M'ho mereixo | Lletres i fils


.

15 de setembre de 2021

Quina vida més monòtona que duc, tots els dies són iguals, no passa res extraordinari. I a sobre la malaltia. Ho he d'acceptar, escoltar el meu cos i si no em trobo bé descansar. Fàcil de dir, però no em sé estar sense fer res. A més fa temps que em pregunto: quan fa que no sento un bri de felicitat dins meu, una mica d'alegria? Si he de recordar la millor època de la meva vida me n'haig d'anar molt enrere... i tots aquests anys què he fet? Treballar sense parar, servir als altres perquè fossin feliços oblidant la meva pròpia felicitat. Potser que comenci a buscar-hi remei, i de debò.

24 de setembre de 2021

Avui he sortit a caminar vora el riu, fins a la fàbrica vella. La meva intenció era voltar pel camí dels Horts només, però m'he sentit amb forces per fer un tros més. Després he dinat al restaurant nou del Passeig i abans de tornar a casa he entrat a la floristeria a comprar un ficus. Al pis, i també dins meu, hi ha una mica menys de tristesa.

8 d'octubre de 2021

Fa uns dies que llevar-me per sortir a buscar el pa i el diari al matí em fa sentir una mica més viva. Trobo un noi, molt mudat i educat, amb qui ens creuem i ens intercanviem un “hola, bon dia”. Només és una salutació, no sé ni com es diu, però... ai, no ho sé, tinc ganes de dir-li alguna cosa més. Però alhora penso que és millor que no, que segur que no es fixaria amb mi i és clar, després explicar-li què tinc... més val que m'ho tregui del cap.
 
29 d'octubre de 2021
Dilluns quan estava al quiosc comprant el diari va entrar ell, mudat com sempre... l'endemà el vaig trobar prenent cafè al forn i aquests tres últims dies ens hem creuat a la plaça del Centre. Semblava que m'esperés... ai, com puc pensar aquestes coses? Em fa vergonya i tot escriure-ho. Però ara fins i tot tinc ganes d'arreglar-me una mica al matí. No m'hauria de privar de sentir emocions boniques, però com costa quan tota la vida no m'he permès fer ni sentir tantes coses.

6 de novembre de 2021

No m'ho puc creure! Avui he anat a l'Associació de persones amb Fibromiàlgia i Fatiga Crònica, es feia el primer taller presencial després de mesos fent-ho tot online. He arribat d'hora i m'he esperat a fora el local. Al cap d'uns minuts ha arribat ell, en Marçal, ara ja sé com es diu. Quan m'ha dit que també venia al taller de tècniques de relaxació no em sortien les paraules. Tots dos ens hem quedat una mica tallats primer. Ens veiem cada matí, oi? I tu també tens...?, li he preguntat. Llavors la conversa ja ha anat fluint. Hem parlat de la fibromiàlgia i de la fatiga crònica, de la desesperació abans del diagnòstic oficial parlant amb un munt de metges que ens ignoraven, que ens deien que el cansament extrem només era a causa de l'estrès...
Després del taller hem quedat per dilluns per esmorzar al forn de pa. Que llarg que se'm farà! Ho escric sense embuts i em permeto sentir-ho sense necessitar l'aprovació de ningú més que jo mateixa.
 
11 de novembre de 2021
L'esmorzar amb en Marçal va ser genial. Treballa de comercial de vins i caves, s'organitza els horaris i els dies que es troba cansat i amb dolor, en lloc de fer visites presencials contacta amb els clients via telèfon o online. Al cap i a la fi, amb la pandèmia molta feina ja la fa online. Jo també li vaig explicar que treballo des de casa, com a comercial d'una empresa de productes de neteja per a la llar i que venc a través d'una botiga online i les xarxes socials. Se'ns van fer gairebé les 10 del matí i ens vam acomiadar perquè havíem de treballar... Demà passat hem quedat per anar al parc del Llac, que ara amb els colors de la tardor estarà preciós.
Sento que la vida torna a somriure, i vull viure-la i aprofitar-la. No sé on arribarem amb en Marçal, però tinc algú amb qui expressar com em sento i sé que m'entén. He recuperat la il·lusió i les ganes. I sí, m'ho mereixo.
 

Aquesta és la meva proposta, en forma de dietari personal, per al Lletres i fils de novembre. Vols participar-hi?


Comentaris

  1. Una bona història, amb una il·lusió creixent que va il·luminant les paraules, com la vida de la protagonista. Espero que se'n surtin i els hi vagi molt bé... entre altres coses, perquè s'ho mereix !!.
    Felicitats i una abraçada :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Artur! No comença gaire bé la història però a poc a poc la protagonista va recuperant la il·lusió, les males temporades passen, encara que quan un s'hi troba no ho sembli.
      Una abraçada :)

      Elimina
  2. Que maco és tenir una il·lusió que et faci sortir dels forats que, de vegades, ens porta la vida.

    M'ha agradat molt!
    Aferradetes, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una il·lusió sempre és una ajuda per sortir dels pous on a vegades caiem.
      Gràcies, nina, aferradetes per a tu també.

      Elimina
  3. M'ha agradat aquesta història en forma de diari, i com de mica en mica entra la claror i l'alegria dins de la vida d'aquesta noia. Serà un amic o un amor? Potser finalment no importa tant, l'important és que s'han trobat i han connectat.

    M'agraden les històries que acaben bé. Una abraçada, Núria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qui sap si serà un amor o potser només quedarà en una amistat, però he pensat que tampoc era el més important a destacar, sinó millor remarcar el fet d'estar en la foscor i com a poc a poc entra la llum.
      Gràcies, Carme, una abraçada!

      Elimina
  4. Molta sort al Marçal i a la noia que escriu el diari. Sí que s'ho mereixen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, després d'una època fosca mereixen llum a les seves vides!

      Elimina
  5. "El diari de la Marta" he, he...Ja diuen que sempre veurem la llum al final del tunel. Es bonic tenir il·lusions escara que de vegades no estàs segura de poder-les complir...L'esperança és l'últim que es perd.
    Tan de bo els els duri molt de temps aquesta felicitat i així oblidaran les penes, bé s'ho mereixen!!!
    Petonets Marta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan una persona passa una mala temporada costa trobar un fil de llum, una esperança, però sempre és bo trobar una il·lusió, per petita que sigui, que ajudi a sortir del pou.
      Gràcies, Roser, i per cert no em dic Marta, em dic Núria. I aquesta història, encara que estigui escrita en forma de diari, és completament fictícia.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada