La música del silenci - Patrick Rothfuss

:
Traducció de Neus Nueno

El Dotze era un dels pocs indrets canviants del Món Amagat. Era prou savi per conèixer-se ell mateix, prou valent per ser ell mateix, i prou salvatge per canviar-se tot sol sense deixar de ser autèntic.


Alguns llocs tenien nom. Alguns llocs canviaven, o eren discrets pel que feia al seu nom. Alguns llocs no tenien nom, i això sempre resultava dolorós. Una cosa era ser reservat. No tenir nom? Que horrorós. Que solitari.


No podia estar enfadada. L’engranatge feia tot el que podia. La culpa era d’ella, que no sabia quin era el lloc que li pertocava. Les respostes sempre eren importants, però no acostumaven a ser fàcils.


Alguns dies s’estenien a sobre teu com si fossin pedres. Alguns eren volubles com gats, s’allunyaven de tu quan necessitaves consol i tornaven després, quan no els volies, per clavar-te empentes i robar-te l’alè.


Retall nota final de l’autor
La veritat és que tinc molt d’afecte a l’Auri. Al meu cor hi ha un lloc especial per a aquesta noia estranya, dolça i feta pols. Me l’estimo bastant més que una miqueta. Crec que és perquè tots dos estem una mica tocats, cadascú al seu estil. Sobretot, tots dos en som conscients. L’Auri sap que per dins no és ben bé correcta i autèntica, i això la fa sentir molt sola (…) Una persona rere l’altra m’han dit que se senten identificades amb l’Auri. Que saben d’on ve. No puc evitar preguntar-me quants de nosaltres ens passem la vida, dia rere dia, sentint-nos una mica tocats i sols, envoltats en tot moment d’altres que se senten exactament igual que nosaltres.
Pat Rothfuss

Comentaris