dijous, de desembre 25, 2025

Haikus | El Breny


Els camins s'omplen
de grocs que es multipliquen.
Temps d'olivarda.
(El Breny - Número 507)



Les fulles verdes
eclipsen una ploma.
Totes són una.
(El Breny - Número 508)



L'Estel de Mura
llueix al cor del poble
i ens fa de guia.
(El Breny - Número 509)

Aquests són els tres haikus publicats en els tres últims números d'aquest any 2025 a la revista El Breny, de Sant Vicenç de Castellet. 
I amb l'última imatge, la de l'Estel de Mura que il·lumina la foscor de la nit d'aquest poble del Bages, us desitjo unes bones festes de Nadal. Que cadascú les passi com millor pugui, sense forçar-se a sentir alegria i felicitat si no surt de dins; acollim els sentiments que ens envaeixin i transitem els processos que calgui. Així que dins de les possibilitats i circumstàncies de cadascú i amb els meus millors desitjos: Bon Nadal.

diumenge, de desembre 21, 2025

Lletres i fils | Desembre 2025


Avui donem el tret de sortida a l'hivern, el dia més curt de l'any, amb menys hores de sol. Tot i així a partir d'ara els dies ja s'aniran allargant de mica en mica. 

I l'inici d'una nova estació vol dir que hi ha nova proposta de Lletres i fils. Aquest cop us proposo escriure un text a partir de la següent frase: 'En obrir la porta...'. Què passa, quan obrim la porta? Podeu escriure un text del gènere i extensió que es vulgui i acompanyar-lo d'alguna imatge si voleu. 

Us animeu a participar-hi? Us llegeixo ;-)


dimarts, de novembre 25, 2025

Ara, al novembre - Josephine Johnson


Jo desitjava, i encara desitjo, tenir dins meu una força que em faci caminar sense defallir per un únic camí, en comptes d'anar cap aquí i cap allà, amb la ment recorrent una xarxa de pistes de conill que serpentegen i giravolten i tornen sobre si mateixes, perseguida sempre per l'ombra d'esparver del dubte.


Els boscos estaven despullats de fulles i de sotabosc, els garrofers prims i eriçats, rosegats fins al blanc per les barres de les llagostes, les enfiladisses de trompeta desfullades. Els camps de blat tenien l'aspecte de finals de novembre.


A vegades, només sortint de casa i passejant pels camps, podia centrar-me i trobar la vida suportable. Si hagués xisclat i udolat que no podia suportar-ho, s'haurien pensat que m'havia tornat boja; però la veritable bogeria és el silenci, estar callada, quedar-se quieta, continuar com si tot fos el mateix. No hi havia ningú amb qui pogués parlar. 


diumenge, de novembre 16, 2025

Tanka i haikus


Un raig de llum
penetra a la fageda,
intensifica
el verd de tantes fulles
encén un bri de màgia.
(El Brogit - Número 497)



Captivadores,
com tres sols que llueixen
somric mirant-les.
(El Breny - Número 505)


Un ram d'espígol
perfuma les carbasses.
Olor de calma.
(El Breny - Número 506)


Comparteixo avui la tanka publicada a l'últim número de la revista El Brogit del Montserrat i dos haikus, publicats als números 505 i 506 de la revista El Breny. I si recordeu, la darrera foto pertany a la proposta de Lletres i fils, que em va inspirar també aquest haiku.

dilluns, de novembre 10, 2025

Ensumar - Ernesto Collado


Ensumar ens fa més humans, alhora que ens abraça a la deliciosa complexitat de la natura. Practicar i entrenar el sentit de l'olfacte són aquí, a la nostra disposició. No es necessita un equip o material sofisticat. Tampoc fa falta pagar cap coach, guru o entrenador privat. No has d'apuntar-te a cap gimnàs. Les olors, a milers de milions, són aquí, al nostra abast i a la nostra disposició. La vida fa olor i és gratis.


Els paisatges ens construeixen i ens conformen, molt més del que estem disposats a reconèixer. Però no ho fan només a través de la mirada. Ho fan amb els sentits. I l'olfacte és, sense cap mena de dubte, el que té un poder més evocador. I de què fan olor els paisatges? Si posem a banda l'activitat humana i la d'altres animals, el paisatge bàsicament fa olor de plantes. Pol·len, nèctar, fulles, flors, resina, fustes, algues. Eren aquí molt abans que nosaltres, i seguiran després que ens extingim.


