La Cèlia contempla el dibuix que té
davant seu i la ment se’n va als records d’infantesa, quan amb gran delit
esperava l’arribada de la primavera. Recorda com es meravellava amb totes les
flors que veia, i com n’apuntava els noms a una llibreta per després
memoritzar-los; noms que li ensenyaven tant l’àvia com la mare. També en collia
algunes, de flors, i contenta tornava a casa per posar-les en un gerro. La
Cèlia també gaudia dels salts d’aigua que baixaven de la muntanya que hi havia
prop de casa, una aigua neta i clara que formava una riera on ficava les
mans per sentir-ne la seva frescor.
D’aquella nena petita, la Cèlia, que
ara té prop de cinquanta anys, en conserva el fet de meravellar-se amb l’arribada
de la primavera. Cada any surt a contemplar els primers ametllers que
floreixen, els camps que es van omplint de colors amb les ravenisses blanques i
grogues, les malves liles, les dents de lleó grogues i el vermell intens
de les roselles. Es meravella també amb l’olor de l’espígol i el romaní que
tant l’apassionen, i es relaxa amb el so d’un salt d’aigua després de dies de
pluges generoses.
La Cèlia adulta no ha deixat perdre
la seva nena interior, es diu mentre contempla aquest dibuix
que presideix una de les parets de l’herbolari que va obrir l’àvia,
després va passar a la mare i ara és ella qui hi està al capdavant. “El Romaní” és molt més que el seu lloc de
feina, és la seva passió per la natura, el seu amor a tot allò natural. Una
passió que porta ben endins i que l’acompanya des de la infantesa.
La meva aportació a 'Lletres i fils' de març de 2025.
