 |
| Traducció de Montserrat Vendrell |
Tot i les seves circumstàncies, mai no va perdre el tremp o la seva
estimació per la vida. Era humil. Potser no sigui la paraula correcta
–al capdavall era un gat–, però no era arrogant. Transmetia seguretat.
Tal vegada era l’aplom d’un supervivent a les portes de la mort. Potser
és la serenor que provoca ser a prop del final, sense esperança, i veure
que has pogut retrocedir. No en tinc ni idea. El que sé és que des del
moment en què el vam trobar, en Dewey estava convençut que tot aniria
bé.
Un home gran compareixia a la mateixa hora cada matí, seia a la
mateixa cadira, espaiosa i còmoda, i llegia el diari. La seva dona
acabava de morir i estava sol. Mai no hagués pensat que era un amant
dels gats, però la primera vegada que en Dewey va pujar a la seva falda,
el senyor va somriure amb plaer. De sobte, ja no estava llegint el
diari en solitari.
La biblioteca no és un magatzem. És un centre vital per a la
comunitat. Els carrers acabats de pavimentar són molt agradables, però
no aixequen els ànims de la nostra comunitat. No com una biblioteca
acollidora, sociable i hospitalària. No estaria bé que per qüestions
morals tinguem una biblioteca de la qual puguem sentir-nos orgullosos?
En Dewey posava el cap a la meva falda i gemegava quan jo plorava o
em llepava les llàgrimes de la cara. Tothom es pot sentir identificat
amb això. Però puc dir-vos que era gairebé veritat, perquè algunes
vegades, quan em queia el món a sobre i em trobava a mi mateixa mirant
inexpressivament cap avall, plena de llagrimots als ulls, en Dewey era
alli, on el necessitava que hi fos.
Era una mascota? No. Va incidir en l’opinió que tenia la ciutat
d’ella mateixa? Absolutament. No tothom ho veia així, és clar, però érem
molts els qui ho crèiem. En Dewey ens va fer recordar, un cop més, que
érem una ciutat diferent. Una població compassiva, que valora les
petites coses i que entén que a la vida no importa la quantitat, sinó la
qualitat.
Vivim en una cultura de despreniment que amaga la gent gran i intenta
obviar-la. Tenen arrugues, taques de senectud, no caminen bé i els
tremolen les mans o «eructen massa als seus pantalons». No volem veure
tot això. Fins i tot als vells consumats, als que ho han donat tot a la
seva vida, els volem fora de la nostra vista i del nostre pensament.
Ulls que no veuen, cor que no sent. Però potser la gent gran i els gats
vells tenen coses per ensenyar-nos, si no és sobre el món, és sobre
nosaltres mateixos.
