25 anys de la revista La Veu de Torre Llobeta


 

El passat dijous 21 de juny es van celebrar els vint-i-cinc anys de la revista La Veu de Torre Llobeta, editada pel Grup de Dones en Forma de Torre Llobeta. El primer número de La Veu es va publicar el juliol de l’any 1993 i constava de dues pàgines. Actualment, publicat el número 70, la revista compta amb 30 pàgines gràcies a les aportacions de tots els col·laboradors que ho fan possible.

 

.

La celebració dels vint-i-cinc anys va tenir lloc al Centre Cívic Torre Llobeta i va començar amb un concert d’un grup de cantaires de la coral Vozes, un projecte que treballa per la integració a través de la música. Tot seguit es va presentar el número 70 de La Veu i finalment hi ha va haver un berenar per a tots els assistents al pati del Centre Cívic.

La meva col·laboració a la revista La Veu és recent, des del desembre del passat 2017, en què va sortir publicat un microrelat a l’edició número 69. En aquest número especial del vint-i-cinquè aniversari hi he publicat un altre relat breu. Per mi és un plaer col·laborar a La Veu a través de les meves paraules. Espero que continuem sent moltes veus a expressar-nos i puguin tenir lloc més celebracions.

Comparteixo doncs el microrelat publicat a l'últim número de La Veu. 
 

RIALLES COMPARTIDES

Dreta davant del mirall la Cristina comença a riure; primer forçadament, però de seguida sorgeix aquell riure espontani i natural. Es posa a fer ganyotes, emet sons de tot tipus i mou els braços enèrgicament. Les riallades esdevenen escandalosament sorolloses i autèntiques. S’estira a terra i agafa tots els coixins de la sala, els col·loca en cercle i arrepenja el cap damunt d’un d’ells. Tombada còmodament, pronuncia les vocals del seu nom: i, i, a; segueix amb les consonants: c, r, s, t, n; i acaba cantant el seu nom complet, inventant diferents melodies. Seguidament, es posa de panxa enlaire i mou les dues mans amb moviments del tot estrambòtics mentre deixa anar, ben fort: ha, he, hi, ho, hu. Fins que arriba un moment que no pot continuar perquè el riure l’ha envaït completament.

Un altre cop dreta davant del mirall, després d’uns quants sospirs que l’han ajudat a treure totes les tensions, la Cristina nota dins seu un veritable alleugeriment. La pràctica que acaba de realitzar és només un assaig de la classe d’aquesta tarda. Els coixins, que encara són a terra, seran ocupats per persones; cada una d’elles recolzarà el seu cap a l’abdomen de l’altra i les rialles inundaran la sala. La sessió de risoteràpia esdevindrà, un cop més, una autèntica diversió.
La Cristina estima la seva professió, riure en grup aporta un veritable benestar als qui hi participen i també a ella mateixa. Sens dubte, la risoteràpia fa viure grans estones farcides de bon humor.


Podeu llegir la revista La Veu de Torre Llobeta clicant en el següent enllaç: Número 70 La Veu. 


Comentaris