Els seus ulls, d’un color indesxifrable, m’amaraven d’equilibri, una
sensació estranya per al xiquet indecís i tímid que era llavors, que
encara soc i que, em temo, sempre seré.
Voldria gaudir dels avantatges de la invisibilitat, perquè fins ara
només en pateix inconvenients. La seva invisibilitat no és qüestió d’un
experiment cientific carregat de glamur i misteri que el converteixi en
un súper heroi, sinó de la impotència. És qüestió d’actitud, ho sap,
però desistí fa temps de barallar-se amb la seva manera de ser, o de no
ser, vet aqui el dilema.
Les multituds l’angoixen. I les trobades cara a cara, quan
l’interlocutor pot apreciar com s’humitegen els porus de la pell,
l’intimiden. Només es mou en certa comoditat quan disposa de l’espai de
maniobra exacte, ni poc, ni massa; un marge estret que encara no sap
definir clarament.
Caure en l’espiral d’indecisions petites és una forma covarda d’obviar indecisions més grans.
Sembla estrany com creixen les cases quan t’hi trobes sol; es fan
amples, i altes, i fredes, i els passos hi ressonen, i els silencis se’t
claven, i t’encongeixes perillosament.
Quan els cordills del record cauen a terra, s’emboliquen sols, uns
amb els altres, misteriosament, com les serps al cistell d’un flautista;
si estires d’un fil no saps quants nusos trobaràs.
