 |
Comences a assaborir la vida presència, la vida canvi, el diàleg íntim amb tu mateix que creix. Continues creixent cap al cel, els peus arrelats amb solidesa, sents que cadascuna de les cèl·lules del teu cos respira i guanya progressivament la seva pau.
Finalment, la tardor, amb les seves ferides, els seus finals de cicle
i les seves petites morts subtils, acaba de regalar belles
oportunitats d'avançar cap a l'aprenentatge de la desafecció i
alimentar la calma del passat que deixa pas al present.
Les fulles estan mortes. Se separen. Soroll imperceptible, salt al
buit. La seva superfície es transforma en una ala d'ocell que
planeja en la seva caiguda i va cap a terra, amb delicadesa.
Ja no pertanyen a l'arbre, tornen a ser un element més del gran Tot;
com les onades que es fonen a les aigües oceàniques.
Les fulles estan mortes. Però l'arbre viu.
Fragment del llibre "La saviesa dels arbres", de Vincent Karche
Vols escoltar el fragment? Ho pots fer en el següent vídeo:
El cicle de la Vida ! . No para mai, vida i mort es reprenen contínuament.
ResponEliminaUn vídeo a la alçada del text !
Bon cap de setmana ;)
Un cicle que va al seu pas, al seu ritme natural i que no podem pas canviar.
EliminaGràcies, Artur!
Que acabis de passar un bon diumenge :)
Com un arbre... hauríem de ser com un arbre savi. I aprofitar l'hivern de la mateixa manera.
ResponEliminaCom aquests gegants bons que ens acompanyen.
Una abraçada, Núria!
Sí que estaria bé sí, ser com un arbre. I aprofitar l'hivern i cada estació amb tot allò que ens regalen, que ens ofereixen. Bons amics els arbres, si sabem parar-hi atenció i escoltar-los.
EliminaUna abraçada gegant, Carme
A la vida, res és definitiu, per petit que sigui forma part d'un tot. Un cercle sense fi.
ResponEliminaN'has fet un vídeo ben maco.
Aferradetes, bonica.
Res és per sempre, tot va canviant contínuament a vegades de forma tan minúscula que sembla que no ens n'adonem.
EliminaMoltes gràcies, bonica, aferradetes per tu també.
És veritat, a l'hivern la natura descansa i és prepara per quan vingui la primavera tota ella sigui un esclat de perfums i colors...A mi també m'agradaria ser un arbre, encara que sigués en somnis.
ResponEliminaMolt ben recitat el poema, suposo que ets tu!
Petonets, Núria.
Sí, el fred de l'hivern convida al repòs, i és clar, la natura també. Descansar per agafar forces i tornar a esclatar a la primavera, amb colors, olors, dies clars...
EliminaDoncs a veure si algun dia tenim un somni on siguem un arbre, hehe.
I sí, soc jo qui llegeix el text, intentant fer-ho el millor que puc.
Gràcies, Roser, petonets.