Hivern - El temps de la calma


Comences a assaborir la vida presència, la vida canvi, el diàleg íntim amb tu mateix que creix. Continues creixent cap al cel, els peus arrelats amb solidesa, sents que cadascuna de les cèl·lules del teu cos respira i guanya progressivament la seva pau.

Finalment, la tardor, amb les seves ferides, els seus finals de cicle i les seves petites morts subtils, acaba de regalar belles oportunitats d'avançar cap a l'aprenentatge de la desafecció i alimentar la calma del passat que deixa pas al present.
Les fulles estan mortes. Se separen. Soroll imperceptible, salt al buit. La seva superfície es transforma en una ala d'ocell que planeja en la seva caiguda i va cap a terra, amb delicadesa.
Ja no pertanyen a l'arbre, tornen a ser un element més del gran Tot; com les onades que es fonen a les aigües oceàniques.
Les fulles estan mortes. Però l'arbre viu.
 
Fragment del llibre "La saviesa dels arbres", de Vincent Karche
 
Vols escoltar el fragment? Pots fer-ho en el següent vídeo: 
 
 

Comentaris

  1. El cicle de la Vida ! . No para mai, vida i mort es reprenen contínuament.
    Un vídeo a la alçada del text !
    Bon cap de setmana ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un cicle que va al seu pas, al seu ritme natural i que no podem pas canviar.
      Gràcies, Artur!
      Que acabis de passar un bon diumenge :)

      Elimina
  2. Com un arbre... hauríem de ser com un arbre savi. I aprofitar l'hivern de la mateixa manera.
    Com aquests gegants bons que ens acompanyen.

    Una abraçada, Núria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que estaria bé sí, ser com un arbre. I aprofitar l'hivern i cada estació amb tot allò que ens regalen, que ens ofereixen. Bons amics els arbres, si sabem parar-hi atenció i escoltar-los.

      Una abraçada gegant, Carme

      Elimina
  3. A la vida, res és definitiu, per petit que sigui forma part d'un tot. Un cercle sense fi.
    N'has fet un vídeo ben maco.

    Aferradetes, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res és per sempre, tot va canviant contínuament a vegades de forma tan minúscula que sembla que no ens n'adonem.
      Moltes gràcies, bonica, aferradetes per tu també.

      Elimina
  4. És veritat, a l'hivern la natura descansa i és prepara per quan vingui la primavera tota ella sigui un esclat de perfums i colors...A mi també m'agradaria ser un arbre, encara que sigués en somnis.
    Molt ben recitat el poema, suposo que ets tu!
    Petonets, Núria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, el fred de l'hivern convida al repòs, i és clar, la natura també. Descansar per agafar forces i tornar a esclatar a la primavera, amb colors, olors, dies clars...
      Doncs a veure si algun dia tenim un somni on siguem un arbre, hehe.
      I sí, soc jo qui llegeix el text, intentant fer-ho el millor que puc.
      Gràcies, Roser, petonets.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada