida. Era humil. Potser no sigui la paraula correcta –al capdavall era un gat–, però no era arrogant. Transmetia seguretat. Tal vegada era l’aplom d’un supervivent a les portes de la mort. Potser és la serenor que provoca ser a prop del final, sense esperança, i veure que has pogut retrocedir. No en tinc ni idea. El que sé és que des del moment en què el vam trobar, en Dewey estava convençut que tot aniria bé. Un home gran compareixia a la mateixa hora cada matí, seia a la mateixa cadira, espaiosa i còmoda, i llegia el diari. La seva dona acabava de morir i estava sol. Mai no hagués pensat que era un amant dels gats, però la primera vegada que en Dewey va pujar a la seva falda, el senyor va somriure amb plaer. De sobte, ja no estava llegint el diari en solitari. La biblioteca no és un magatzem. És un centre vital per a la comunitat. Els carrers acabats d