Haikus | El Breny

Grup d'orenetes
juntes faran el viatge
de migració.

Vol d'orenetes

ens encomana vida,

el cap enlaire.

-Carme Rosanas-

Orenetes van,

sospiren en el vent,

la primavera.

-Sa lluna-

Solitària

espera les companyes

per volar juntes.

A finals del mes d'agost, en una passejada curta, vaig veure moltes orenetes. Hi va haver un moment que el cel es va omplir amb el seu vol, no vaig fotografiar aquest instant, simplement el vaig observar.
Sí que vaig captar aquestes dues imatges: un grup d'orenetes juntes, sempre s'agrupen en el moment de la migració. I una oreneta sola, esperant les companyes per marxar en companyia.
Ara les orenetes ja han marxat, però esperarem el seu retorn a finals de febrer / principis de març, anunciant-nos que la primavera ja s'acosta.

I d'aquestes imatges n'han sortit un parell d'haikus que s'han publicat a l'últim número de la revista El Breny.

El blau entre nosaltres - Ayesha Harruna Attah

El cos absorbeix la calor de la música, gira quan augmenta el volum i alenteix quan el ritme canvia. El cos giravolta. I finalment, se sent lliure. Lliure de la por que sempre l'ha seguida. La por que l'ha escollida La por que sovint li talla la llengua i fa que li costi trobar les paraules, que sovint li fa caure les llàgrimes. La por que l'ofega tant que fins i tot ara, quan se n'alça per damunt, no se'n pot desfer del tot.

---

La van fer estar en un barracó durant moltes llunes abans que l'obliguessin a pujar a un vaixell. D'entrada, van deixar que jugués per allà, perquè era una nena. Però quan es va descobrir que els esclaus tramaven saltar per la borda, van encadenar tothom a un pal o a una altra persona. Va fer tot el viatge encastada al cos de dues persones. Massa cossos en un espai petit de fusta. Centenars de criatures, dones i homes. 

---

Et presenten la guerra com una cosa gloriosa. «Estem posant fi a l'esclavitud», diuen. «Estem posant fi al sacrifici humà, això farà que la Costa d'Or sigui segura». Però valien això, les vides que s'han perdut?

L'abans i el després | Relats d'estiu de la Carme

Representació de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues

Hi va haver un temps en què en aquells boscos hi vivien molts animals: cérvols, cavalls, cabirols, porcs senglars, vaques, vedells... als arbres s’hi enfilaven esquirols i molts ocells hi feien parada o hi tenien el seu niu: gafarrons, verdums, tallarols... i també hi havia els insectes i els fongs, petits alguns, invisibles els altres, tots necessaris.

En aquells boscos també hi vivien persones que cuidaven i treballaven la terra, però cada vegada eren menys els qui volien ocupar-se’n i els pocs que quedaven feien el que podien amb els recursos de què disposaven. Amb el pas dels anys tot es degradava cada cop més: acumulació de deixalles, espais abandonats, i en conseqüència, menys vida vegetal i animal.

I va arribar un dia en què aquells boscos van començar a cremar: unes petites flames que de seguida es van convertir en gegants es van escampar ràpidament, sense aturador. Van tardar setmanes en poder-les apagar del tot, lluitant dies i nits senceres: bombers, voluntaris, moltes persones s’hi van deixar la pell i, malauradament, alguns d’ells la vida.

I què en va quedar després? Milers d’hectàrees cremades, animals morts, i els pocs que havien sobreviscut sense aliment a prop. Famílies senceres ho havien perdut absolutament tot: allò que havien construït, allò que els donava vida havia desaparegut. La natura havia cremat, i amb ella tota identitat s’havia convertit en cendra.

Han passat uns quants anys i aquells boscos encara no s’han regenerat. A la natura tot segueix el seu ritme, i la lentitud i l’anar fent en són trets identitaris. Allà, no hi ha lloc per a les presses que imperen a la societat.

Passejant entre petits arbres en creixement, entre paratges malmesos per la deixadesa dels qui haurien de posar-hi les eines i els recursos per preservar-los, s’hi poden apreciar les cicatrius de la vida que hi va haver: animals i persones vivint del que estimaven, en harmonia amb la natura, una harmonia que avui és molt lluny de recuperar-se. Hi ha quedat el color negre i, mai esborrats del tot, els senyals i les marques del que un dia va existir.