Realment penso que entrenar el nostre olfacte, aprendre i alimentar la nostra curiositat olfactiva, pot ajudar-nos a tirar endavant i superar la crisi de valors, mediambiental i social que patim. Perquè no va només d'ensumar, sinó de canviar la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres, amb l'entorn natural i amb els nostres semblants.

dijous, d’octubre 30, 2025

Olivarda




Nom en català: Olivarda
Nom científic: Dittrichia viscosa

L'olivarda  és una planta originària del Mediterrani que creix als arenys, codolars dels rius i s'ha anat estenent també a les vores de camins, carreteres i fins i tot solars abandonats i terres remogudes.
És una mata perenne, llenyosa i olorosa que resisteix a la sequera i les condicions adverses. Pot fer fins a 120 cm d'alçada però generalment no sobrepassa el metre.
Floreix al mes de setembre, amb nombrosos capítols de flors grogues, i la seva floració dura tot l'octubre fins a primers de novembre. Es pot confondre amb l'herba de Sant Joan, però aquesta floreix a la primavera.

Algunes espècies de papallones, com les "blavetes", viuen lligades a l'olivarda, així com enemics naturals de la mosca de l'olivera, una de les plagues més importants de l'olivera, la seva larva s'alimenta de les olives i fa malbé l'oli. Per aquest motiu s'aconsella mantenir o plantar olivardes als olivars. 

Tot i que generalment es considera una mala herba, té múltiples aplicacions a la medicina tradicional casolana contra el paludisme, malalties de les vies urinàries i com a astringent. També és apreciada per l'oli essencial que s'extreu de la planta.


FONTS:
VIQUIPÈDIA

dissabte, d’octubre 25, 2025

Cartografia poètica: El Grau (III)

Avui he tornat al camí de can Padró per arribar fins al Grau, en un matí que ha començat amb boira, la boira típica d’aquesta època de l’any, una boira que no et deixa veure el paisatge. Si has estat allà saps què hi ha, però si és el primer cop has d’imaginar. No era el cas, ja que he recorregut aquest camí unes quantes vegades, i conec bé què hi ha, encara que sempre hi ha detalls en els quals no m’havia fixat, o hi hagi hagut canvis, com els que he percebut després d’un mes sense passar per allà: les fulles ja estan tenyides dels colors de tardor. La riera, que feia molt de temps que estava seca, portava una mica d’aigua, se sentia el seu so, tímid però constant; les pluges han estat abundants, generoses. Alhora m’ha entristit veure arbres tombats, amb els troncs partits, i és que no tots han resistit a les fortes tempestes.



Al llarg del camí he anat trobant uns fruits rodons i petits, de color vermell intens alguns, altres taronges. Què deuen ser?, m'he demanat en aquells moments.
Ho he buscat i s'anomena piracant, un nom ben potent per a aquesta planta arbustiva de fulla perenne. Floreix a finals de primavera o principis d'estiu, i les seves flors són de color blanc. Té abundants baies a la tardor, com he pogut comprovar, que es queden a les branques durant l'hivern.
Ara que ja conec la planta tinc ganes de veure-la a la primavera amb les seves flors blanques.



Una altra sorpresa ha estat anar trobant alguns bolets. Això em fa pensar que hi ha molta gent aficionada a anar a buscar bolets. Si els coneixen, si saben com collir-los correctament, si cuiden el bosc, endavant. Però n'hi ha que no en saben, de collir bolets, n'hi ha que embruten i maltracten. Per a mi és una autèntica llàstima com deixen el bosc, com fan malbé la natura.


El romaní florit també ha estat protagonista al llarg del camí. M'hi he acostat, passant els dits per les seves flors liles i les he olorat. A què em recorda la seva olor? Em recorda als dies de constipats, de tos, quan em prenc un xarop que porta romaní, eucaliptus i farigola, entre altres plantes que alleugereixen els símptomes. També em recorda a una crema que faig servir després d'una llarga caminada, una crema amb romaní, àrnica i hipèric. Ideal per a peus i cames cansades.
Tot allò que provingui de la natura em recorda que en som part i que si la cuidem, ella ens cuida a nosaltres.


Deixant la casa del Grauet enrere he continuat el camí, que a partir d'aquí s'eixampla fins a la següent casa: el Grau. En aquest tram hi ha unes vistes espectaculars de Montserrat, però la boira era allà, present, densa, tot i que es començava a apreciar un sol tímid que s'amagava sota un cel blanc.
I pas a pas, tranquil·lament, m'he anat fixant en alguns detalls on la mirada em portava.


Un últim tram amb pujada per a presenciar-la davant dels ulls, senyorial, immensa: la casa del Grau. D’on li ve el nom? S’anomena El Grau perquè és més gran que el Grauet? Qui hi deu viure? Preguntes que es fa la meva ment i el meu interior. Quines històries es podrien escriure a partir d’aquesta casa?



