Camins de vida

Si les coses no vols que continuïn vives, se’ls ha de donar sepultura, no només arraconar-les, oi? La gelosia ho arrasa tot, fa com la sal en un camp per llaurar; ja no hi creix ni una mala herba mai més. Aquest monstre, perquè la gelosia és un monstre, pot arribar a fer cometre el crim més esgarrifós, en el pitjor dels casos. Del que no hi ha dubte és que anul·la la personalitat més forta i més centrada. I la víctima és tan qui pateix la gelosia com qui en rep els efectes. Cada suïcidi fa preguntar-nos a cada un de nosaltres quina responsabilitat hi tenim, i açò ens du a sentir-nos-en culpables. Però com que la culpabilitat és irracional, l’única cosa que podem fer és foragitar-la, expulsar-la com si fos un mal esperit que ens ha posseït. La bellesa dels llocs, com la de les persones, no depèn dels monuments històrics ni de les postes de sol meravelloses que ens ofereixen, ni de la perfecció d’un nas en un rostre, sinó que depèn de les vivències que ens hi lliguen.