---

La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme

Gavines i gavians

Gavina corsa

En la publicació d'avui parlaré d'aquests tres ocells: la gavina riallera, la gavina corsa i el gavià argentat de potes grogues. Sabeu distingir-los? A continuació, una explicació breu de cada un d'ells i els trets distintius.

Gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus)

Gavina típica que en plomatge estival té una caputxa de color marró xocolata fosc molt característica, es torna morena, he he. A l'hivern el cap el té de color blanc amb una taca negre darrere l'orella. El bec és vermell, més o menys pujat de to segons l'època de l'any. El seu crit recorda al d'una rialla, d'aquí li ve el nom. 

Es veu sovint en molls, ports i costes, generalment en grups que poden arribar a ser nombrosos. Sempre lligada a l'aigua, s'alimenta de qualsevol matèria viva que hi trobi, des de cuquets i crustacis a petits peixos. Sovint també aprofita deixalles.

A l'hivern és quan la costa catalana s'omple de gavines procedents del centre i nord d'Europa que arriben massivament. 

Gavià argentat (Larus michahellis)

Ocell de mida considerable, de color blanc amb la part superior de les ales grises i les puntes negres. Les potes i el bec són de color groc en els exemplars adults. Els exemplars joves són més bruns.

És molt freqüent a platges i ports, però també s'observa sobrevolant diferents ciutats i terra endins. 

S'alimenta de peixos, mol·luscs, vegetals, petits mamífers i restes que troba als abocadors. És un ocell molt adaptable i acostumat a les persones, si no es va en compte, et pot arribar a robar un gelat o un entrepà.

Gavina corsa (Larus audouinii)

És més aviat grossa, però no tant com el gavià argentat. Té el bec roig i les potes negres, que fa que es pugui distingir del gavià argentat i la gavina riallera. La gavina corsa, a més, està lligada a la costa i no es veu a l'interior. La colònia més important és al Delta de l'Ebre, una de les més grans del món. Fa desplaçaments importants al llarg de tot el Mediterrani i s'alimenta principalment de peixos. 

FONTS: 

GRIMBIRDS.COM

BIRDING CATALUNYA

Haikus | El Breny

Des de fa uns mesos, els integrants que formem el grup 'Tastet de haikus', hem començat a col·laborar a la revista El Breny de Sant Vicenç de Castellet, sumant d'aquesta forma un altre espai on publicar els nostres haikus, com fem a la revista El Brogit del Montserrat. 

Comparteixo els haikus que vaig escriure i que han sortit publicats en els números 501, 502 i 503. El primer ja estava publicat aquí al blog, en el repte de 25 dies d'escriptura de principis d'any ;)

El bosc em guia

cap a la meva essència

on tot és calma.

(El Breny - Número 501)

Ales esteses,
blanqueta i pura es mostra
abans d'alçar el vol.

(El Breny - Número 502)

El mar ens banya

el cos i la mirada.

És temps de pausa.

(El Breny - Número 503)

Gràcies als companys de la revista El Breny per oferir-nos una pàgina per a haikus a la seva revista.

L'olor que fa després de la pluja | Cédric Sapin-Defour

L'Ubac es meravella per tot, per una eruga, pel vent entre els arbres, pel que ja no es veu. No deixa passar res del que podria animar-li la vida. La seva facultat per meravellar-se és un antídot al desencantament, no exigeix cap estràs, és bastant vital en suma, tots els rondinaires haurien de passar un hora amb un gos.

---

Avui, no moure'm constantment entre els blaus de postal ja no em desagrada tant, aquest gos m'ha ensenyat a fruir de l'exterior tal com es presenti, a trobar-li, si està turmentat, un caràcter, una estètica addicional perquè al capdavall només és, com tota altra cosa, l'ús que en fem. Avui, si n'hagués de triar un de sol, m'inclinaria pel cel incert. És una mica la vida, això: si fos sempre radiant o emplomada, podríem cansar-nos-en. Inestable, amb les seves variacions, les valorem totes i cadascuna.

---

Nosaltres, els hiperconnectats, en la gran història de les separacions, hem perdut la connexió més afavoridora, cada passejada m'ho confirma, aviat els únics cants d'ocell que ens faran aixecar les orelles seran les recepcions de missatges a les nostres pantalles. Aquest gos em torna a ensenyar els ésser vius del voltant, a escoltar les músiques de la natura, les seves amplituds, les seves respiracions, a mesurar-ne els estats, a desxifrar-ne els codis. Que ho he sabut mai? Si la vida m'ha demostrat que, per conèixer un paisatge, no hi ha res més fidel que experimentar-lo a través del cos, a la llarga, humil i en qualsevol època, l'Ubac em diu encara una altra cosa, que cal ser-ne, confondre-s'hi i no tenir por que ens travessi. 

L'obrador dels prodigis - Cristian Escribà & Sílvia Tarragó

L'educació ha de tenir una base científica i racional. Castigar no porta enlloc. S'ha de guiar els nens perquè aprenguin, sense condicionar-los. Per això em va agradar tant que inauguressin fa tres anys l'Escola de Bosc a la torre de l'advocat Josep Laribal. Allà els nens aprenen a través del contacte directe amb la natura, poden experimentar amb l'entorn... una meravella!

---

La prioritat dels Escribà durant aquells primers anys de postguerra va ser tirar endavant el negoci. Una tasca extremament difícil, ja que el país es trobava immers en la penúria després de la devastació ocasionada per la guerra. I la política econòmica del règim, basada en l'autarquia i l'intervencionisme, només va servir per sumir encara més la població en l'empobriment i la necessitat.

---

De sobte, va tornar a veure-ho clar. Que li proposessin treballar a l'obrador anava més enllà de casualitats o diligències encertades. Era un nou prodigi. Perquè no era habitual que una dona s'iniciés en l'aprenentatge de la pastisseria, ja que era un món tradicionalment masculí.

---

La feina del pastisser anava molt més enllà dels dolços. Si s'hi posava l'ànima, l'obrador podia esdevenir una fàbrica de sensacions, il·lusions i sorpreses.

Unes altres vacances | Relats d'estiu de la Carme

Refugi de l'Illa, Principat d'Andorra - Foto de Xavier Pujol

Després del cansament per la ruta d’aquest primer dia de vacances, l’Aina arriba al refugi de l’Illa amb la intenció de descansar. S’ha omplert la vista i l’ànima de paisatges meravellosos, s’ha embriagat del so de cascades d’aigua, s’ha refrescat les mans i la cara en algunes fonts, ha notat el sol i el vent a la pell, s’ha descalçat per sentir l’herba als peus. Es mereix una pausa, físicament però també anímicament. Aquest primer dia ha estat fantàstic, però un estiu més, i ja en fa uns quants, ha de passar les vacances sola. Per diferents circumstàncies la vida l’ha allunyada de persones que havien estat importants per a ella, però a vegades cadascú segueix els seus camins.

Entra al refugi i, en una de les taules, dues cares conegudes la saluden:

–Hola, Aina! Quina casualitat! –expressa sorprès en Víctor.

–Seu amb nosaltres –la convida l’Alfred.

–Hola nois, sí que és casualitat trobar-nos aquí, tan lluny de casa, oi? –fa l’Aina, i tots tres fan una rialla d’assentiment.

En Víctor i l’Alfred són veïns de l’Aina, viuen al mateix carrer, gairebé davant per davant, però coincideixen poc, només en comptades ocasions.

Després d’una bona estona en què mantenen una conversa agradable i de parlar de les rutes planificades, en Víctor no dubta gens i demana:

–Per què no vens amb nosaltres, Aina? 

–I tant, així estaràs acompanyada –afirma l’Alfred.

–No vull ser cap molèstia, potser voleu anar a la vostra –fa l’Aina amb timidesa.

–Molèstia cap ni una! Si et convidem és perquè volem compartir –afirma en Víctor.

–I serà una manera de conèixer-nos una mica més també, vivim tan a prop però hem interactuat poc –diu l’Alfred.

–Gràcies, nois! Doncs va, compartiré aquests dies amb vosaltres –diu l’Aina mentre se li il·luminen els ulls i un somriure se li dibuixa als llavis.

Mentre al refugi de l’Illa van entrant i sortint alguns excursionistes, l’Aina, en Víctor i l’Alfred continuen conversant alegrament. Per a ella ha estat una sorpresa ben agradable trobar uns veïns aquí dalt, a més de 100 quilòmetres de la seva ciutat. A vegades hi ha persones que són ben a prop i gairebé no coneixes, i en una estona vas descobrint aspectes d’elles que fan que t'hi sentis a gust i amb qui pots compartir més que veïnatge. Per a l’Aina, aquest estiu les vacances han començat d’una altra manera: amb menys soledat, amb més ganes de resseguir rutes en bona companyia.

---

La meva aportació als Relats d'estiu de la Carme.

Aniré passant pels vostres blogs i posant-me al dia, he fet vacances i, tot i que he passat més dies a casa que no pas a fora, la desconnexió digital sempre va bé.