dijous, d’abril 03, 2025

Aiguamoll de la Bòbila - Santpedor


Fa pocs dies vaig anar fins a l'Aiguamoll de la Bòbila, a Santpedor. Recordo que l'últim cop que hi havia estat va ser l'octubre de l'any 2022, llavors estava fent la formació d'Educació ambiental i havíem de fer un treball on parlar d'algun espai natural i la seva importància. Vaig triar la Bòbila per proximitat i perquè és un lloc on ve de gust passejar, observar l'entorn i tenir la sort de veure alguns ocells. 

Breument us explicaré la història d'aquest espai: antigament havia estat una zona d'horts i conreus. En ser un terreny argilós, l'any 1917 s'hi van instal·lar forns artesanals per a la fabricació de teules, totxanes i rajoles, i l'any 1924 es va inaugurar una bòbila que va industrialitzar aquest procés. La bòbila va funcionar fins l'any 1982, i a partir de llavors el lloc va patir una forta degradació. S'hi van abocar tota mena de residus d'origen urbà, agrícola, ramader i industrial, alguns d'ells molt tòxics. Va ser a partir de l'any 1992 que va començar un procés de sanejament i restauració, que en una primera fase va acabar l'octubre del 1994. Gràcies a la col·laboració d'entitats, institucions i moltes persones es va fer un gran esforç per recuperar l'espai natural que actualment podem gaudir.
L'Aiguamoll de la Bòbila és una zona humida modesta pel que fa a la seva extensió, però té una gran importància per la seva ubicació, enmig del Pla de Bages i el Geoparc de la Catalunya Central. A més és un bon exemple de restauració ambiental i posa de manifest la importància de les actuacions que protegeixen el medi natural. Santpedor doncs ha fet una aposta per preservar aquest espai i afavorir-ne la biodiversitat, a més de ser un lloc atractiu on passejar, observar i gaudir de la natura. 

Així que fa pocs dies hi vaig tornar perquè volia gaudir d'una estona de natura, tornar a passejar per aquest espai, observar i escoltar el cant dels ocells; em van arribar diferents sons de diferents espècies, però van ser més difícils de veure. Tot i així, pocs metres abans d'entrar a la Bòbila, un Trist em va sorprendre damunt d'uns cables. Sí, el nom de l'espècie és Trist, esperem que ell no n'estigui... 

Trist (Cisticola juncidis)

Contenta d'haver vist i fotografiat el Trist vaig entrar a la Bòbila i em vaig submergir en contemplar cada racó d'aquest espai. 



Quin goig veure l'Aiguamoll ple després de les pluges de les últimes setmanes! I com he dit abans, vaig sentir diferents espècies d'ocells, però van ser més difícils de trobar. Tot i així, en vaig poder retratar alguns.

Tres ànecs collverds mascles (Anas platyrhynchos)

Més ànecs collverds, tres mascles i una femella

Un martinet blanc (Egretta garzetta)

Un tudó (Columba palumbus)

I un privilegi també poder gaudir d'aquestes vistes des de l'Aiguamoll:

Camps ben verds i la muntanya de Montserrat al fons, en un dia clar

I també em vaig emportar alguna sorpresa agradable: una papallona que volava prop meu i uns conills.

Una bruna de bosc (Pararge aegeria)

Una parella de conills

I un altre conill, que s'escapava corrents, però que al final es va aturar

Feliç d'haver passat una estona bonica, amb tranquil·litat enmig de la natura, vaig anar-me'n amb bones sensacions fent el camí de tornada fins a la parada de l'autobús. Si una cosa bona té l'Aiguamoll de la Bòbila és que és als afores de Santpedor, però no gaire lluny del nucli urbà, i en transport públic s'hi pot arribar bé. Abans de tornar a entrar al poble, vaig seure una estona en un banc per tornar a admirar-la:

Unes vistes que mai no cansen

I quan ja era dins del nucli de Santpedor, sota uns balcons i damunt d'uns cables, em va sorprendre una parella de pardals xarrecs. Ja havia guardat la càmera a la bossa, i mentre la treia pensava: quan la tingui a punt ja se n'hauran anat... però no! Es van quedar allà, fent saltirons pel cable, i els vaig poder retratar.

Pardals xarrecs (Passer montanus)

Un dels dos pardals xarrecs

Temps de fer-los les fotos i llavors sí, ja se'n van anar volant. Un últim regal abans d'agafar l'autobús i tornar cap a casa havent gaudit de l'energia i els regals que ens ofereix la natura. 