Val la pena parar-s’hi una estona aquí, observar l’entorn; la muntanya de Montserrat començava a veure’s una miqueta però al sol encara li costava sortir. Com a molts de nosaltres, que ens costa mostrar-nos, per timidesa, per inseguretats, per por al que diran, especialment mostrar les nostres vulnerabilitats.


Deixant enrere El Grau i retornant al camí principal, he anat baixant fins arribar a un mur llarg i estret on ve de gust seure, encara que no sigui especialment còmode. Quedar-se una estona allà, fer una pausa i descansar. Prendre’s un respir, tan necessari en la societat actual, tan reconfortant. I tan simple com posar l’atenció a la respiració, deixant que aquesta flueixi de forma lliure i natural. Com he fet avui. Amb els ulls tancats, deixant que els sons llunyans dels cotxes i els cants més propers dels ocells m’arribessin, inhalant i exhalant amb consciència.

La natura em convida a abaixar el ritme, a posar-hi tots els sentits, a fotografiar-la i a escriure. Descriure camins, expressar emocions, sentiments, sensacions.
Natura, escriptura, respiració, consciència, presència. No només són paraules, són desitjos que bateguen dins meu. I vull cuidar-los perquè en cada batec hi hagi ganes, il·lusió, amor. Si no fem les coses amb amor, per què les fem? Aquesta qüestió em retorna a les fàbriques de l'inici del camí, i em demano: Quantes persones de les que treballaven en aquelles fàbriques els agradava la feina? Quantes s'hi sentien a gust? Quants de nosaltres anem a treballar per convicció, perquè la feina ens apassiona i no per obligació, perquè toca, perquè cal guanyar-se la vida d'alguna manera? Quants de nosaltres tenim somnis i no ens atrevim, o no podem? No tothom té les mateixes circumstàncies, no tots partim dels mateixos privilegis. A vegades no es pot escollir. 


He deixat enrere les muntanyes de Montserrat, amb boira encara, tot i que el sol ja s'havia imposat en bona part deixant un cel blau. Penso que la boira és com les emocions, impermanents, canviants. Durant el dia podem sentir tristesa, alegria, preocupació, por... el problema sorgeix quan ens estanquem en alguna emoció i aquesta s'allarga en el temps. Per això és essencial cuidar-nos, conèixer-nos per aprendre a regular-les.


Per a mi una forma de regular les emocions és estar present a la natura, posar-hi tots els sentits. Escriure, pintar, cantar... expressar i treure allò que fa mal, allò a què ens aferrem és necessari també per alleugerir-nos i asserenar-nos.

"Si t'és possible, fes alguna activitat que t'ajudi a desconnectar: mou-te, balla, camina, salta. Deixa anar tot allò que està intentant aferrar-se a tu; està bé així". Lidia Luna, El viaje de la escritura




Tercera i última part de la cartografia poètica sobre el camí fins a la masia del Grau, passant per Can Padró i el Grauet, que vaig recórrer i escriure l'any passat. 

Deixo també un enllaç al document en pdf amb les tres parts de tot el camí, per si ho voleu llegir tot junt, on trobareu algunes imatges i textos més. Es pot llegir clicant aquí.

Gràcies i espero que hagueu gaudit amb les fotografies, les paraules i tot el que la natura té per ensenyar-nos.


dimarts, d’octubre 21, 2025

Cartografia poètica: El Grauet (II)


He recorregut una altra vegada el camí cap a Can Padró, avui amb la intenció d’arribar més lluny, fins al Grauet. He passat pel costat de la via del tren. M’he aturat a observar els pals de llum, on no hi havia ocells aquest matí de diumenge, no se sentien les seves veus, no hi eren amb els seus cants. Sí que he vist algunes papallones, especialment de color blanc, també alguna de color taronja, el color de la tardor que aviat tenyirà camins, parcs, boscos. Què em transmet aquesta estació? Octubre, el primer mes de tardor, acostuma a agradar-me, tot i que cada dia hi hagi menys hores de llum. Passar temps a l’aire lliure en aquesta època és agradable, no fa la calor sufocant de l’estiu ni el fred intens de l’hivern, aquest fred que cala ànima endins.

A la tardor el que cala endins són els seus paisatges, els seus colors ocres, notar els teus passos trepitjant fulles seques. Agafar fulles de terra, crear formes amb elles, intentar dibuixar-les, pintar-les; desenvolupar la creativitat innata que portem dins nostre, explorar-la, treballar-la perquè s’expandeixi. I que aquesta creativitat ens acompanyi la resta de l’any, a cada estació. Aprendre a observar la natura, amb tots els seus canvis: mirar-la, tocar-la, escoltar-la... notar-la al nostre interior, sempre amb cura, amb respecte i estima.


Des de sota el pont de l’autopista el sol il·luminava aquest matí càlid d’octubre el primer arbre. Les seves fulles encara eren verdes avui, però aviat es tornaran marrons, es renovaran, en naixeran de noves d’aquí uns mesos.

Des d'aquí el camí continua recte cap a Can Padró, lloc on de petita anava moltes tardes de dissabte amb el meu pare, al parc infantil que hi havia al costat d'un restaurant. Allà em gronxava, baixava pel tobogan. Ara ja no en queda res de tot allò, està tot abandonat. Cada cop que hi vaig la nostàlgia m'envaeix, i m'entristeix adonar-me com ha canviat.


Per sort, des d'aquest tram la muntanya de Montserrat es veu meravellosa, i si el dia és assolellat encara més. Caminar més lent, fins i tot parar-se i tenir aquestes vistes és un privilegi.

Tornant de Can Padró he continuat fins el Grauet, deixant enrere l'asfalt, trepitjant un camí de terra amb bastantes pedres, algunes de petites, altres més grosses; cal anar en compte, estar present. La presència, ser en l'aquí i l'ara, això que costa tant a la societat actual, on es viu en mode automàtic, fent les coses acceleradament. Es nota quan vas al supermercat, a la cua per a pagar, si algú "s'entreté" desant la compra hi ha males cares, queixes. Es percep també en la forma de caminar de moltes persones, anant a agafar un tren o un autobús que se'ls escapa. O quan t'envien un missatge al mòbil i has de respondre immediatament. I es nota especialment en les expressions de la gent, en els seus gestos i paraules: "La meva vida es basa en córrer des que em llevo fins que me'n torno al llit", és una frase que he sentit pronunciar a moltes persones, masses. 
Per què hem normalitzat viure així? Tot va molt de pressa i moltes activitats es fan sense ser-hi presents, ja que tot s'ha de compartir a l'instant a les xarxes socials: on som, amb qui, què fem... i així, mirant pantalles, se'ns escapa el present. Què passa si fem fotos, les mirem tranquil·lament hores més tard, o fins i tot l'endemà, i les compartim llavors? Fins i tot prendre la decisió de no fer fotos ni gravar-ho sempre tot. Posar atenció a allò que estem fent, al que ens envolta amb tots els sentits és una forma d'estar present.


Sento que a la natura estic present, i si la ment se'n va a un altre lloc, de seguida que me n'adono torno als detalls amb amabilitat: a observar els arbres i la forma de les seves fulles, a deixar que m'arribi el cant dels ocells i buscar-los entre les branques, a contemplar un cel net de núvols, o senzillament, a tornar al cos i notar quines sensacions hi ha.
En passar per les copes altes dels arbres aquest matí m'he sentit acollida, refugiada. Entre arbre i arbre, al fons, la muntanya de Montserrat és una imatge que mai no cansa de mirar, així com la llum i les ombres a terra, el blanc i blau del cel. Hi ha molts detalls on la vista et porta.


Després d'un últim tram amb una mica de pujada, ja es veu la casa del Grauet. Fins fa pocs anys estava en ruïnes, però ja fa temps que l'estan arreglant, condicionant-la per fora i per dins. Només la puc veure des de fora, amb les seves parets de pedra, les plaques solars al sostre.
M'agrada percebre els canvis a la casa cada cop que hi vaig, adonar-me de com avança. Com deu ser per dins? M'imagino una sala amb una llar de foc on escalfar-se a l'hivern, m'agradaria ser-hi, en aquesta sala, una tarda d'hivern mentre em prenc una infusió, asseguda en un sofà amb un llibre i una llibreta on escriure i prendre notes. Música suau per acompanyar. I, posats a imaginar i somiar, des de la finestra contemplar les muntanyes i els arbres coberts de neu. Neu i fred als camins. Calidesa a l'ànima.


F
er un trosset més de camí, continuar veient el Grauet sobresortint entre el verd dels pins. Trobar flors que encara desconec, i algunes que sí que conec. I llavors tenir-la a ella davant dels ulls: Montserrat. Obrir els braços, enmig del camí, per acollir-la, per agrair-li aquests moments, aquest regal que és la seva bellesa, la seva màgia, les seves formes i la seva immensitat. I cercar detalls per ressaltar l’espectacularitat d’aquesta muntanya a cada imatge.




Segona part de la cartografia poètica del camí de Can Padró, aquest cop arribant fins una mica més enllà de la casa del Grauet, i que vaig recórrer i escriure l'octubre de l'any passat. El proper cap de setmana compartiré la tercera i última part del camí i la cartografia.