Dent de lleó

Nom en català: Dent de lleó

Nom científic: Taraxacum officinale

La dent de lleó, o pixallits, és una planta tan habitual com imprescindible. Pertany a la família de les asteràcies o compostes, que té diverses espècies comestibles, però aquesta és una de les més conegudes i té més renom com a planta medicinal per les seves propietats depuratives i diürètiques (d'aquí el nom de pixallits).

Es pot trobar en prats humits, millor si han estat de pastura, racons ombrívols del bosc i indrets frescos. És present al llarg de l'any, però a partir de la primavera ja treu les seves flors groc llimona. La floració pot durar ben bé fins a finals de tardor. Cada flor és com un petit sol que enlluerna. Els fruits són aquenis (*) allargats i rugosos, acabats en un bec molt fi rematat amb un plomall esfèric conegut popularment com a angelet. 

Aqueni (*): fruit sec que no s'obre en madurar, la llavor del qual no s'adhereix a les parets.

FONT:

· Flors silvestres comestibles: Una guia + Un quadern de camp - François Couplan

· Gastronomia salvatge

Que boniques són les dents de lleó! M'agrada veure-les, especialment a la primavera, als marges de camins, als prats enmig d'altres flors. Quan són grogues són precioses, i també quan són com un angelet i  ens ve de gust demanar un desig, oi? Jo demano que hi continuïn sent, que les dents de lleó i altres plantes hi siguin presents, no només per a alegrar-nos la vista, sinó com a importància per a la natura, per gaudir d'ecosistemes rics en biodiversitat.