dimarts, d’abril 01, 2025

El Romaní - Lletres i fils


La Cèlia contempla el dibuix que té davant seu i la ment se’n va als records d’infantesa, quan amb gran delit esperava l’arribada de la primavera. Recorda com es meravellava amb totes les flors que veia, i com n’apuntava els noms a una llibreta per després memoritzar-los; noms que li ensenyaven tant l’àvia com la mare. També en collia algunes, de flors, i contenta tornava a casa per posar-les en un gerro. La Cèlia també gaudia dels salts d’aigua que baixaven de la muntanya que hi havia prop de casa, una aigua neta i clara que formava una riera on ficava les mans per sentir-ne la seva frescor.
D’aquella nena petita, la Cèlia, que ara té prop de cinquanta anys, en conserva el fet de meravellar-se amb l’arribada de la primavera. Cada any surt a contemplar els primers ametllers que floreixen, els camps que es van omplint de colors amb les ravenisses blanques i grogues, les malves liles, les dents de lleó grogues i el vermell intens de les roselles. Es meravella també amb l’olor de l’espígol i el romaní que tant l’apassionen, i es relaxa amb el so d’un salt d’aigua després de dies de pluges generoses.
La Cèlia adulta no ha deixat perdre la seva nena interior, es diu mentre contempla aquest dibuix que presideix una de les parets de l’herbolari que va obrir l’àvia, després va passar a la mare i ara és ella qui hi està al capdavant. “El Romaní” és molt més que el seu lloc de feina, és la seva passió per la natura, el seu amor a tot allò natural. Una passió que porta ben endins i que l’acompanya des de la infantesa.


La meva aportació a 'Lletres i fils' de març de 2025.

dijous, de març 20, 2025

Lletres i fils - Març 2025


Avui comença la primavera i amb ella el retorn de Lletres i fils que, tal com vaig comentar, sortirà a l'inici de cada estació. 
I la proposta ve amb una imatge ben primaveral, extreta del llibre El gran llibre dels nostres boscos, amb text i il·lustracions de Blanca Millán.
Es pot escriure el que es vulgui i de l'extensió que es vulgui a partir del que us inspiri aquesta imatge.

Som-hi doncs, us animeu a participar-hi?


PROPOSTES REBUDES

· Sa lluna: Flors silvestres
· Núria: El Romaní
· Carme Rosanas: Lletres i fils

dilluns, de març 10, 2025

A l'esmorzar | Relats conjunts

Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком

Com cada dissabte en Pol, la Mar i en Roger es troben a casa d’algun d’ells per esmorzar, xerrar i idear plans de tot tipus. Tots tres són amics de l’escola, i passen bones estones tant a classe com fora d’ella. Avui són a casa d’en Pol i la conversa que tenen és prou significativa.
Què voldreu ser de grans? comença demanant en Pol Jo ho tinc molt clar: biòleg, com la mare. M’encanta el món dels animals i les plantes.
A mi l’assignatura que més m’agrada és la de dibuix diu en Roger Podria dibuixar animals i plantes i els podries fer servir per la teva feina, Pol.
I tu, Mar què hi dius? Què t’agradaria ser de gran? demanen tots dos alhora.
A mi m’agrada explicar històries diu la Mar amb timidesa, és la que menys parla de tots tres sempre.
Pots ser periodista doncs li fa en Pol.
El que m’agrada és escriure i explicar històries sobre animals, i plantes, i arbres, i flors...diu la Mar emocionada– a casa tinc molts llibres sobre natura, boscos, mars i rius, m’encanta llegir-los.
Ostres doncs podríem crear alguna cosa, no trobeu? proposa en Pol A veure, tu Roger dibuixes, la Mar pot escriure una història a partir dels teus dibuixos i jo explico la part de ciències.
I quin nom li podem posar a la nostra empresa? demana entusiasmat en Roger.
Mmm... i si en pensem un i votem el que més ens agradi? -suggereix en Pol.
Sí! Va, la setmana que ve, que esmorzarem a casa meva, hem de dir tots un nom i triarem diu la Mar.
La mare d’en Pol, que ha sentit tota la conversa mentre els serveix l’esmorzar, també hi diu la seva.
Apunteu maneres, eh! Sembla que teniu les coses ben clares!
Mare, ja saps que vull fer el mateix que tu, sempre t’ho he dit. I si a més tinc col·laboradors que són amics meus serà fantàstic -expressa en Pol mentre es beu un got de suc de taronja.
En Roger es va menjant la sopa, però ja està pensant quin serà el seu proper dibuix. La Mar, que no té gaire gana, pensa quina història escriurà. I en Pol ja pensa en un nom per a la seva empresa.
Entusiasme, innocència, il·lusió. Que aquestes ganes de crear les porteu sempre dins, i feu el que feu quan sigueu grans, que la creativitat us acompanyi d’una manera o altra -expressa finalment la mare d’en Pol.


La meva aportació a Relats conjunts del mes de febrer:
Relats conjunts: A l'esmorzar

dissabte, de març 08, 2025

La filla de la bòbila - Ascen Capel

Una novel·la inspirada en la primera dona que va conduir un camió a les comarques de Lleida. Una història ambientada en una bòbila durant uns anys en què ser pionera significava enderrocar els murs d'un món d'homes. 

Les peces d'argila s'amuntegaven al pati de la bòbila, endreçades en pilones que creixien o minvaven segons el dia. Eren de diferents mides i formes, i també n'hi havia de diferents colors. A més de les teules, hi havia maons, totxos, cairons, rajoles, pitxolins, toves, barretes i mitjans. El pare deia que les peces són com les persones, cadascuna és diferent i fa un servei que no pot fer l'altra.


