 |
| Mascle de pardal comú |
 |
| Femella de pardal comú |
 |
| Un mascle i dues femelles de pardal comú |
Pardal comú (Passer domesticus)
El pardal comú és un dels ocells més habituals i fàcils de trobar. Viu tant en pobles i ciutats com en parcs, jardins i espais propers a les persones. Tot i aquesta presència tan familiar, en les darreres dècades se n'ha observat una disminució de les poblacions en diferents parts d'Europa.
El mascle té un plomatge més contrastat, amb el cap gris, tons marronosos al dors i una taca negra a la gola i al pit. La femella i els exemplars joves, en canvi, presenten colors més discrets, predominantment marronosos.
S'alimenta principalment de llavors i grans, però també menja insectes, sobretot durant l'època de cria. A les ciutats, aprofita sovint les restes de menjar que troba.
 |
| Pardal xarrec - Santpedor |
 |
| Pardal xarrec - Santpedor |
Pardal xarrec (Passer montanus)
El pardal xarrec és molt semblant al pardal comú, però té alguns trets que permeten distingir-lo. És una mica més petit i presenta les galtes blanques amb una taca negra ben visible. També té una petita taca negra a la gola i un capell de color castany. A diferència del pardal comú, mascles i femelles tenen un plomatge molt semblant.
És més habitual en zones rurals, camps de conreu, masies i espais arbrats. Tot i que també pot aparèixer en pobles i als afores de les ciutats, és menys freqüent trobar-lo en zones urbanes molt poblades.
La seva alimentació es basa principalment en llavors i fruits, però també inclou petits invertebrats, especialment durant l'època de cria.
El pardal comú i el pardal xarrec s'assemblen força, però si ens fixem en les galtes blanques i la taca negra del pardal xarrec, i en el plomatge diferent dels mascles i les femelles del pardal comú, podrem distingir-los més fàcilment.
FONTS CONSULTADES:
SIOC (Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya)
Una mirada personal
Els pardals són ocells tan comuns que sovint passen desapercebuts. Els trobem arreu, i a mi de tant en tant m'agrada fixar-m'hi, aturar-me i observar-los: dalt d'algun cable, o fent els seus característics saltirons per terra. I, si no els veig, sovint és el seu cant el que em fa adonar de la seva presència; és un so que acostumo a distingir i que em resulta familiar.
Tinc un record ben especial d'un pardal. Va ser un estiu a Roses, mentre estava asseguda a la terrassa d'un restaurant esperant per dinar. M'havien portat unes olives per fer el vermut i, molt a prop meu, un pardal avançava per terra. De sobte es va enfilar a la meva taula i es va aturar just davant meu. Només van ser uns segons, però ho recordo perfectament. Aquell petit gest em va fer feliç; per un instant, em vaig sentir acompanyada.
Aquí, a La Floresta i a Collserola, en general, s'ha notat moltíssim aquesta disminució dels pardals. Molt. Abans sempre se'n veien molts i ara ja són una mena de d'espècie difícil de veure.
ResponEliminaAbraçades, Núria.
Quina llàstima que cada cop n'hi hagi menys. Per aquí, de moment, encara se'n veuen bastants, però més del comú que no pas del xarrec.
EliminaUna abraçada, Carme.
Per aquí encara se'n veuen força.
ResponEliminaSempre els he trobat molt bonics i simpàtics.
Aferradetes, nina.
Que bé que encara n'hi hagi força per la teva zona. Com li he dit a la Carme, per aquí on soc jo en veig bastants i sí, també els trobo simpàtics.
EliminaRecordo l'estiu passat, mentre esperava a la taula d'un restaurant, que en va venir un just a sobre la taula, s'hi va estar ben poc, però em va fer molta gràcia la seva visita.
Aferradetes, preciosa.