Resum Sant Jordi 2025

Dimecres passat, 23 d'abril, vam celebrar la diada de Sant Jordi, així que avui compartiré un breu resum i les impressions d'aquest dia tan especial ple de llibres i roses. 

Per part meva vaig estar a la fira de Sant Vicenç de Castellet amb els 'Camins de vida', publicat l'octubre passat per El Punt Volat. Agrair a tothom qui va passar per la parada a interessar-se pel llibre i a aquells que van comprar-lo. Gràcies també a les amistats que van passar a saludar i que ja tenien el llibre. Destacar també que amb alguna persona ens vam desvirtualitzar, ja que només ens coneixíem de les xarxes socials; sempre és bonic i fa gràcia conèixer-se en persona i poder xerrar una mica més enllà de les pantalles. 

'A TOTA VEU' AMB ÒMNIUM CULTURAL

Vaig estar a la fira de Sant Jordi fins les 5 de la tarda aproximadament, i tot seguit, cap a Manresa a l'activitat 'A Tota Veu', organitzada per Òmnium Cultural en què, per parelles, es llegeix poesia en diferents llengües. Enguany vaig participar-hi amb la Sanata, una noia de Mali que va llegir en bàmbara, jo vaig llegir el mateix poema en català, i és el següent: 'Ocell de la paraula'.

És el quart any consecutiu que participo en aquesta activitat, que sempre és enriquidora i on pots sentir la sonoritat d'altres llengües. Aquest any, a més del català, es va llegir en alemany, bàmbara, castellà, francès i ucraïnès. 

Llegint amb la Sanata Dembele

Foto de grup dels participants a l'A Tota Veu 2025

En resum, un Sant Jordi amb bon ambient i bones sensacions. I per descomptat, continuarem escampant paraules i posant èmfasi en la cultura la resta de dies de l'any. 

La noia de la biblioteca - Núria Pradas

Era en aquell moment, quan travessava la petita porta del carrer d'Elisabets, que la Núria sentia que començava a viure i s'oblidava de tot, només atenia a sadollar aquelles ganes de saber, d'aprendre coses noves, de sortir de la crisàlide estreta que li havia tocat en sort, i posar-se a volar en llibertat. 

---

La millor memòria és la que es recupera a través de l'olfacte. M'agrada olorar les coses. Olorar els llibres. Cada un fa una olor especial. 

---

Només era una idea; pensaments fugissers. Però els grans plans de futur comencen així, com llavors invisibles que creixen dins els nostres caps fins a convertir-se en palpables realitats o fracassos rotunds.

---

Per què havia de perdre ni un minut del present plorant el passat? El passat havia quedat enrere, encara que, a vegades, s'escapava del lloc ombrívol de la ment on l'havia llençat, com la roba vella que havia deixat damunt del llit quan la seva germana la va fer fora de casa, i se li apareixia davant dels ulls amb totes les punxes i arestes esmolades per fer-li mal.

Camins de vida: Booktràiler

Comparteixo un vídeo breu sobre el llibre 'Camins de vida', en què s'hi poden llegir tres poemes i un fragment d'un relat. En el llibre hi ha recopilats 165 textos i estan agrupats en quatre apartats:

1. Camins interiors, camins de sentiments. Textos en poesia i prosa poètica que tracten temes sobre la soledat, l'esperança, l'amor, la llibertat, etc.

2. Veus. Relats on dono veu a persones, animals i algun element de la natura que narren vivències i històries quotidianes.
3. Inspira natura. Haikus, tankes, acròstics i petits poemes inspirats en la natura.
4. Aiguabarreig. Microtexts i petits poemes de diverses temàtiques.

El llibre es pot adquirir a la botiga en línia d'El Punt Volat, a través del següent enllaç: Camins de vida, de Núria Lorente | El punt volat.

Gràcies als qui ja el tenen, l'han llegit i m'han fet arribar els seus comentaris.

L'olor del desig - David Cirici

Reconec fàcilment la gent per la veu, i els conec de veritat quan, més enllà del que diuen, interpreto els diferents matisos de la veu i tinc indicis sobre el que amaguen, sobre el que els avergonyeix de dir o sobre el que voldrien dir i no saben com. 

---

Crec que soc capaç d'endevinar l'estat d'ànim de les persones amb ben poques paraules. El to, la intensitat, però també les pauses, em diuen moltes coses sobre el que està passant. Em sembla que és una habilitat que compartim tots els cecs. No és que les persones que hi veuen no la tinguin, però em fa l'efecte que es deixen enredar per les aparences, pels somriures, pels gestos despreocupats amb què les persones que s'hi veuen intenten, de vegades, amagar el que senten. Diguem que, sense la disfressa de les aparences, invisibles per a nosaltres, l'estat d'ànim és més fàcil de copsar. 

---

L'estenedor no es veu, des d'aquí. Ni la canal de la teulada. Però formen part d'aquest moment, d'aquest paisatge. Tu ho has pintat tot. El que es veu, el que no es veu, el que se sent. De vegades, veure-hi no ens deixa percebre tot això, és com una cortina que no ens deixa sentir tot això que tu sents. Estem desentrenats. Saps? Per això tanquem els ulls quan volem escoltar amb atenció.

Aiguamoll de la Bòbila - Santpedor

Fa pocs dies vaig anar fins a l'Aiguamoll de la Bòbila, a Santpedor. Recordo que l'últim cop que hi havia estat va ser l'octubre de l'any 2022, llavors estava fent la formació d'Educació ambiental i havíem de fer un treball on parlar d'algun espai natural i la seva importància. Vaig triar la Bòbila per proximitat i perquè és un lloc on ve de gust passejar, observar l'entorn i tenir la sort de veure alguns ocells. 

Breument us explicaré la història d'aquest espai: antigament havia estat una zona d'horts i conreus. En ser un terreny argilós, l'any 1917 s'hi van instal·lar forns artesanals per a la fabricació de teules, totxanes i rajoles, i l'any 1924 es va inaugurar una bòbila que va industrialitzar aquest procés. La bòbila va funcionar fins l'any 1982, i a partir de llavors el lloc va patir una forta degradació. S'hi van abocar tota mena de residus d'origen urbà, agrícola, ramader i industrial, alguns d'ells molt tòxics. Va ser a partir de l'any 1992 que va començar un procés de sanejament i restauració, que en una primera fase va acabar l'octubre del 1994. Gràcies a la col·laboració d'entitats, institucions i moltes persones es va fer un gran esforç per recuperar l'espai natural que actualment podem gaudir.

L'Aiguamoll de la Bòbila és una zona humida modesta pel que fa a la seva extensió, però té una gran importància per la seva ubicació, enmig del Pla de Bages i el Geoparc de la Catalunya Central. A més és un bon exemple de restauració ambiental i posa de manifest la importància de les actuacions que protegeixen el medi natural. Santpedor doncs ha fet una aposta per preservar aquest espai i afavorir-ne la biodiversitat, a més de ser un lloc atractiu on passejar, observar i gaudir de la natura. 

Així que fa pocs dies hi vaig tornar perquè volia gaudir d'una estona de natura, tornar a passejar per aquest espai, observar i escoltar el cant dels ocells; em van arribar diferents sons de diferents espècies, però van ser més difícils de veure. Tot i així, pocs metres abans d'entrar a la Bòbila, un Trist em va sorprendre damunt d'uns cables. Sí, el nom de l'espècie és Trist, esperem que ell no n'estigui... 

Trist (Cisticola juncidis)

Contenta d'haver vist i fotografiat el Trist vaig entrar a la Bòbila i em vaig submergir en contemplar cada racó d'aquest espai. 

Quin goig veure l'Aiguamoll ple després de les pluges de les últimes setmanes! I com he dit abans, vaig sentir diferents espècies d'ocells, però van ser més difícils de trobar. Tot i així, en vaig poder retratar alguns.

Tres ànecs collverds mascles (Anas platyrhynchos)

Més ànecs collverds, tres mascles i una femella

Un martinet blanc (Egretta garzetta)

Un tudó (Columba palumbus)

I un privilegi també poder gaudir d'aquestes vistes des de l'Aiguamoll:

Camps ben verds i la muntanya de Montserrat al fons, en un dia clar

I també em vaig emportar alguna sorpresa agradable: una papallona que volava prop meu i uns conills.

Una bruna de bosc (Pararge aegeria)

Una parella de conills

I un altre conill, que s'escapava corrents, però que al final es va aturar

Feliç d'haver passat una estona bonica, amb tranquil·litat enmig de la natura, vaig anar-me'n amb bones sensacions fent el camí de tornada fins a la parada de l'autobús. Si una cosa bona té l'Aiguamoll de la Bòbila és que és als afores de Santpedor, però no gaire lluny del nucli urbà, i en transport públic s'hi pot arribar bé. Abans de tornar a entrar al poble, vaig seure una estona en un banc per tornar a admirar-la:

Unes vistes que mai no cansen

I quan ja era dins del nucli de Santpedor, sota uns balcons i damunt d'uns cables, em va sorprendre una parella de pardals xarrecs. Ja havia guardat la càmera a la bossa, i mentre la treia pensava: quan la tingui a punt ja se n'hauran anat... però no! Es van quedar allà, fent saltirons pel cable, i els vaig poder retratar.

Pardals xarrecs (Passer montanus)

Un dels dos pardals xarrecs

Temps de fer-los les fotos i llavors sí, ja se'n van anar volant. Un últim regal abans d'agafar l'autobús i tornar cap a casa havent gaudit de l'energia i els regals que ens ofereix la natura. 

El Romaní - Lletres i fils

La Cèlia contempla el dibuix que té davant seu i la ment se’n va als records d’infantesa, quan amb gran delit esperava l’arribada de la primavera. Recorda com es meravellava amb totes les flors que veia, i com n’apuntava els noms a una llibreta per després memoritzar-los; noms que li ensenyaven tant l’àvia com la mare. També en collia algunes, de flors, i contenta tornava a casa per posar-les en un gerro. La Cèlia també gaudia dels salts d’aigua que baixaven de la muntanya que hi havia prop de casa, una aigua neta i clara que formava una riera on ficava les mans per sentir-ne la seva frescor.

D’aquella nena petita, la Cèlia, que ara té prop de cinquanta anys, en conserva el fet de meravellar-se amb l’arribada de la primavera. Cada any surt a contemplar els primers ametllers que floreixen, els camps que es van omplint de colors amb les ravenisses blanques i grogues, les malves liles, les dents de lleó grogues i el vermell intens de les roselles. Es meravella també amb l’olor de l’espígol i el romaní que tant l’apassionen, i es relaxa amb el so d’un salt d’aigua després de dies de pluges generoses.

La Cèlia adulta no ha deixat perdre la seva nena interior, es diu mentre contempla aquest dibuix que presideix una de les parets de l’herbolari que va obrir l’àvia, després va passar a la mare i ara és ella qui hi està al capdavant. “El Romaní” és molt més que el seu lloc de feina, és la seva passió per la natura, el seu amor a tot allò natural. Una passió que porta ben endins i que l’acompanya des de la infantesa.

---

La meva aportació a 'Lletres i fils' de març de 2025.

Lletres i fils - Març 2025

Avui comença la primavera i amb ella el retorn de Lletres i fils que, tal com vaig comentar, sortirà a l'inici de cada estació. 

I la proposta ve amb una imatge ben primaveral, extreta del llibre El gran llibre dels nostres boscos, amb text i il·lustracions de Blanca Millán.

Es pot escriure el que es vulgui i de l'extensió que es vulgui a partir del que us inspiri aquesta imatge.

Som-hi doncs, us animeu a participar-hi?

---

PROPOSTES REBUDES

· Sa lluna: Flors silvestres

· Núria: El Romaní

· Carme Rosanas: Lletres i fils

A l'esmorzar | Relats conjunts

Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком

Com cada dissabte en Pol, la Mar i en Roger es troben a casa d’algun d’ells per esmorzar, xerrar i idear plans de tot tipus. Tots tres són amics de l’escola, i passen bones estones tant a classe com fora d’ella. Avui són a casa d’en Pol i la conversa que tenen és prou significativa.

–Què voldreu ser de grans? –comença demanant en Pol– Jo ho tinc molt clar: biòleg, com la mare. M’encanta el món dels animals i les plantes.

–A mi l’assignatura que més m’agrada és la de dibuix –diu en Roger– Podria dibuixar animals i plantes i els podries fer servir per la teva feina, Pol.

–I tu, Mar què hi dius? Què t’agradaria ser de gran? –demanen tots dos alhora.

–A mi m’agrada explicar històries –diu la Mar amb timidesa, és la que menys parla de tots tres sempre.

–Pots ser periodista doncs –li fa en Pol.

–El que m’agrada és escriure i explicar històries sobre animals, i plantes, i arbres, i flors...–diu la Mar emocionada– a casa tinc molts llibres sobre natura, boscos, mars i rius, m’encanta llegir-los.

–Ostres doncs podríem crear alguna cosa, no trobeu? –proposa en Pol– A veure, tu Roger dibuixes, la Mar pot escriure una història a partir dels teus dibuixos i jo explico la part de ciències.

–I quin nom li podem posar a la nostra empresa? –demana entusiasmat en Roger.

–Mmm... i si en pensem un i votem el que més ens agradi? -suggereix en Pol.

–Sí! Va, la setmana que ve, que esmorzarem a casa meva, hem de dir tots un nom i triarem –diu la Mar.

La mare d’en Pol, que ha sentit tota la conversa mentre els serveix l’esmorzar, també hi diu la seva.

–Apunteu maneres, eh! Sembla que teniu les coses ben clares!

–Mare, ja saps que vull fer el mateix que tu, sempre t’ho he dit. I si a més tinc col·laboradors que són amics meus serà fantàstic -expressa en Pol mentre es beu un got de suc de taronja.

En Roger es va menjant la sopa, però ja està pensant quin serà el seu proper dibuix. La Mar, que no té gaire gana, pensa quina història escriurà. I en Pol ja pensa en un nom per a la seva empresa.

–Entusiasme, innocència, il·lusió. Que aquestes ganes de crear les porteu sempre dins, i feu el que feu quan sigueu grans, que la creativitat us acompanyi d’una manera o altra -expressa finalment la mare d’en Pol.

---

La meva aportació a Relats conjunts del mes de febrer:
Relats conjunts: A l'esmorzar