Hi ha la gent que vol una vida millor i es reuneix i es planta i fa la revolució en contra dels patrons opressors. Jo no m'hi assemblo, al pare, sempre fent fenya, fenya, fenya... Ell és un patró, petit, però patró i els obrers tenen drets i cal canviar-ho tot. (...) Les paraules «vaga», «patró»«obrer», «lluita» i «revolució» corrien de boca en boca i al bar de la fonda sovintejaven opinions encontrades que, a vegades, acabaven en batusses i baralles.


Em vaig estirar boca amunt per admirar el cel, clar. Avui podria veure la posta de sol, amb tots els tons de vermells i grocs, i amb sort la lluna, al capvespre, a l'altre cantó. I això sí que m'emocionava com quan era menuda, i em feia adonar que potser la vida era això, anar-me acomiadant de persones que li donaven sentit per quedar-me amb mi mateixa, amb qui de ben segur hauria de conviure sempre, la dona forta que volia seguir també el seu camí i triar-lo mentre gaudia del cel immens, i que saludava amb la mirada unes orenetes que el travessaven, xerrotejant.

dijous, de febrer 27, 2025

Garsa

Anella Verda de Terrassa (abril 2024)

Lleida (novembre 2024)

Lleida (novembre 2024)

Sant Vicenç de Castellet (novembre 2024)

Nom en català: Garsa
Nom científic: Pica pica 

La garsa és una espècie d'ocell de la família dels còrvids. És resident durant tot l'any a la nostra zona i s'adapta a tot tipus d'hàbitats. És de color blanc i negre, amb irisacions de to blau o verd a les vores de les ales i la cua. És un ocell molt sociable, a l'estiu i a la primavera es desplaça en parella, mentre que a la tardor i l'hivern s'aplega en estols més grans. 
S'alimenta d'insectes, cargols, llimacs, sargantanes, ous i pollets d'altres ocells, fruita en general, patates i pastanagues. És molt adaptable pel que fa a l'alimentació. 
Cada any, a principi de primavera, construeixen un niu nou, de forma esfèrica amb una o dues entrades laterals, situat habitualment a la capçada d'un arbre, però de vegades també entre matolls.

FONT: VIQUIPÈDIA

PD: Un constipat m'ha deixat ben baldada durant una setmana, entre tos i cansament. Avui és el primer dia que he tornat a treballar, encara a mig gas. Aniré passant pels vostres blogs i responent comentaris de mica en mica.

dissabte, de febrer 15, 2025

Bambi. Història d'una vida del bosc - Felix Salten


El bosc tornava a cantar amb mil veus, el sol penetrava amb amplis raigs entre les capçades, la claror s'escampava arreu, el fullatge començava a marcir-se; a dalt, en l'aire, cridaven els falcons, i aquí, molt a prop, un picot reia. En Bambi se sentia amenaçat per una cosa obscura, no entenia com els altres podien estar tan alegres i despreocupats, si la vida era tan difícil i perillosa. 


Un vespre, després de llamps i trons i tempesta, el cel resplendia blau, net per la pluja, i il·luminat pels raigs del sol de la posta. En les capçades dels arbres del voltant cantaven les merles, els pinsans refilaven, en els matolls xiuxiuejaven les mallerengues, a l'herba i sota els arbusts, a terra, sonava el grallar metàl·lic i trencat dels faisans en crits breus, el picot reia fort i els coloms parrupaven amb un neguit profund d'amor. 


Cal estar sol, li havia ensenyat l'Ancià feia temps, quan en Bambi encara era una criatura. I l'Ancià li havia revelat molts coneixements, molts secrets. De tots els seus ensenyaments, el més important havia estat aquest: cal estar sol. Quan hom vol ser conscient de si mateix, quan es vol entendre l'existència, quan es vol arribar a la saviesa, cal estar sol.

dimecres, de febrer 05, 2025

Corb marí gros

Riu Llobregat, Sant Vicenç de Castellet (febrer 2024)

Riu Cardener, Manresa (març 2024)

Riu Llobregat, Sant Vicenç de Castellet (desembre 2024)

Riu Llobregat, Sant Vicenç de Castellet (desembre 2024)

Nom en català: Corb marí gros
Nom científic: Phalacrocorax carbo 

Els corbs marins són ocells marins de dimensions mitjanes. La majoria tenen plomatge negre o molt fosc, però algunes espècies tenen plomatge blanc i negre. Moltes espècies tenen clapes de pell acolorida a la cara, que poden ser blau intens, taronja, vermell o groc. El bec és llarg, estret i afuat. Els peus tenen quatre dits amb membranes.
Són ocells costaners, i alguns han colonitzat aigües d'interior. Tots són pescadors, se submergeixen a l'aigua i neden una estona sota la superfície, en profunditats de fins a 5 metres. Les seves plomes no són impermeables. Niuen en colònies, arbres, illots rocallosos o penya-segats.
Als Països Catalans se n'observen dues espècies: el corb marí gros, com a hivernant molt comú, i el corb marí emplomallat, com a sedentari més freqüent.

FONT: VIQUIPÈDIA

· En aquesta altra entrada també esmento els corbs marins: