dimarts, d’octubre 29, 2019

El temor d'un home savi - Patrick Rothfuss

Traducció de Neus Nueno i Ernest Riera
 

Estimem el que estimem. La raó no hi té cabuda. En molts aspectes, l’amor insensat és el més autèntic. Qualsevol pot estimar una cosa «perquè». Això és tan fàcil com ficar-te un penic a la butxaca. Però estimar alguna cosa «malgrat». Conèixer-ne els defectes i estimar-los també. Això és infreqüent, pur i perfecte.


Moltes persones saben cantar o tocar una melodia amb un violí. Una capsa de música pot fer sonar una cançó a la perfecció, una vegada i una altra. Però conèixer les notes no és suficient. Has de saber com tocar-les. La velocitat és el resultat del temps i la pràctica, però el sentit del ritme és innat. El tens o no el tens.


Hi ha una vasta diferència entre tenir algunes monedes i no tenir-ne cap. Tenir la bossa buida produeix una sensació de desemparament. Amb les llavors passa una cosa semblant. Al fin

al d’un hivern llarg, si et queden llavors, les pots fer servir per sembrar. Tens control sobre la teva vida. Pots utilitzar aquelles llavors i fer plans per al futur. Però si no en tens cap per sembrar a la primavera, estàs desemparat. Per molt que hi treballis i hi posis mot bona voluntat, als conreus no hi creixerà res si no tens les llavors per començar.


Remenes dins la vida d’altres persones. Sents rumors i excaves a la recerca de la veritat dolorosa que hi ha sota les mentides boniques. Creus que hi tens dret, però no és així. Quan algú t’explica un tros de la seva vida, està fent-te un regal i no pas donant-te el que et mereixes.


Un secret de boca és com una pedra a la bota. Al començament amb prou feines n’ets conscient. Després es fa irritant, i més tard insuportable. Els secrets de boca es fan més grans com més temps els guardes, s’inflen fins que et fan pressió als llavis. Lluiten per alliberar-se. Els secrets de cor són diferents. Són privats i dolorosos, i el que més volem és amagar-los al món. No s’inflen ni fan pressió a la boca. Viuen al cor, i com més temps es guarden, més feixucs són.


Les preguntes que no podem respondre són les que més ens ensenyen. Ens ensenyen a pensar. Si dónes a un home una resposta, l’únic que en treu és un fet petit. Però dona-li una pregunta i buscarà les seves pròpies respostes.


Això no era un grapat escampat de gent desesperada, malvivint com podien al vessant despullat d’una muntanya. No vivien precàriament, no menjaven sopa de col i res més, ni tenien por de l’hivern. Aquesta comunitat era còmodament, calladament pròspera. Més encara. Malgrat la manca de salons enlluernadors i vestits elegants, malgrat l’absència de criats i d’estàtues, cadascuna d’aquelles cases era com una petita mansió. Cadascuna d’elles era rica, però d’una manera serena i pràctica.


Si vols saber la veritat de qui ets, camina fins que cap persona no sàpiga el teu nom. Viatjar és el gran anivellador, el gran mestre, amargant com una medecina, més cruel que un mirall. Un bon tros de camí t’ensenyarà més coses de tu mateix que cent anys d’introspecció silenciosa.