Camins de vida

    Les tres primeres fotografies són al parc de la Ciutadella de Barcelona. L'última és al camí de la Sèquia entre Manresa i Balsareny. Nom en català: Esplugabous Nom científic: Bubulcus ibis El seu plomatge és de color blanc i pot arribar als 52 cm d'alçada. La seva aparença és de cos compacte i bec de color groc. Tot i que el seu hàbitat són les zones humides també el podem trobar en pastures, arrossars, conreus llaurats i canals. En zones humides s'alimenta de granotes i petits peixos mentre que en pastures i conreus s'alimenta d'insectes i altres invertebrats. També menja paràsits, com ara paparres i puces de vaques i/o animals a qui segueix a la recerca d'aliments.

  Totes les fotos són fetes al riu Llobregat, a Sant Vicenç de Castellet. Nom en català: Martinet blanc Nom científic: Egretta garzetta Fa el niu a llocs tranquils prop de l'aigua, a canyissars, i de vegades, als arbres. S'alimenta de peixos, granotes, rèptils, amfibis, cucs i insectes i també algun cranc. Sempre es troba en zones embassades, rius i llacs. 

  . . . . . . Totes les fotos són fetes al riu Llobregat, a Sant Vicenç de Castellet. Nom en català: Bernat pescaire Nom científic: Ardea cinerea El bernat pescaire és un ocell de grans dimensions, pot arribar al metre d'alçada i es troba sempre present prop de l'aigua, en llocs com aiguamolls, estanys, maresmes, pantans, ribes de rius i llacs. S'alimenta principalment de peixos, granotes i insectes, però també pot capturar petits mamífers i ocells.

. Traducció del francès de Valèria Gaillard La Lena ho coneixia de manera teòrica, però n'ha copsat l'abast en instal·lar-se aquí: l'Índia és el mercat de mà d'obra infantil més gran del món. Ha vist reportatges sobre les manufactures de la Carpet Belt, al nord, on els infants estan encadenats als telers i treballen fins a vint hores diàries, tot l'any. Un esclavatge modern que esclafa les capes més pobres de la societat. * Hi ha combats que no es guanyen amb cops de puny. I violències que tots els cursos d'autodefensa del món no podrien aturar. * Ella copsa, en aquest moment, l'abisme que separa les castes altes de les més desafortunades, des de fa segles i segles, aquest abisme que engoleix milions d'homes, dones i nens, i que ningú aquí, ningú, sembla voler omplir o tancar.

  . Avui hi he tornat a passar per davant i m'he aturat per veure-la de nou: la casa on vaig viure la infantesa amb els pares i germans. Records i imatges han retornat amb força: els jocs al bosc amagats entre els arbres, els banys d'estiu a la riera, algunes nevades hivernals... i les rialles sinceres, esporàdiques i despreocupades. Fa temps que està igual la casa, mig amagada rere un fullam espès, amb la cortina blanca al balcó que sempre està passada. I llavors penso en la nostra de cortina, aquella amb què ens cobrim per por de ser ferits una altra vegada. És una cortina fina, però pesa, és un vel feixuc de dur. Si l'obrim revelarem el nostre interior, allà on resideixen les nostres pors, però també els nostres somnis més íntims, aquells que el nostre cor té guardats. Asseguda davant de la casa duc les mans al pit i em dic que és hora d'atrevir-s'hi i, a poc a poc, anar movent la cortina per descobrir l'essència. Amb els records d'una infantesa feliç m&#

  Rellotge de sol a Can Burguès, Santa Eulàlia de Ronçana La fina agulla ressegueix les hores que marca l'astre. Una altra col·laboració a la revista El Brogit de Castellbell i el Vilar, aquest cop amb un haiku a partir de la fotografia d'aquest rellotge de sol. I en aquest darrer número, a la contraportada de la revista també m'hi han publicat una fotografia meva juntament amb altres imatges escollides d'Instagram. Gràcies per incloure'm en aquesta secció. .

Traducció d'Anna Casassas La culpabilitat era una vella companya que s'imposava a tot arreu sense haver-hi estat convidada. Era la tanca publicitària al mig d'un camp, la berruga al mig d'una cara, ingrata, inútil, però inevitable: hi era sempre. S'hi havia de conviure. * Torna al front com un bon soldat, es torna a posar la màscara que ha dut sempre i que li escau tant, la de la dona somrient a qui tot li surt bé. No se li ha esquerdat, no la té ni rascada. * La Smita ha sentit més d'un cop aquestes xifres que l'esgarrifen: dos milions de dones assassinades al país, cada any. Dos milions de víctimes de la barbàrie dels homes, mortes en la indiferència general. I el món ni s'immuta. El món les ha abandonat.